Crònica
Crónica
Texto informativo con interpretación

Un hort urbà per fer barri

És un model comunitari allunyat de la jardineria contemplativa

La Maria Rosa, veïna de l'Esquerra de l'Eixample, llaura la terra a l'Hort de la Lola, als Jardins de Montserrat.
La Maria Rosa, veïna de l'Esquerra de l'Eixample, llaura la terra a l'Hort de la Lola, als Jardins de Montserrat.

Els carrers de Rosselló, Rocafort i Còrsega són els límits d’un espai urbà, els jardins de Montserrat, on hi ha una àrea infantil, un pipicà, un punt verd de recollida, el Casal de Joves Queix −que havia estat la biblioteca infantil Lola Anglada− i, en un racó, com no volent fer nosa: un hort urbà. Temporalment, una part del seu terreny se l’ha menjat la bastida aixecada per rehabilitar l’edifici veí. Són cinc parterres, tres taules i testos de tota mida. La idea, oberta a tothom, va sortir del Casal de Joves Queix que hi ha a tocar. És un hort comunitari, ecològic i assembleari. Va néixer el maig del 2019 aprofitant la remodelació de la plaça. L’Ajuntament cedeix l’espai i l’aigua als veïns que el menen.

Más información
Memòria entre les vinyes
La paraula que em va parir
Ikea, la república de la Carola

Quan els vaig anar a veure, fa un parell de diumenges, a més d’alguna veïna feinejant, com l’Eli, em van atendre l’Antonio, un funcionari de la Generalitat; la Maria Rosa, educadora social, i el Xavi, informador juvenil. Totes les explicacions són seves. Aquell diumenge era jornada laboral i quan vam acabar de xerrar... van agafar les aixades per escampar fems que s’han de barrejar ben barrejats amb la terra. És un adob de primera. Les saques d’excrements d’ovella els arriben d’Igualada, del projecte Eco Puig Aguilera, coneguts de la Rosa, també voluntària de l’hort. I tot és així. L’hort només pot tirar endavant amb la feina dels veïns. N’hi ha una cinquantena que hi estan apuntats, però la feinada de veritat se l’emporta una desena. Es nota molt, comenten, el trànsit veïnal. Quan la vida porta un hortolà a un altre lloc es perd la seva vinculació. Els més fidels són, lògicament, els veïns més assentats al barri. “Quan s’hi veu més gent és a la primavera, quan tot està més bonic i crescut. A l’hivern no s’hi pot fer gran cosa”. La pandèmia fa que algunes persones de més edat ara no s’hi acostin. Quan hagi passat aquesta por i puguin recuperar el terreny ocupat per les obres tornarà, n’estan segurs, una activitat que la covid va entorpir, refredar.

Sobre què, quan i com s’ha de fer per portar un hort en tenen sort dels consells de la gent gran. Internet també hi ajuda, però es tracta d’un projecte col·laboratiu i les iniciatives han de sortir de la gent. Per exemple, els dos hotels d’insectes −la Pensión Lolita i el Pensi− que tenen penjats. Els va proposar i fer un veí familiaritzat amb l’entomologia i hàbil en el bricolatge. Són com caixetes de diferents estructures i materials, cadascuna pensada per ser l’hàbitat ideal d’una determinada espècie, des d’abelles solitàries fins a papallones. “Es tracta de crear un espai perquè els insectes profitosos per a l’hort hi romanguin”.

Els cultius els proposa una comissió de planificació i l’assemblea decideix. Però el que fa diferent aquesta mena d’horts no és què s’hi planta −si tomàquets o pastanagues−, és la idea de ciutat que defensen. “Es tracta de fer barri, afavorir la convivència entre els veïns. I, en el cas de l’Eixample, fer un barri més verd, capgirar els conceptes dominants. L’Ajuntament proposa una jardineria contemplativa, i nosaltres volem donar als ciutadans l’oportunitat d’intervenir en la gestió”. L’hort de la Lola ha trobat al districte una bona entesa i ajuda. Més dificultats hi ha, per exemple, amb Parcs i Jardins, al qual demanen un tros de parterre veí, que no està enjardinat, i on podrien plantar plantes aromàtiques, ornamentals, del tabac o la calèndula, “que s’emporten les plagues”. “Es tracta senzillament de fer barri, un barri més amable amb un projecte participatiu, obert. I aquests processos sempre creen tensions, perquè treuen poder a algú”. Una estadística municipal de l’abril del 2019 parlava de 94 horts urbans a Barcelona de molt diversa tipologia, des dels de propietat municipal fins als autogestionats amb acords amb el districte, els socials amb finalitats terapèutiques no oberts als veïns, els privats i “els precaris”, sense acord amb propietaris ni administració... Altres càlculs quasi dupliquen la xifra.

La pretensió principal d’aquesta mena de projectes no és lluir una tomaquera ben grossa −que si creix, benvinguda sigui−. “Fer barri” es tradueix, per exemple, en la convocatòria de tallers −sobre plantes comestibles, recollida de llavors, permacultura− que fa un veí, si domina la matèria, o es contracta un especialista. Ho fan en col·laboració amb l’Aula Ambiental de la Sagrada Família. Hi ha un armari-biblioteca on un pot deixar els llibres que vulgui i algú altre, agafar els que desitgi. També tenen una Nevera Solidària. “No té ànim assistencialista. És més un projecte polític de fomentar la idea que el menjar no s’ha de llençar”. Funciona com la biblioteca. S’omple amb l’aportació de veïns, de comerços d’alimentació que hi deixen els sobrants... “Hi va haver un taller de cuina al centre cívic del carrer Urgell, el Teresa Pàmies, i ens portaven els tàpers. El Servei de Rehabilitació Comunitari ens en porta regularment cada divendres”. Tenen un compostador que poden fer servir els veïns. Fan sessions de txikung. Quan no es podien convocar reunions en interiors, l’utilitzava l’associació de veïns del barri.... I és que l’hort és un espai obert, on hi ha avis que hi van a seure-hi per estar en un ambient més confortable, treballadors que hi porten el dinar, etc. Òbviament no tot és idíl·lic. Penjat d’un pal hi ha un rètol que diu “No robeu”. “Hem tingut robatoris i durant l’estat d’alarma un grup de joves venien −tot i que de nit està tancat, és molt fàcil entrar-hi− i la seva gresca amoïnava el veïnat”. Van parlar amb ells i una colla els va fer cas. D’altres no van desaparèixer fins que va acabar l’estat d’alarma. No hi han tornat.

I tota aquesta agenda d’activitats amb un pressupost de 1.500 euros l’any −per comprar eines, instal·lar el reg automàtic, pagar els tallers...−. Tenen una subvenció que arriba mitjançant el Casal de Joves. Però un pressupost tan escàs solament s’explica perquè hi ha un grup de veïns que empenyen el projecte. Després de la crisi de la covid, ara es preparen per la primavera que ha de venir.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS