‘La Vall de la Llum’ de Toni Cruanyes: Les abraçades afectuoses

Els fets, les dates, els llocs i les persones que apareixen en aquest llibre són tots reals”, escriu Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) a la “Nota històrica” que obre La Vall de la Llum, premi Josep Pla 2022, una biografia novel·lada del seu avi, Antoni Cruanyes Becana, primer alcalde de Canet de Mar després del franquisme, mort en una residència geriàtrica durant la primera onada de la pandèmia, i, a través de la seva vida, es radiografia la generació de la gent que va viure la guerra, la postguerra i la fam, la transició política. Per construir aquesta història real a la manera d’un reportatge periodístic, i per arribar a la conclusió que, certament, totes les famílies felices s’assemblen de la mateixa manera que totes les dissortades ho són a la seva manera, Toni Cruanyes ha comptat amb les cròniques d’època, amb els papers escrits per l’avi, amb la memòria familiar: “Però qui sap si la memòria que torna és una realitat o una deformació interessada del que vam viure quan érem petits. Quantes coses que fem a la vida no venen determinades per la nostra infància! O més ben dit encara: per la percepció que tenim de la infància. Saldem deutes dels nostres pares i mares. Volem el seu vistiplau, fins i tot després de la mort. I els records determinen les nostres emocions més íntimes”, escriu Toni Cruanyes, i el lector no pot deixar d’estar-hi d’acord, i pensa que sí, que si l’avi de l’autor hagués tingut la fortuna de poder llegir La Vall de la Llum, li hauria donat el seu vistiplau ple d’orgull i il·lusió.

El lector, però, a mesura que va constatant que està davant d’un llibre on l’històric i l’anecdotari local prevalen per damunt del literari —parafrasejant una observació d’Ortega y Gasset, es podria dir que un llibre d’història ha de situar-se en un marc històric, és clar, però abans de res ha de ser sobretot un llibre—, s’adona que Toni Cruanyes ha oblidat de recordar tres coses bastant importants: que un escriptor no pot confiar en la virtut intrínseca de l’autenticitat; que una confessió genuïna pot sonar com una cosa falsa, i que la veritat descrita amb minúcia no sempre és literària. A La Vall de la Llum un lector que valori la força persuasiva de la paraula i l’eficàcia de la prosa hi trobarà a faltar la voluntat d’estil —entre les xarxes del text no hi circulen esclats elèctrics d’alta intensitat— s’adonarà que la narració no està sotmesa a cap mena de ritme lògic, lamentarà que les peces usades creïn poca tensió, li sabrà greu que els moviments interiors del text no suscitin gairebé mai uns canvis dramàtics, i l’entristirà comprovar que en el curs del relat no hi ha alteracions ni sotracs calculadíssims que li empenyin l’ànim cap al silenci dels espais enigmàtics o, també valdria, cap a la comunió amb el superflu. I aleshores és probable que el lector “literari”, per dir-ho a la manera de Borja Bagunyà, recordi una nota de Julio Ramón Ribeyro al seu dietari, La tentación del fracaso, a propòsit d’una novel·la històrica d’Alejo Carpentier: Julio Cortázar li va comentar que no estava malament, però que tot el que s’hi narrava ja se sabia. Ribeyro la va llegir, i va rebre informacions que ignorava, però al cap d’uns dies va entendre Cortázar: tot el que hi havia allà es podia obtenir per vies més fidedignes, a través dels llibres d’història, per exemple. El lector no “literari”, en canvi, acceptarà sense suspicàcies La Vall de la Llum: s’identificarà amb la vida minúscula d’una gent que ha conegut la inèrcia de la rutina, de la fam i de la inseguretat històrica i política, li plaurà que s’hi revelin secrets de família, i compartirà l’exacerbació de la sentimentalitat, agraït que Toni Cruanyes materialitzi per escrit la moda reivindicativa de les abraçades afectuoses que va imposar la pandèmia.