Els Mercader, emergint de la boira

Mai em deslliuraré de la família Mercader perquè mai no podré donar la seva història per definitivament conclosa. Els seus membres són com figures els perfils de les quals emergeixen parcialment de la densa boira de la Història. Ni acaben de conquerir la nitidesa ni deixen d’incitar-me amb les seves vagues presències.

Louis Delrieu

Sent una nena, Josefina Chesa es va quedar òrfena de pare i mare, i com que no tenia familiars que se’n fessin càrrec, va ser ingressada a l’orfenat del Bon Pastor. D’allà la va treure Caridad Mercader. No la va adoptar oficialment, però li va obrir les portes de casa seva i la va tractar com si fos una filla. Va gaudir d’una llar acollidora fins que, segons m’explica la filla de Josefina, Maria Teresa, “la Caridad, de cop i volta, es va tornar boja. La culpa de tot la va tenir l’aviador”.

Sabia que Pablo Mercader havia confessat al periodista nord-americà Don Levine que l’amistat entre la seva dona i “un important aviador francès” va anar creixent fins a convertir-se en una relació íntima. Gràcies a les fotos que em va ensenyar la Maria Teresa, vaig poder identificar aquest aviador. Era Louis Delrieu, un heroic pilot francès dels temps de l’aviació romàntica. Al servei de les Lignes Aériennes Latécoère des del 1919, va ser ell qui va inaugurar la línia de correu postal aeri entre Tolosa, Barcelona, Alacant, Màlaga i Casablanca. Amb Delrieu va començar tot.

Anita Monrós

La padrina del fill petit de Caridad, Luis, va ser Anita Monrós, la dissenyadora de modes més important de Barcelona als anys vint i trenta. Va aprendre l’ofici a París, on va treballar en diferents ateliers, i va muntar la seva pròpia firma d’alta costura a la Casa Fuster. Al seu majestuós vestíbul organitzava grans desfilades de models, a les quals no faltava a primera fila una molt sofisticada Caridad Mercader.

Vitalia

Caridad no va poder alletar el seu fill Ramón per falta de llet. Veient que el nadó fregava el raquitisme i patia còlics freqüents, la cuinera de la família, Ángela, li va suggerir que la seva germana Vitalia, que acabava de tenir un fill, podria ser la seva dida.

Vitalia, que vivia en un poble de Santander, va deixar el seu fill Laureano amb els avis paterns i va venir a Barcelona. Per no deixar de produir llet, en un cistell de vímet portava un cadell de gos que alletava tres vegades al dia. Ramón va créixer amb ell, i potser això explica que fos un home que estimava els gossos. Vitalia va arribar a la casa de Caridad el 26 de juliol de 1913. La nit anterior havia esclatat la primera vaga femenina del tèxtil a la fàbrica que els Mercader tenien a Badalona.

A Vitalia la va sorprendre que Caridad es negués a portar cotilla. Vestia roba còmoda feta a mida per Anita Monrós o portada directament de París. Però el que la va deixar bocabadada va ser la seva casa immensa. Una gran porta flanquejada per dues palmeres donava accés a una finca àmplia, amb parterres amb roses i cuidades buguenvíl·lees que s’enfilaven pels murs. A un costat hi havia les quadres i a l’altre, el garatge de l’Hispano-Suïssa. El personal de servei incloïa xofer, jardiner, cuinera i diverses criades. Hi havia, a més, el xalet de Sant Feliu.

El 7 de febrer de 1914, Vitalia escriu als seus pares: “Avui estem de festa a la casa, ja que el meu petit Ramón ja fa un any, està molt maco, ja fa les primeres passes i crida el pare i la mare, a mi em diu tata i em cau la bava mirant-lo, veient-lo a ell penso en el meu Laureano. Mare, digui’m el que pesa i si ja treu el cap alguna dent”.

Laureano va conèixer el seu germà de llet, Ramón, quan va venir a fer el servei militar a Barcelona. Recordarà la trobada tota la vida. El que potser no va saber va ser que, al mateix temps que ell era reclòs a la presó de Santander, sentenciat a mort per un tribunal militar franquista, Ramón entrava a la presó de Lecumberri a Ciutat de Mèxic. Després d’uns quants anys d’empresonament, Laureano va ser amnistiat.

La filla de Ramón Mercader, Laura, em va assegurar que, de petit, el seu pare va tenir un gos que s’estimaven tant que, quan va morir, li van fer una escultura de bronze que van posar a l’entrada de la casa.

El crit de Trotski

Al capdavant d’un escamot armat fins a les dents, la matinada del 24 de maig de 1940 el muralista David Siqueiros va penetrar a la casa de Trotski disparant a tort i a dret, però sense ni tan sols fregar el seu objectiu. Ningú no havia considerat aquesta possibilitat i per això no hi havia cap pla B. Ramón Mercader solia dir que es van comportar “exactament igual que els mexicans a les pel·lícules de Hollywood, tirant trets per tot arreu. I no van encertar ningú”. El fracàs era tan inversemblant que la policia mexicana va arribar a pensar que era un muntatge del mateix Trotski.

Nahum Eitingon, l’agent soviètic encarregat que s’executés la sentència de mort que Stalin havia dictat contra Trotski, estava tan desesperat que fins i tot va intentar contractar un aviador nord-americà perquè bombardegés la casa del revolucionari rus. Va ser llavors quan Ramón va fer un pas endavant. “Ho faré jo!”, va dir, tot i que no estava entrenat per a una acció d’aquesta mena. La seva missió era una altra: integrar-se als ambients trotskistes. En un informe posterior de la CIA, s’admet que “alguns indicis” assenyalen que no es va decidir “a convertir-se en un assassí fins a l’últim moment”. Al dirigent comunista espanyol José Sandoval li va fer aquesta confidència a Moscou: “No saps el que em va costar!”.

En conèixer l’aviador Delrieu, Caridad, fins llavors envoltada de luxe, embogí

El pla exigia un entrenament i un control de si mateix que Ramón no tenia. Per això va estar tan nerviós i erràtic els dies previs a l’assassinat. Quan va arribar l’hora fatal, el va trair la immaduresa. En comptes de descarregar el piolet sobre el cap de Trotski per la punta, ho va fer per la part més ampla. Tot i que va quedar ferit de mort, va tenir temps de reaccionar i alertar els seus col·laboradors.

El crit que Trotski va llançar en sentir-se ferit va acompanyar Ramón tota la vida. De vegades es despertava amarat de suor perquè el sentia en somnis. Segons la seva filla, patia malsons terribles en què es posava molt violent. En alguna ocasió, va arribar a mossegar la seva dona, Roquelia, amb la mateixa sanya amb què Trotski el va mossegar a ell.

Ramón a Lecumberri

Situem ara Ramón Mercader a la presó mexicana de Lecumberri. Aparentment, els russos van posar en marxa diversos plans per treure’l d’allà, amb el nom clau d’Operació Gnom. Però els elegits per dur-los a terme van ser tan indiscrets com donats a fer el contrari del que havien de fer. Tots van acabar en fracassos estrepitosos... tret que fos això el que es pretenia.

Una vegada, segons em van revelar a Mèxic, “un metge que s’assemblava a en Ramón el va visitar durant uns quants dies coixejant ostensiblement. En Ramón va assajar el pas fins a aconseguir imitar-lo. Se suposava que després de 8 o 10 dies es podria fer el canvi i quedar-se a dins el doctor. El pla definitivament va fallar perquè els darrers dies aquesta persona no es va presentar”. Es tractava de Carlos Díez, un agent molt disciplinat de la Tercera Internacional.

Sempre he sospitat que allò que realment pretenia l’Operació Gnom era fer soroll per cridar l’atenció de la policia mexicana i de l’FBI, i deixar així expedit el pla realment important, l’Operació Enormous, l’objecte de la qual era portar la informació sobre el Projecte Manhattan des de Los Álamos fins a la Ciutat de Mèxic.

Si Ramón hagués volgut escapar de la presó de Lecumberri, no li hauria resultat difícil. L’únic que havia de fer era no tornar-hi quan sortia a sopar a casa d’algun amic. Si un dia li venia de gust fer-ho, només havia de trucar a un taxi, que anava a recollir-lo al lloc de guàrdia. Els funcionaris feien bromes sobre la seva reincidència. Aquesta situació me l’han confirmada tres persones de confiança absoluta.

Per què tornava a la presó?

Ramón va muntar un taller de reparació i construcció de ràdios a la presó amb la tecnologia més avançada, que li subministrava el PCE. En concret, l’hi portava a la presó Juan Plaza, un comunista valencià rellevant al partit, relacionat amb empreses tecnològiques, i que anava acompanyat de l’artista Sara Montiel, que n’era l’amant. Alguna cosa sabia Ramón Mercader d’electrònica, ja que quan el doctor Quiroz Cuarón, el psiquiatre forense que el va examinar, li va demanar que es dibuixés a si mateix, va traçar el circuit fonamental d’un receptor típic dels anys trenta. El psiquiatre va deduir que es veia a si mateix com un receptor d’ordres passivament manejat per una figura femenina, la seva mare, i va acabar concloent que allò que el va empènyer a l’assassinat va ser un majúscul complex d’Èdip.

“A les darreres hores de la seva vida, deia un número que deuria ser una clau”, recorda la filla de Ramón

Ramón, en realitat, no només sabia de receptors. Va construir tota una estació de transmissió de ràdio. Era, oficialment, un radioaficionat. Enviava missatges a Moscou? Tot el que puc assegurar és que José Rancaño, que va ser un dels primers radioaficionats de Mèxic, explicava que les dues primeres persones amb qui va contactar per les ones van ser el rei de Jordània i Ramón Mercader, “que era a Lecumberri”.

Antonio Mercader

El polític conservador uruguaià Antonio Mercader (Ramón i ell tenien el mateix besavi) em va referir a l’Hotel Belmont House de Montevideo que, quan era ministre d’Educació, va signar, conjuntament amb altres Mercader notables de diferents llocs del món, una carta en què sol·licitaven al llavors president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, que permetés a Ramón tornar a Espanya. Legalment res no ho impedia. Franco havia declarat prescrits, el 1969, tots els actes derivats de la Guerra Civil. Però sembla que Arias Navarro no va considerar convenient tornar en un moment de tantes tensions i incerteses a Espanya. Ja tenia força problemes entre mans, i m’imagino que sospitava, amb prou raó, que a l’URSS no cauria gaire bé que tot un heroi de la Unió Soviètica preferís morir a Espanya que no en un país socialista. Durant un temps, al PSUC van estar preparant discretament el seu retorn.

Caridad

El juliol de 1955, per raons que desconec, Caridad va sol·licitar a les autoritats espanyoles que li permetessin entrar a Espanya per Canfranc. El més curiós és que la Direcció General de Seguretat (DGS) va transmetre al comandant del lloc que quedava “sense efecte la prohibició d’entrada a Espanya de Caridad del Río Mercader, cubana”. Però l’endemà la mateixa DGS va revocar aquesta autorització.

Dos anys després de quedar proscrits a Espanya tots els actes derivats de la Guerra Civil, Caridad va tornar a insistir en el desig d’entrar al país pel mateix lloc, Canfranc. La DGS tornava a comunicar al lloc fronterer, l’1 d’abril del 1971, que quedava “sense efecte la prohibició d’entrada a Espanya de Caridad del Río Mercader”. L’endemà, 2 d’abril, el mateix director general de Seguretat va confirmar la llibertat de moviments de Caridad. Encara no he pogut esbrinar la causa del primer permís i de la negativa immediata.

Luisina

El 23 de juny de 2016 vaig conèixer Luisina Fernández. El seu marit, Vicente Carrión, havia militat a les joventuts comunistes amb Ramón Mercader i junts van viatjar al capdavant de la columna que es va dirigir amb tren a Aragó. Va ser Caridad qui el va registrar com a milicià a l’Hospital de Sant Pau. Van tornar a trobar-se a Moscou, en sortir Ramón de la presó mexicana el 1960 (o, com a molt tard, el 1961), i després a Cuba.

A Moscou van col·laborar braç a braç en la redacció de Guerra y revolución en España, la història del PCE sobre la Guerra Civil. Era habitual que sortissin junts de la feina i, si podien eludir la presència dels dos agents que vigilaven contínuament Ramón, parlaven una mica de qüestions personals. En una ocasió, Mercader li va confessar: “M’han destrossat la vida. Com vaig poder fer jo el que vaig fer?”.

Ramón va muntar una emissora de ràdio a la presó, potser per espiar per a l’URSS

Ramón, m’assegura Luisina, era presumit i una mica fanfarró. Es parlés del que es parlés, ell en sabia més que ningú i havia provat sempre el millor (un cotxe, roba…). Li agradava fantasiejar i afegia a les seves històries anècdotes que ningú no estava segur que fossin certes. “Allà el van agafar”, exclama Luisina, “allà, per sobresortir”. Carrión el considerava una mica infantil pel seu afany de voler tenir la darrera paraula.

Després de la revolució cubana, el PCE va enviar a l’illa molts quadres que van ser els que, de fet, van organitzar el govern de Fidel Castro. Entre ells hi havia Carrión i Luisina. Com que en el seu viatge a l’Havana havien de fer escala a París, Ramón va entregar a Carrión una carta per a la seva mare. Era una nota trivial. “No deia res”. No podia dir res perquè Ramón sabia que seria intervinguda i llegida. Però el missatge no era al text de la carta, sinó en les paraules que Ramón va transmetre confidencialment a Carrión: “Vull sortir d’aquí. Vull sortir. Tu saps què cal fer”.

En arribar a París es van dirigir a casa de Caridad, a la Rue Rennequin. “Era el 5 de novembre del 1972. Caridad estava malament. No ens va convidar ni a passar. Ens va rebre a l’entrada, dreta. Va llegir la carta i va estar un temps en silenci. Aleshores Carrión li va donar el missatge, i en sentir-lo va exclamar: ‘Ell hauria d’haver pensat abans el que va fer!’. Ens va dir que estava cansada, esgotada, que es volia morir, que els gendarmes no la deixaven viure en pau. Ni tan sols ens va preguntar pel seu fill. Per si estava bé o malament. Semblava completament esgotada. Va insistir que es volia morir”. Però Caridad va atendre la petició del seu fill. Sabia la manera d’aconseguir que els cubans l’acollissin.

Darío Carmona de la Puente

El 29 de desembre de 1961, Caridad va rebre una felicitació d’any nou amb la signatura de l’artista Darío Carmona de la Puente. Darío va néixer el 1911 a Santander i va passar la infància i la joventut a Barcelona i Màlaga, relacionant-se amb intel·lectuals i artistes. A casa de Rafael Alberti va conèixer Pablo Neruda. L’agost de 1939 el vam trobar precisament col·laborant a França amb Neruda per seleccionar els republicans que podien embarcar-se al vaixell de càrrega Winnipeg.

El desembre d’aquell mateix any, Darío i la seva dona pujaven al vapor italià Rex amb destinació a Nova York amb passaports diplomàtics xilens. El 14 de febrer de 1940 van entrar a Mèxic i Darío va començar a treballar com a secretari del cònsol general xilè en aquest país, que era… Neruda. No tinc dubtes que Neruda, Darío i Ramón Mercader, que va haver de conèixer el poeta durant la Guerra Civil, compartien una profunda amistat.

Laura

“Un dia arribo a casa, a Cuba, i em trobo amb un silenci profund. ‘Què passa?’, vaig preguntar. ‘Schisss…’, em va dir la meva mare. ‘La teva àvia s’ha mort. El teu pare està tancat a dalt i no vol menjar’. Jo vaig posar una mica de menjar en una safata i una cervesa —al meu pare li agradava molt la cervesa— i vaig pujar a la seva habitació. Vaig trucar i li vaig dir que no pensava retirar-me’n fins que no m’obrís la porta. Quan la va obrir, me’l vaig trobar demacrat, enfonsat, profundament afligit, trist, amb l’aspecte d’un nen abandonat”.

Laura em va afegir que, en les últimes hores de vida, el seu pare “parlava, però no se li entenia res. Una infermera, especialista en el llenguatge dels sordmuts, va intentar llegir-li els llavis, però no l’entenia, perquè parlava en francès o en anglès. Deia constantment un número de telèfon, però vam trucar a aquest número i no existia ni a l’Havana ni al món sencer. Era una clau, crec”.

Després d’una estona de silenci, Laura torna a posar la memòria en marxa. “Un dia, passejava per l’Havana amb els llebrers afganesos i Fidel es va parar davant meu. Conduïa el seu jeep. Em va preguntar pels gossos, però un guardaespatlles es va anticipar i li va explicar qui era jo. Li vaig contestar que eren dos llebrers russos i me’n vaig anar dient-li adeu. En arribar a casa em vaig trobar que tothom sabia que havia parlat amb Fidel. El meu pare em va preguntar a quina hora havia tingut lloc la trobada. Els dies successius va ser ell qui va treure a passejar els gossos a aquella hora. Però Fidel no va tornar a aparèixer”.

L’oposició d’una dona de caràcter amb gestos d’amor de mare

Una versió que procedeix del POUM, i especialment de Julián Gorkin, que tenia motius de sobres per odiar-la, sosté que Caridad Mercader va ser una dona fanàtica, tan cegament entregada a la seva causa que no va dubtar a empènyer el seu fill, Ramón Mercader, a l’assassinat de Trotski. Segons altres versions, hauria estat el mateix fill qui s’hauria presentat voluntari, tot sol, per cometre el magnicidi, assumint així una responsabilitat que milers de joves comunistes haurien acceptat com un honor.

El més probable és que Caridad reclutés Ramón, tot allunyant-lo del front de la Guerra Civil espanyola, per participar a la rereguarda en l’eliminació del POUM. Posteriorment, se li va encarregar relacionar-se amb els cercles trotskistes que estaven organitzant la IV Internacional a París.

Solament quan va esdevenir l’inimaginable, el fracàs de l’atemptat contra Trotski dirigit per Siqueiros, i davant la peremptòria ordre de Stalin d’eliminar el seu competidor, Ramón Mercader, molt probablement convençut pel dirigent comunista Antonio Mije, va decidir assumir la responsabilitat d’executar aquesta ordre. I ho va fer amb l’oposició de Caridad.

Va ser també Caridad qui, finalment, va aconseguir bellugar els fils pertinents en els contactes cubans perquè un desencisat Ramón Mercader pogués sortir de Moscou i, davant la impossibilitat de tornar a Espanya, arribés a l’Havana, on va morir el 19 d’octubre de 1978. Caridad havia mort a París uns anys abans, el 1975. Una persona que la va tractar íntimament, Betty Minc, em va assegurar el següent: “Si alguna cosa em va transmetre Caridad va ser la inútil rebel·lió contra la vellesa”.