Notícies de pactes per la llengua

Aquests dies n’hem tingut una de freda i una de calenta a tomb de la cosa de la llengua i el pacte de govern entre Esquerra Republicana i Junts. D’una banda, a les xarxes es va estendre la decepció en constatar que el català mantenia la seva condició de competencieta dins d’una direcció general del Departament de Cultura, malgrat la transversalitat que tothom reconeix a la llengua, i es renunciava a donar-li una categoria superior (en temps del tripartit havia estat una secretaria dependent de la Vicepresidència); però de l’altra, i com a primer punt de l’acord entre els dos partits en matèria de llengua, s’anunciava un gran Pacte Nacional per la Llengua que hauria de “protegir, incentivar i incrementar l’ús de la llengua catalana en tots els sectors”. Així d’entrada, una bona notícia.

Val a dir que la idea no és nova, i justament el fet que no sigui nova obliga a ser prudent i temperar les expectatives. Això del Pacte Nacional per la Llengua ja ho portava Junts al seu programa electoral (és de suposar, doncs, que és cosa d’ells que hagi aparegut a l’acord entre les dues formacions), però ves, en campanya no se’n va dir res, ni va aparèixer a cap debat electoral o entrevista als candidats, senzillament va ser una d’aquelles mesures que engreixen els programes electorals i que després passen sense pena ni glòria. També ERC plantejava pactes diversos al seu programa (cap d’específic per a la llengua, però) que no sabem si arribaran a veure la llum.

També hem sabut aquests dies que el Departament de Cultura tindrà un conseller o consellera republicans, cosa que fa preveure el relleu a les direccions generals corresponents i, en conseqüència, també a la de Política Lingüística. No cal ni dir, doncs, que al llarg de la propera legislatura la nova direcció general haurà de tenir com a prioritat la materialització del pacte, per a la qual li caldrà energia, imaginació i molta mà esquerra per fer-hi convergir força més sensibilitats de les que s’apleguen en el mateix acord de govern inicial. Seria un error creure que amb les forces polítiques sensibles a la llengua n’hi haurà prou per tirar endavant un projecte que hauria de ser equiparable, per exemple, al que al seu dia van representar les campanyes per incorporar el català a l’escola, o bé la mateixa normalització lingüística. És a dir, una font de consensos.

És essencial començar a sargir les costures que, políticament parlant, ha deixat una última dècada plena de discordances en matèria de llengua. Hem vist practicar el bilingüisme parlamentari per un partit que no tenia sinó la pretensió d’estendre el monolingüisme en castellà, i hem vist com li sortien imitadors. Hem assistit al naixement d’una nova esquerra que, des de les places, compartia totes les lluites menys la de la llengua, que tant l’havia caracteritzat en el passat. Hem vist com, des de les formacions partidàries de la independència, el debat sobre la llengua es limitava a les oficialitats en l’estat propi, com si ho tinguéssim a tocar. I finalment hem presenciat la irrupció al Parlament de l’extrema dreta, que ja no tindrà el pudor de fer ús d’un bilingüisme ni que sigui instrumental.

Pel que fa a la política, doncs, el panorama està més que trinxat. Però ens queda la societat civil, que conserva la capacitat per articular compromisos i pot empènyer la classe política a reconstruir els consensos malmesos. Perquè no es pot fer cap pacte sense les forces que històricament havien lluitat per la llengua, ni tampoc sense aquelles que, malgrat la seva tebior, no havien fet escarafalls a la normalització. I aquí els lingüistes hi tenim alguna cosa a dir. La inclusió del Pacte Nacional per la Llengua en l’acord de govern coincideix amb la molt propera aparició d’un llibre col·lectiu que aparca el catastrofisme a base de propostes i que planteja, precisament, la celebració d’un pacte per la llengua que tingui com a protagonistes tant la classe política com la societat civil en pes. La situació de la llengua no demana més paraules ni gestos, sinó decisions i actuacions que apleguin tota sensibilitat política i tot sector d’activitat. Hi tenim molt a favor.