Les ciutats s’assilvestren

La pandèmia ha estat per a molts la principal demostració que cal assilvestrar les ciutats. Quan de sobte el món s'encongeix i la vida es redueix a un barri, un carrer o el que passa a l'altra banda d'una finestra, es fa encara més evident la necessitat de natura en aquests ecosistemes de ciment i asfalt. Des de fa uns anys, el concepte de renaturalització s'obre pas a les ciutats. Entre els més coneguts hi ha projectes com el del riu Manzanares de Madrid o l'anell verd de Vitòria, però sense sortir d'Espanya hi ha molts altres exemples d'aquesta recolonització verda del paisatge urbà.

Els parcs de Barcelona, més salvatges que mai

En els mesos més durs de la covid el 2020, quan tot Espanya estava confinada, als parcs tancats de les ciutats la vegetació creixia tant com volia i envaïa en estat salvatge espais que havien deixat buits els humans. A Barcelona, els jardiners que van tornar a entrar tres mesos després en aquestes àrees verdes es van trobar una natura desbocada, més plena de vida que mai, però no van intentar domar-la una altra vegada. Al contrari, l'Ajuntament de la ciutat va aprofitar aquesta situació imprevista per completar el canvi radical en la gestió de parcs i jardins urbans en què feia temps que treballava. “El confinament ho va accelerar tot”, explica Coloma Rull, tècnica de l'àrea verda de Barcelona, que assegura que alguns indicadors de biodiversitat es van disparar, com el de les papallones a Montjuïc. “El confinament va accelerar la naturalització de molts llocs, un procés que d'una altra manera s'hauria fet de manera més gradual”, constata.

Aquest canvi s'està produint també en altres ciutats. És una de les estratègies per apropar més la natura a les persones als espais urbans: afavorir que als parcs i jardins els processos ecològics segueixin el seu curs. “El que es consideren males herbes, per a nosaltres no ho són. Preferim dir-ne herbes espontànies”, comenta Rull, que assegura que aquesta recolonització de la natura en el medi urbà “és com un gran experiment, tots estem experimentant”. El resultat són zones verdes en les quals la gespa abans habitual és reemplaçada per prats, aquestes herbes espontànies, més espècies autòctones i, sobretot, molta més riquesa florística i d'insectes pol·linitzadors. Aquesta metamorfosi ja es pot veure en parcs com el de Pla i Armengol o el de Diagonal Mar. Però no a totes les àrees verdes, ja que resulta més difícil d'aplicar en espais molt concorreguts. “Hi ha qui ho valora moltíssim i qui ho veu com deixadesa”, comenta Rull, que sobre això últim deixa clar: “La renaturalització significa mantenir de manera diferent, no abandonar”.

Agua en lloc d’asfalt a Vitòria

L'antiga avinguda de Gasteiz de Vitòria es va dissenyar amb els criteris urbanístics dels anys setanta del segle passat i tenia cinc carrils destinats a la circulació de cotxes, cinc carrils per aparcar i, al mig, un passeig per als vianants. El 2015 es va acabar una reforma integral que va fer desaparèixer 400 places d'aparcament, va reduir el trànsit d'automòbils i va millorar l'espai per a les bicis, l'arbrat i els vianants. Però a més es va aprofitar per introduir un rierol, el Batán, que ara flueix enmig de l'avinguda, on abans hi havia asfalt. “Amb l'eixamplament de la ciutat es van soterrar molts rierols; aigua neta que s'estava barrejant amb la bruta a la xarxa de sanejament, aquí es va desentubar i va recuperar”, comenta Ane Itziar Velasco, del Centre d'Estudis Ambientals de Vitòria. A banda del valor estètic i altres beneficis ambientals, aquesta intervenció amb aigua buscava també introduir més biodiversitat a la ciutat.

La capital alabesa va començar a treballar en la renaturalització fa algunes dècades, quan encara ni s'utilitzava aquesta paraula. Entre els seus projectes més icònics hi ha també l'anell verd que envolta la ciutat o el parc de Salburua, un aiguamoll recuperat el 1994 per regular avingudes que avui és considerat lloc Ramsar, és a dir, d'importància internacional. Entre les espècies que s'hi poden veure hi ha el visó europeu, el morell, la boscarla, la granota àgil… “Quan ens van donar un quilòmetre per expandir-nos en les primeres sortides després del confinament, a Vitòria tothom tenia accés a espais verds o fins i tot espais naturals”, destaca Velasco. No obstant això, aquesta especialista considera que encara queda molt per fer. “Aquests són projectes bonics, però ja no es tracta només de biodiversitat per millorar el benestar o la salut de la població, ara s'ha evolucionat més a serveis ecosistèmics”, incideix. “Això ha de ser estructural”.

Natura en un metre quadrat a València

Encara que el desafiament és pensar cada vegada més en el conjunt d'una ciutat o fins i tot d'una regió, la biodiversitat es mesura a una altra escala: petits avanços de la natura poden tenir un impacte molt gran enmig del ciment. A València, una de les principals transformacions del paisatge urbà s'ha produït en àrees de tot just un metre quadrat. Aquestes són les dimensions més habituals dels escocells, aquests espais oberts a les voreres on creixen els arbres. A moltes urbs, aquests escocells estan tan desèrtics com la superfície lunar, ja que resulta molt comuna l'ús d'herbicides per impedir que creixin herbes de manera espontània. No obstant això, a València es deixa que les plantes adventícies (males herbes) els recolonitzin d'una manera lliure, omplint-se de flors a la primavera.

Avui tenen 65.000 escocells i cadascun pot marcar la diferència en un carrer, segons assenyala Sergi Campillo, vicealcalde i regidor d'Ecologia Urbana d'aquesta ciutat: “La gent al barri el que té són els seus arbres, és la seva natura, el seu reservori de biodiversitat”. Encara que sempre hi ha veus en contra que encara veuen aquesta explosió vegetal com a senyal de descurança, la realitat és que aquest canvi de política a peu d'arbre ha suposat la contractació de 20 persones més per controlar el creixement de les plantes i ocupar-se del reg a la capital valenciana. “Cal canviar la visió de les ciutats, ja que també poden ser un espai d'oportunitat per a la biodiversitat”, comenta Campillo, que assegura que d'aquests escocells no només surten ara vistosos colors i aromes, sinó també pol·linitzadors i altres insectes molt interessants per a les ciutats.

Una microreserva de papallones a Logronyo

La papallona arlequí (Zerynthia rumina) és un dels lepidòpters més bonics que es poden veure a Espanya. De fet, no és possible fer-ho en gaires altres llocs. Aquesta espècie d'ales grogues, vermelles i negres viu fonamentalment a la península Ibèrica i el sud de França. Un d'aquests llocs privilegiats és a Logronyo. N'hi ha prou amb agafar la línia 3 d'autobús i apropar-se al barri d'El Campillo, a la vora de la ciutat, just on s'acaben els carrers d'asfalt i els jardins de gespa. Aquí, en una zona àrida de matoll típica mediterrània d'unes poques hectàrees, l'associació Zerynthia intenta crear la primera microreserva de papallones en un entorn urbà a Espanya. En els casos de plantes o insectes que no es mouen gaire, no cal protegir superfícies molt grans per aconseguir resultats.

Aquesta associació espanyola per a la protecció de les papallones ja ha aconseguit instaurar altres microreserves en espais rurals de Navarra, Osca, Sòria, Àvila o València amb les quals vol posar fora de perill petites àrees valuoses per a espècies amenaces o d'importància singular. La diferència en aquest cas, com explica Yeray Monasterio, president de Zerynthia, és que l'expansió de la ciutat ha convertit aquest enclavament en una illa de la biodiversitat en un entorn urbà. Segons alerta l'entomòleg, el problema ara és que “si continua creixent la ciutat i aquest espai acaba cobert de gespa, la papallona arlequí desapareixeria de tot Logronyo”. Encara que aquest és un exemple força excepcional, sí que són més comuns a les urbs els anomenats oasis de papallones: una altra figura impulsada per aquesta associació en col·laboració amb els ciutadans per crear petits espais amb plantes autòctones en escoles i barris de les ciutats que afavoreixin la presència d'aquests lepidòpters. Com incideix Monasterio, és una altra manera de fer les ciutats més permeables a la biodiversitat.

Horts a la vora del Tormes a Salamanca

A menys de dos quilòmetres del centre de Salamanca, els primers ciutadans seleccionats per sorteig públic ja han començat a treballar als horts urbans col·locats a la vora del riu Tormes, en un nou parc creat després de la recuperació d'una zona degradada de 100.000 metres quadrats. L'obertura d'aquests 617 horts constitueix una de les accions dutes a terme dins d'una estratègia molt més àmplia per a la regeneració verda d'aquesta ciutat: a més de proporcionar aliments, plantar tomàquets i enciams també contribueix a la recolonització vegetal i a apropar la biodiversitat. Com comenta José Antonio de la Fuente, director de l'àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament de Salamanca, “no són horts pensats tant per a la producció com per generar vida”, la que porta la natura i la dels veïns, ja que les plantes també funcionen per apropar les persones.