Reflexions a l’entorn de l’antiga plaça d’Antonio López

Más información

Demano la restitució del monument a Antonio López

La plaça que amb el temps va ser ocupada al centre pel monument a Antonio López y López (Comillas, 1817-Barcelona, 1883) va néixer en el marc de la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. L’Hotel Internacional de l’Exposició, obra de Lluís Domènech i Montaner, i la façana posterior de l’edifici de la Llotja van emmarcar el monument al marquès de Comillas durant una mica més d’un any. És evident que els barcelonins de l’època, autoritats, burgesos, intel·lectuals, poetes, historiadors, classes mitjanes-baixes i, sens dubte, centenars d’obrers que treballaven en alguna de les múltiples empreses que López va crear d’ençà que havia tornat a Barcelona el 1848, escampades per Barcelona, Cantàbria, Amèrica o Àsia, van acceptar amb bons ulls la implantació del monument en un lloc privilegiat.

Anys després, amb l’obertura de la Via Laietana, el monument al marquès va mantenir el seu estatus d’element d’art públic, emmarcat per la Llotja i per dos nous edificis que també naixien amb voluntat de monumentalitzar la ciutat des de l’entrada al port de Barcelona, tots dos encarats al mar i amb sengles torres cantoneres, circulars i esveltes: l’edifici de Correus, el primer de la via, que malgrat que va ser projectat el 1914 (Josep Goday i Jaume Torres, arquitectes) no es va construir fins el 1926; i, a l’altre cantó, l’antic edifici de la Companyia Transmediterrània, de l’arquitecte Juli M. Fossas (núm. 2, 1921). Amb aquestes quatre obres artístiques arran de costa, Barcelona guanyava prestigi urbà i monumental com a capital catalana.

Actualment, la plaça es diu Idrissa Diallo, en record d’un altre emigrant que no va tenir la mateixa sort que Antonio López

Paral·lelismes i alternatives en l’art públic al carrer

De sempre, i ara, es dona la circumstància que cada època històrica ha erigit monuments, amb estàtues o grups escultòrics, amb els quals la societat, o una part d’ella, ha cregut important retre homenatge a una causa o a un personatge determinat. Generalment, aquests monuments han rememorat la trajectòria d’una persona il·lustre, un poeta, un militar guanyador de batalles, un industrial emprenedor, un arquitecte, un artista, un polític, un símbol, un o uns déus i herois, i uns herois o soldats vençuts. Les propostes han sorgit, generalment, d’aquell grup o classe social als quals han pertangut els seus ídols.

Barcelona ha estat un lloc força estigmatitzat pel que fa als seus monuments, ja siguin de caire polític, cultural o econòmic. La sort que ha tingut el monument a Antonio López y López ja la van experimentar al llarg del segle XX alguns altres monuments, o monuments-fonts, com els d’Hèrcules o Neptú, retirats pel municipi a causa d’iniciatives urbanístiques o de canvis en la transformació de la ciutat. D’altres monuments han estat desterrats dels seus llocs per iniciatives polítiques o ideològiques, coincidents amb dictadures: el monument a les Quatre Barres Catalanes de Montjuïc, errant i, com el fill pròdig, retornat a casa. O el monument al Dr. Robert, que de la plaça de la Universitat va passar als magatzems municipals i, en la transició democràtica, va anar a ocupar el centre de la plaça Tetuan, a la vegada que l’estàtua eqüestre del dictador Franco era amagada al principi i exhibida en exposicions. O també el monument a la República Espanyola i en honor de Pi i Margall, que es va inaugurar el 1936 a l’obelisc de la Diagonal, a la plaça del Cinc d’Oros, i que ara monumentalitza la plaça Lluchmajor.

Aquests monuments, que sempre han format part de la memòria col·lectiva per voluntat d’un determinat color polític o d’una ideologia, han estat vinculats a la ciutat com a obres artístiques urbanes, en les quals han treballat, en cada època, artistes i arquitectes de renom. El nomenclàtor podria tenir un paper molt important a l’hora d’establir criteris sobre quin monument té dret a continuar formant part de la ciutat o a ser enretirat; és a dir, sent més generalista a l’hora de batejar carrers i places. Imaginem que l’àngel de la font del Geni Català, al centre del Pla de Palau de Barcelona, fos considerat per algunes ments atees com un trofeu cristià i el volguessin eliminar; i no cal dir coneixent el lema de l’escut del monument: “Después de Dios, la casa de Quirós”, el militar promotor de l’aigua potable de Montcada a Barcelona. D’aquesta reflexió es deriva que el nom d’un espai públic pot suggerir violència, indiferència, evocacions simbòliques o informacions toponímiques o toponomàstiques.

La ja explaça d’Antonio López es podria haver dit, si tenim en compte la cronologia de la vida de la persona —des que començà com a emigrant, amb 14 anys, que durant un temps va traficar amb esclaus i va arribar a industrial burgès i aristòcrata— i també si tenim en compte el nou nom del lloc —plaça d’Idrissa Diallo, un altre emigrant que no va tenir tanta sort però que va ser víctima de l’actual esclavisme maniqueu—, es podria haver dit, repeteixo, plaça de l’Emigrant Emprenedor, o senzillament, del Migrant. Segurament mai més hauria canviat de nom, i hi podrien conviure els dos monuments, que parlarien, per si sols i alhora, del bé i del mal.

Raquel Lacuesta és doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i va rebre el Premi Nacional de Patrimoni cultural el 1997