Fredes i calentes

Continuem desorientats per la iniciativa del govern i dels partits de l’oposició catalanòfils d’enfortir el model d’escola en català per mitjà del canvi en la Llei de política lingüística que blinda la condició del castellà com a llengua vehicular; per molt que ens ho expliquin, per molt que ens diguin que d’aquesta manera es podrà defensar la llengua més feble, no deixes de veure-hi un oxímoron fenomenal. “Ara podrem saber quina és la situació real en cada centre i hi podrem aplicar mesures concretes per protegir el català”, se’ns diu, com si abans no hagués estat possible fer una cosa així, com si des del Departament d’Educació no s’hagués disposat de dades fins ara, com si tot allò que es faci sigui resultat de la reforma legislativa i no s’hagués pogut fer abans.

Potser perquè la reforma legislativa compta amb l’aprovació d’ERC, Junts, PSC i ECP i l’aquiescència de la resta, que deuen estar contents com unes pasqües (per descomptat diuen el contrari, perquè tenen en marxa la trituradora mediàtica i saben que l’itinerari judicial és guanyador, i per tant no deixaran de reivindicar el 25% de castellà, i més endavant el 50%), la indignació de l’usuari mitjà i de la comunitat educativa no traspassarà els límits de la protesta assumible, es faran manifestacions que tindran el seu moment a TV3 i es dirà que el català no es toca, però poca cosa més. Al setembre els màxims responsables de vetllar per la vehicularitat, o no, del català a l’escola seran les direccions dels centres, que hauran de fer front a les queixes i probablement també a les denúncies. Si entitats com l’Asamblea por una Escuela Bilingüe ja posaven recursos als plans lingüístics dels centres, ara s’hi rabejaran.

Però és una ironia que ara, justament ara, des del govern es tiri endavant el Pacte Nacional per la Llengua i es demani la participació ciutadana, que ja té els mitjans a l’abast per començar a fer propostes per fomentar la llengua. Això sí, dins del marc mental definit per l’informe elaborat pels experts i que estableix els límits de la carta als reis. Hi ha de termini fins al 30 de juny, i tothom hi podrà dir la seva, malgrat que, en principi, les propostes recollides seran traslladades precisament als partits que han promogut el canvi en la Llei de política lingüística. No cal ser una llumenera per intuir la tebior de la resposta ciutadana, vist que des de dalt es renuncia a la principal de les mesures possibles i que es desoeix la mobilització.

Per molt que ens hi escarrasséssim a empescar-nos mesures, res no feia preveure que Spotify incorporaria el català arran dels acords d’esponsorització contrets amb el Barça; prou que s’ha corregut des del govern a felicitar-se per una decisió de la qual probablement no en tenia ni notícia. (Nota per al Pacte Nacional per la Llengua: per què les grans entitats i corporacions privades han estat vistes sempre només com a objectes de la normalització lingüística i no pas com a subjectes? Per què no poden actuar com a impulsors de la llengua?) Cadascú hauria de tenir dret de penjar-se les seves medalles, però no les d’altri. Es pot treure pit del fet que Netflix incorpori més títols en català i atribuir-ho a les negociacions amb aquesta plataforma audiovisual, però no felicitar-se de l’èxit de Carla Simón a la Berlinale i a la vegada contemplar com el català esdevé una llengua exòtica a l’ESCAC.

Carla Simón no és indici de la bona salut del cinema en català, sinó del fet que la llengua no és obstacle per arribar lluny, i que no necessites equipar-te d’una llengua imperial per explicar històries. Ens hi hem trobat també amb Eufòria, el programa de talents musicals que ha aconseguit posar un peu en un àmbit, el de l’audiovisual de consum, al qual TV3 semblava tenir-li certa recança. Se’ns diu que no hi ha prou mercat per a l’audiovisual en català, però el cert és que si l’oferta és de qualitat i està a l’altura la demanda hi respon, com ha passat els darrers anys amb el sector del llibre. I aquest abril hi ha dues bones oportunitats per no deixar la llengua en mans només de la política, que no se sap mai: l’estrena als cinemes d’Alcarràs i un Sant Jordi amb més llibres en català que mai.