El brodat exquisit de l’horror

Ho explica Joan Tur, el més carismàtic dels bandolers que terroritzen la comarca, una mena de John Silver en el cor de la plana de Vic, l’espai geogràfic on es desenrotlla amb el ritme veloç de l’aventura Guilleries, tercera novel·la de Ferran Garcia (Vic, 1971): els homes de la partida volen robar un cavall de planta excepcional, però ell els convenç que el deixin en pau perquè era un ésser massa especial, “com quan et trobes una papallona d’aquelles tan boniques, la més bonica que has vist mai, i mentre voleia a prop teu, tan delicada, decideix aturar-se a la teva mà. I tu et quedes allà, quiet, veient com la bellesa mou lleugerament les seves ales i es passeja per la teva pell. T’envaeix una sensació estranya. De sobte, les coses boniques del món t’abracen, totes de cop”.

GUILLERIES

Ferran Garcia
Males Herbes
182 pàgines
17 euros

A Guilleries no hi ha ni un sol passatge en què cessin les turbulències morals i les atrocitats físiques, la violència de qualsevol espècie, i el paisatge de la novel·la és sempre sinistre —unes vegades sembla embruixat i demoníac d’altres—, el sol crema, la boira i la xafogor arriben a ofegar, els vapors de la humitat de l’ambient són infectes i fètids, els boscos sempre són tètrics i susciten una impressió melancòlica, i sembla que ressonin arreu els crits de la gent assassinada; l’autor de Recorda que moriràs, però, a la manera de Joan Tur, que “sabia paraules que ningú més no sabia”, amb una magnífica rapidesa i economia de mitjans, i gràcies a l’operació verbal que realitza a través d’un sofisticat ús de les comparacions, com si contemplés l’horror com si fos un brodat exquisit, un joc de colors, i el vermell de la sang aparegués col·locat deliberadament al costat del blau del cel i del verd de l’herba, aconsegueix endur-se el lector cap a un lloc infantil i edènic que sobreviu a l’imperi del mal absolut. Sí, aconsegueix que frase rere frase es tingui l’estranya sensació de veure també com la bellesa mou lleugerament les seves ales. Com el narrador, Garcia també sembla que miri enlaire, cap a un núvol que fa ombra, i vulgui “imaginar com ens devia veure aquell núvol”.

Guilleries se situa durant l’última guerra carlina, a finals del XIX, mentre es van construint les vies del ferrocarril que acabarà portant el progrés a la comarca, però farà malament el lector que busqui en el text alguna cosa semblant a una lliçó històrica. El lloc on l’adolescent Boi protagonitza i narra la novel·la és un espai real que té latitud i longitud en els mapes, però ben aviat la sensació que s’imposa en la lectura és la de trobar-se enmig de la pura fantasia, en el regne de les astúcies de l’atzar, en una geografia que pot pertànyer al món de cap lloc, com si Taradell i els boscos que envolten el poble generessin el relat, com si la novel·la sencera fos un lloc mental que produís aventures mentals, o com si fos un lloc concret que es transforma en un lloc mític i molt tel·lúric, talment com si les incerteses del món i de la vida adulta fossin misterioses i gairebé inexplicables per a la perspectiva adolescent.

Així, l’àvia del narrador sembla estar posseïda per alguna mena de saviesa ancestral, el seu pare només parla amb els cavalls, se sospita que un gos solitari que recorre el poble és la reencarnació del carnisser mort, i una dona no entén com pot ser que un fill rere altre se li vagin morint al cap de pocs dies d’haver nascut. “El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor”, diu Joan Tur al narrador mentre parafraseja un poema de Kipling. I, certament, resumeix a la perfecció el camí de l’aprenentatge i d’iniciació que es narra a Guilleries, l’adquisició de coratge, de paciència, de resistència, de prudència, de precisió i de crueltat, de tot el que li permet afrontar els desastres de l’existència i tolerar la presència quotidiana de la mort. El que descobreix el narrador, en fi, és l’aventura de madurar i que sense infància, sense família, sense Déu i sense lleis, està completament sol en el desert del món.

El principal secret de Guilleries està en el que es veu, en la seva meravellosa aparença, en l’equilibri que Garcia troba entre la naturalitat de la inspiració verbal i la saviesa de la construcció, entre la fluïdesa i el càlcul, entre la passió i el control, i el lector viu amb frescor i intensitat l’espai immaculat de l’aventura, en una realitat absoluta, però alhora no l’abandona mai un perfum irònic que no el deixa oblidar que no es viu en una realitat sinó en l’espai fictici d’un llibre on les coses més inversemblants succeeixen de manera natural.