Antonio López, les proves del seu passat negrer

Un libel del seu cunyat era fins avui la principal acusació contra el passat esclavista d’un dels empresaris més destacats de la història d’Espanya, Antonio López. “Vol saber-se el comerç que l’insigne D. Antonio López feia? Traficava amb carn humana [...] López s’entenia amb els capitans negrers, i quan arribaven els bucs, comprava tota la càrrega o una part”, va escriure el 1884 Francisco Bru, germà de Luisa Bru. L’esposa del primer marquès de Comillas també s’havia significat a favor del tràfic d’éssers humans. Era la primera de les 238 signants d’un manifest que el 1873 van demanar des de Barcelona al Consell de Ministres que impedís l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. El seu marit es va enriquir amb aquest negoci durant la seva etapa a Cuba. Un llibre aporta documents que així ho demostren.

Martín Rodrigo és l’autor d’Un hombre y mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas (Ariel). Rodrigo és professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu fabra i expert en el passat negrer de grans fortunes catalanes. El 2017 va coeditar una altra obra de referència, Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (Icaria). El pes de l’alta burgesia catalana i dels seus indians en el comerç d’esclaus procedents d’Àfrica va ser enorme. L’historiador Josep Maria Fradera va calcular que el capital català era al darrere del 74% dels africans traslladats a Cuba entre el 1817 i el 1821, quan Espanya comença a aplicar sobre el paper els acords amb l’imperi britànic per suprimir el tràfic d’africans. A Negreros y esclavos es comptabilitzaven com a mínim 150 capitans i empresaris establerts a Catalunya que van participar en aquest negoci. Un d’ells va ser el marquès de Comillas.

Antonio López y López (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883) va abandonar Espanya per fer les Amèriques quan el 1846 va ser cridat a files en la segona guerra carlina. A Cuba va obrir un magatzem en un immoble de qui seria el seu sogre, l’empresari Andrés Bru. El 1853 va tornar a Espanya, i va establir la seva residència a Barcelona, on vivia la família de la seva muller. López va mantenir els llaços amb Cantàbria, però el seu conglomerat navilier, financer i industrial va tenir com a seu la capital catalana. Un hombre y mil negocios és una anàlisi exhaustiva de l’acció de López com a empresari i de les aliances que va segellar amb altres destacats indians, alguns d’ells, reconeguts esclavistes.

Rodrigo aporta a EL PAÍS unes xifres esfereïdores: “En tota la seva història, els Estats Units van rebre 380.000 esclaus procedents d’Àfrica. Cuba en va rebre 900.000. I d’aquests, 600.000 van ser transportats a Cuba de forma il·legal a partir del 1821”. L’últim esclau africà que va desembarcar a Cuba —i a tot Amèrica— ho va fer el 1867. Espanya, recorda Rodrigo, va ser l’últim país europeu a abolir l’esclavitud —el 1886—, i ho va fer tan tard en part per la mobilització de grups de pressió industrials i comercials, el més actiu, el sector català capitanejat per Antonio López.

A Rodrigo el van incomodar els arguments dels defensors del marquès de Comillas durant la polèmica al voltant de la retirada de la seva estàtua a Barcelona, el 2018. És per això que ha volgut actualitzar el seu treball anterior sobre la dinastia dels López, publicat el 2000, per ampliar aspectes sobre el comerç amb esclaus que va deixar de banda. Els defensors de l’homenatge públic al primer marquès de Comillas —Gran d’Espanya per gràcia d’Alfons XII— deien que l’única veu que havia denunciat la presumpta trajectòria com a negrer de López era el seu cunyat, enemistat amb ell per un conflicte hereditari. Una altra tesi esgrimida pels partidaris de mantenir l’estàtua és que en aquella època era habitual la transacció d’esclaus. El llibre de Rodrigo no només demostra que Antonio López i el seu germà Claudio van dirigir una de les companyies capdavanteres en el negoci legal de compravenda d’esclaus establerts a Cuba, sinó que amb tota probabilitat es van enriquir amb el tràfic il·legal.

Investigació britànica

Les autoritats britàniques van alertar el 1850 de l’arribada a Cuba de la goleta Deseada carregada amb 280 africans. La informació del cònsol britànic a Santiago de Cuba, James Forbes, assenyalava Antonio López com un dels destinataris dels esclaus. Sent un delicte, el governador militar de Santiago va haver d’interrogar López. La seva declaració va ser inclosa al document que Forbes va enviar a Londres. López va assegurar que ell no tenia res a veure amb la Deseada, i que la seva empresa només es dedicava al comerç d’esclaus cubans.

Un altre indici del comerç il·legal de persones el troba Rodrigo en els comptes del 1853 de la societat Antonio López y Hermano, en què es registren unes pèrdues per “expedicions” que no van arribar a bon port amb el navilier gallec Eusebio da Guarda. Vaixells d’aquests ja havien estat identificats com a mitjà de transport d’esclaus. L’apunt comptable no precisa de quina mercaderia es tractava l’expedició, però Rodrigo dona per fet que eren persones. “Tractant-se d’una activitat il·legal, o bé no deixaven documents escrits o bé aquests es destruïen. Fins i tot es cremaven vaixells”, apunta l’autor.

La diplomàcia britànica denunciava de forma reiterada que les autoritats colonials espanyoles permetien el desembarcament d’esclaus. Empreses operadores de vapors, com la de López, recollien els nous treballadors forçats que els capitans deixaven en illots per traslladar-los als ports. Els apunts comptables i notarials que va compilar Rodrigo a l’Arxiu Nacional de Cuba i a l’Arxiu Històric Provincial de Santiago de Cuba indiquen una compravenda frenètica d’esclaus per part dels López. Només entre els anys 1848 i 1851 consten al llibre més de 500 esclaus adquirits per ells. Rodrigo remarca que el sistema habitual per legalitzar els anomenats esclaus bozales —els introduïts il·legalment des d’Àfrica— era tan senzill com registrar prèviament la venda d’una partida inexistent d’esclaus criollos —els que ja eren a Cuba—, que els funcionaris colonials no s’encarregaven de verificar. “Només així es pot entendre que la firma Antonio López y Hermano pogués vendre 47 esclaus d’una tongada”, explica Rodrigo, “tots de la suposada propietat de Juan Mena de Garibaldo, segons els poders que aquest li va atorgar el 15 de maig de 1850”.

L’exemple dels Goytisolo

A mesura acumulaven capital a Cuba, els López incrementaven la seva activitat especulativa amb la compravenda d’ingenios i les seves plantacions de sucre. Martín Rodrigo explica al llibre que el que donava valor a aquestes propietats era el nombre d’esclaus registrats. Posa com a exemple el cas de la família Goytisolo —avantpassats dels germans i escriptors José Agustín, Juan i Luis—, que van comprar una plantació només per tenir la mà d’obra que anava inclosa en l’operació. Els terrenys van ser deixats de ser cultivats i els esclaus van ser traslladats a altres plantacions. El patrimoni d’aquests llinatges va ser reinvertit posteriorment a Espanya. Pel que fa a Antonio López, apunta Rodrigo, l’empori que va aixecar a la metròpoli no es va basar únicament en els beneficis que va obtenir als seus inicis com a negrer, però sense aquests, no hauria arribat tan lluny.