‘L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya’: Joves i obrers es fan militars

19 de juliol del 1936. Comença la Guerra Civil a Catalunya, i ja apareix el mite del poble en armes que derrota l’exèrcit revoltat. No és tan senzill, però és cert que els obrers hi participen decididament. L’eufòria per aquest èxit és evident. Ningú sap que la guerra serà llarga, i unes milícies entusiastes marxen cap a Aragó, decidits a alliberar Saragossa. L’ardor queda frenat per una realitat crua, no només per l’exèrcit franquista, sinó per la manca de disciplina i de preparació de les milícies per afrontar la guerra. Ho veu de seguida l’anarquista Joan Garcia Oliver, totpoderós home del moment en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Cal transformar els milicians en soldats: “Este fascismo posee una técnica militar superior a nuestra buena voluntad”, diu en un míting; però el clima revolucionari força a una solució diferent de la tradicional. Per això afirma que “el ejército del pueblo, salido de las milicias, debe organizarse a base de una concepción nueva”, allunyada de les formes dels exèrcits convencionals. El repte era majúscul, i es concretarà en l’Escola Popular de Guerra creada per la Generalitat el 26 d’agost, només cinc setmanes després de l’esclat bèl·lic, quan la institució autònoma donava segell legal a la major part d’iniciatives del Comitè de Milícies. Aquests orígens marquen enormement les contradiccions en què es va moure l’Escola, que havia d’anomenar mili­cians els soldats, assessors tècnics els caps i instructors els oficials. Malgrat les nomenclatures, òbviament l’Escola havia de refiar-se de militars fidels a la República, singularment del comandant Vicenç Guarner, que des de la conselleria de Defensa va acordar amb García Oliver tirar l’Escola endavant per oferir una mínima formació militar a uns oficials que finalment van sortir-ne amb graus ben tradicionals: alferes, brigada o sergent. La lògica de la guerra s’imposava.

Resulta curiós que una iniciativa d’aquesta naturalesa no hagués tingut fins ara un estudi específic, malgrat l’enorme interès tant polític com militar. Han estat els veterans historiadors Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villarroya, referents de la historiografia de la Guerra Civil i la repressió franquista, els qui s’hi han posat, en una recerca exemplar, minuciosa, que explica el pla de formació, qui eren els professors, de quin material disposaven, i que dona detall sobre els 1.885 oficials que es van formar a l’Escola i fins i tot la repressió que van patir alguns. És una reconstrucció molt detallada, amb documentació oficial, com consells de guerra, expedients personals dipositats als arxius militars, amb l’ús d’abundants testimonis escrits per protagonistes, tant destacats com secundaris, alguns d’ells inèdits. Una història de la institució reconstruïda a partir de cada cas particular, amb noms i cognoms, de carn i ossos, que s’escapa de les idea­litzacions per aterrar en allò concret. El llibre també posa de manifest les diferents motivacions dels alumnes. N’hi havia d’idealistes de diferents tendèn­cies, incloent els qui veien en aquella Escola el germen d’un exèrcit català, com per exemple Raimon Galí. Però també n’hi havia que s’hi van inscriure pensant que era més fàcil sobreviure la guerra sent oficial que no pas soldat ras.

Com en tantes altres coses, els fets de maig de 1937 van marcar un punt d’inflexió, que en el cas de l’Escola va comportar la seva desaparició, absorbida pel govern de la República. L’experiment havia acabat, però els militars formats per la Generalitat van continuar combatent en tots els fronts fins a la fi de la guerra. No van poder, però, fer realitat la tornada de l’himne que va escriure per a ells Joan Oliver:

Amb fúria i disciplina

enfonsarà l’abisme

el criminal feixisme

l’Exèrcit Popular. Endavant!