El sostre de vidre

No sé encara quina és la notícia de l’altre dia amb la primera reunió del Pacte Nacional per la Llengua, suposo que la reunió mateix, perquè l’informe presentat no deixa de ser una síntesi pensada, precisament, perquè la trobada pogués tenir lloc. Dit d’una altra manera, sembla que, perquè hi pogués seure el major nombre d’actors polítics, econòmics i socials, calia rebaixar les expectatives i acceptar l’existència d’un sostre de vidre, i més ara, amb la cosa de la llengua tan candent. Es podia esperar que, en la cuina del Pacte, hi hagués transaccions, i que no tot el que s’hi plantejava de partida veiés la llum sense retocs. Però no eren tan previsibles les renúncies d’entrada.

L’informe analitza la situació de la llengua catalana en set àmbits (demografia, marc jurídic, educació, marc socioeconòmic i sociosanitari, mitjans de comunicació, món digital i comunitat lingüística) i planteja els reptes de futur a què ha de fer front, amb poques propostes concretes tanmateix. Se suposa que les propostes han de sorgir, d’una banda, de reunions com la que es va celebrar aquesta setmana, amb partits polítics i entitats del Consell Social per la Llengua; i de l’altra, d’un gran procés participatiu que encara no sabem com es concretarà.

Això no obstant, si algú té propostes, per exemple per reforçar la immersió lingüística, ja les pot desar al calaix. Una cerca ràpida permet constatar que la paraula immersió no apareix en l’informe, i tot sembla indicar que el Pacte reforçarà la línia actual d’Educació d’esquivar l’aplicació del 25% a través dels plans lingüístics de centre “amb relació als usos vehiculars de les llengües”. Tampoc sembla que a les universitats es prevegi de reforçar la llengua catalana —es considera la lògica dels intercanvis actuals com un fenomen inevitable— més enllà d’assegurar-li uns “nínxols funcionals” (a mi que em perdonin, però això de nínxols funcionals fa un tuf de diglòssia que espanta) i d’intentar estendre entre els visitants les bondats d’aprendre el català com una manera d’alinear-se “amb els objectius de construcció europea”.

L’àmbit socioeconòmic, sobretot en el món del comerç, tampoc s’escapa del sostre de vidre. No es preveu obrir el meló del deure de disponibilitat lingüística (allò que ens atenguin en català), i per tant continuarem jugant a la loteria de saber si aquell establiment està capacitat per fer anar les dues llengües oficials en igualtat de condicions (tu, com a usuari, sí que hi tens el dret, però res més), malgrat que s’apuntin dues mesures que sí que podrien coadjuvar en l’extensió de la llengua sense violar la llibertat d’empresa: primer, l’apel·lació a la “responsabilitat social corporativa de les empreses” per tal que vegin que l’ús del català és essencial per oferir un bon servei; i segon, la valoració del català en els processos de selecció de personal, per tal que l’aprenent de la llengua vegi que el seu esforç té alguna recompensa.

En els àmbits dels mitjans de comunicació i d’internet n’hi ha de fredes i de calentes. De fredes perquè, en el primer cas, les propostes brillen per la seva absència, més enllà de promoure “l’oferta de continguts audiovisuals en català atractius per als joves”, “la interlocució amb les plataformes de vídeo a petició” o dir que “les polítiques d’estímul a la presència del català són fonamentals”. I de calentes perquè, quant a repte digital, es planteja el que és potser l’única proposta concreta del text: la creació d’un centre independent dedicat a les tecnologies de la llengua, amb els objectius, entre d’altres, de facilitar l’accés als recursos en català o promoure la recerca avançada en intel·ligència artificial.

A l’informe hi ha més coses, però en falten d’importants. Els parlants. Hi falta un capítol sobre com ens relacionem amb la llengua, què n’esperem i fins a quin punt estem disposats a defensar-la, quins són els nostres hàbits quan parlem amb els altres, si canviem poc o molt de llengua, si som coneixedors de quins són els nostres drets lingüístics i què es pot fer des del Pacte Nacional per la Llengua per augmentar l’autoestima dels parlants de català. El Pacte no ha de ser només un compendi de mesures susceptibles d’alimentar la política lingüística, sinó un projecte col·lectiu assimilable als que, en altres moments de la història, ens han travessat l’espinada.