Nova planetarietat

En l’art, modes i corrents canvien en cicles cada cop més curts que es van sedimentant en futurs fòssils molt rendibles. Fa més de mig segle va irrompre la cultura de masses, amb aquesta estètica de supermercat i de ser famós “durant quinze minuts”. Després van ser el cos, la sexualitat, la multiculturalitat, les sales de turbines, un tros de mur grafitejat… fins avui, que regna la subhasta com a pervers esdeveniment publicitari.

Però si hi ha una nova religió global que està deixant la seva marca en l’estètica quotidiana és l’ecologia i aquesta idea de “nova planetarietat” que la filòsofa índia Gayatri Spivak va desenvolupar a la cèlebre conferència És imperatiu reimaginar el planeta (2012), on ja assenyalava la urgència de canviar la percepció del globus com un sistema teocràtic-financer cap a un planeta com a espai compartit que ens força a les responsabilitats col·lectives, tema de primer ordre pels governs com estem veient a la cimera de Glasgow.

Teòrics com Masao Miyoshi (Turn to the Planet, 2001), Jussi Parikka i Benjamin Bratton (autors respectivament d’Una geología de los medios i de La Terraformación, que acaba d’editar Caja Negra) s’interessen per les condicions del medi natural des de la perspectiva de la filosofia, la literatura i les arts. “El planeta —afirma aquest últim— és el que fa possible els mons, els mons sorgeixen d’una condició planetària que els precedeix, els supera i els dona forma”.

En la cultura digital, les geotecnologies permeten que l’art es desenvolupi als nous circuits comercials. En són exemples les fires virtuals, o aquesta versió digital dels segells, els NFT (non fungible tokens). Els minerals amb nom de déus de l’Olimp (cobalt, platí, germani o tantali), que vessen verí al medi, porten la memòria i el substrat mateix del planeta quan s’usen per a la fabricació de bateries de ions i liti, combustibles, circuits o cables. És la “mineria de dades”.

Paral·lelament a aquest capitalisme informacional (Parikka) que ens converteix en serfs dels nostres dispositius, irromp amb força la geologia pura, que estudia els canvis orgànics i inorgànics de la natura, els minerals i metalls fins al seu cúmul en escombraries. Una oportunitat de valorar-la en la seva connexió amb la creació contemporània és el Projecte PLANTA, que impulsa la Fundació Sorigué a la seva seu de Lleida, a la gravera que el grup empresarial (de tractament d’àrids, prefabricats de formigó i asfalts) té en una antiga terrassa del riu Segre, a Balaguer.

Enmig d’aquest sever entorn de maquinària pesada i encofrats, on el so més impactant són les pedres en caure a les muntanyes de grava, es camuflen les grans naus que acullen les instal·lacions d’artistes internacionals: Juan Muñoz, William Kentridge, Anselm Kiefer, Bill Viola i la més recent de la japonesa Chiharu Shiota (1972), l’obra de la qual In the beginning was… està inspirada en aquest mateix complex industrial. L’efecte visual de l’obra, conformada a base de pedres extretes de la gravera que pengen de fils negres en una trama infinita, és d’estar movent-se en un espai interestel·lar d’un altre temps planetari. Astronomia i geologia unides.

Som pols d’estrelles dins d’una nau annexa al petit i molt valuós centre de mineralogia de la fundació, que mostra característiques dels àrids i dels materials pesats extrets amb ells (magnetita, zircó, pirita), com subratllant el vincle entre el sentit de l’obra i el marc natural.

Si acceptem la responsabilitat mediambiental que defensa l’empori Sorigué (ja que no deixa de ser una indústria extractiva), l’obra de Shiota serveix per mostrar la urgència d’una geologia de la moral (una geofilosofia?) que ajudi a entendre el temps profund dels mitjans que conformen l’artístic.