BROU DE LLENGUA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

No cal follar

El català és una llengua prou rica per parlar de sexe sense recórrer a interferències

Magí Camps ha escrit un recull de relats frescos i frescals.
Magí Camps ha escrit un recull de relats frescos i frescals.ALBERT GARCIA

El debut del lingüista Magí Camps en la ficció amb Sucamulla (Univers) ha servit no tan sols per rescatar un gènere, l’eròtic, que en els últims temps estava en l’oblit —el mateix Camps, el dia de la presentació, es demanava si això podia ser degut a la presència d’erotisme en qualssevol novel·les; una mica com amb els restaurants vegetarians, que al seu dia van ser un boom i ara ja no calen perquè arreu hi pots menjar verd—, sinó també per construir una llengua pulcra, normativa, noucentista, que servís per parlar d’una matèria a la qual solem recórrer amb multitud de barbarismes, com si en català no hi hagués recursos suficients per referir els genitals o les pràctiques sexuals. I molt simbòlicament, Camps es va proposar de prescindir de dos termes que, ja em perdonaran, són en boca de tothom: polla i follar.

És ben sabut que en català, de termes vinculats al sexe i els genitals, n’hi ha una bona colla, i en bona mesura el fet que haguem reduït el ventall de possibilitats —i que sovint aquestes possibilitats siguin interferències— no es deu sinó a la simplificació que imposen les modes i a la mandra d’oposar-s’hi. Qui vulgui garbellar una mica en el bagatge propi trobarà dues bones fonts lexicogràfiques en el clàssic Diccionari eròtic i sexual de Joan J. Vinyoles (Edicions 62) i en el més recent Els mots i la cosa (Blackie Books), l’adaptació feta per Ricard Borràs de l’èxit editorial francès de Jean-Claude Carrière. I tampoc hem de menystenir la capacitat d’adequació als temps de l’Institut d’Estudis Catalans, que continua impermeable als esmentats polla i follar però que bé ha inclòs seixanta-nou al diccionari normatiu. A la Filològica deurien tenir una sessió distreta.

Amb aquesta decisió, de fet, Camps gairebé realitza un acte antisistema, perquè són uns quants els escriptors i guionistes que recorren a vulgarismes extranormatius a fi de dotar de més autenticitat els seus textos, tant si ens referim a pràctiques sexuals com si no. En vam tenir un exemple ben il·lustratiu amb la novel·la El càstig, de Guillem Sala, en què a la recerca d’un realisme convincent es construïa una llengua literària teixint interferències a diversos nivells, des de diàlegs que es desenvolupaven en català i castellà segons el personatge fins a frases que començaven en una llengua i acabaven en l’altra. L’opció, com no podia ser altrament, és literàriament legítima, però també limitada, perquè l’expressió del realisme a través de la llengua només funciona si els referents són coneguts i compartits. Tan bon punt t’allunyes dels referents i abordes el text des d’un altre codi (per exemple amb la traducció El castigo, a Tusquets), la pruïja del realisme desapareix i el text s’ha de conformar a ser lingüísticament versemblant.

La llengua literària és també artifici, és també ficció, és un artefacte que, malgrat ser irreal, ha de tenir la vocació de ser creïble. Això els poetes ho tenen molt clar, però sembla que la idea es difumina a mesura que el gènere escrit resulta més popular i les necessitats de fer una llengua creïble busquen concordar amb els mecanismes útils per fer una llengua autèntica, veraç. I això dona via lliure a les intrusions lèxiques sota l’excusa de les característiques del personatge, o del registre lingüístic, amb el cas emblemàtic del castellanisme joder, que sembla obligatori en ficcions escrites i audiovisuals de producció pròpia però que els traductors d’altres llengües sàviament eviten; potser un guionista pot justificar la presència d’un joder en un cert diàleg, però un bon traductor no caurà en l’error ni tindrà excuses per fer-ho dir en lloc de fuck.

Potser sí que tots diem follar, però de vegades ja va bé que ens recordin que les opcions no s’acaben aquí, i menys encara literàriament. Camps construeix un conjunt de relats frescos i frescals per mitjà d’una llengua rica, genuïna, farcida de recursos propis (meravellós el rescat de cremell d’un poema de Salvat-Papasseit) i d’inventats (brillant xarrupafigues) que demostren que el català és prou generós per no haver de recórrer camins fressats. Basta amb fer anar la llengua amb gust.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS