Museu esdeveniment

Elvira Dyangani Ose, nomenada al juliol directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), té el magnífic humor de les valentes i un èmfasi que sembla visionari, tot i que insisteix que aquesta predisposició va d’acord amb la realitat i els temps. Però, ai!, el temps sempre corre més de pressa dins del museu que fora.

En les entrevistes que ha concedit als mitjans, ja es va començar a sentir l’olor de la sang escampada, gairebé sempre dels mateixos malànimes, acostumats a canviar l’aigua dels seus propis orins amb alguns titulars de mala mort. Vam llegir en un diari digital de Madrid: “Elvira Dyangani vol obrir el Macba a captaires, skaters i passejants”, en una interpretació tendenciosa de les seves declaracions telefòniques, en què prometia treballar perquè la institució “fos més permeable a la realitat i a les comunitats que formen part de l’entorn i del seu patrimoni intangible. Hi ha gent dormint a la rodalia del museu, què podem fer perquè se sentin part del museu?”, es preguntava.

Més enllà d’aquestes miserables aliances que alguns que es fan dir “experts” contrauen amb el periodisme, el que es planteja no és si Dyangani Ose (Còrdova, 47 anys) és altre cop la gran excepció en el món de l’art espanyol —per ser dona i negra—, sinó alguna cosa de més llarg recorregut que té a veure amb l’ús que fa el responsable de la programació d’un museu dels espais i les obres, i que aquest ús hagi de ser col·lectiu i diferenciat —les anomenades “audiències”—; la voluntat de donar entrada a una institució a noves cultures, formalment i ideològicament alternatives, històries que fins ara s’havien mantingut ocultes. Dit d’una altra manera, deixar que el museu sigui travessat pel present, perquè la identitat d’una col·lecció és sempre inestable, per molt que s’hagi creat per perdurar en el temps. “Cal desterrar la idea de museu com a lloc de consensos i certeses”, diu Dyangani. El museu és un esdeveniment. La humanitat, les diferents formes humanes, hi esdevenen. “El món en el qual vull viure ja entén que això és normal”, creu.

El temps del museu ha de ser el present i no el passat. La responsable del Macba coincideix amb la recentment elegida directora (deputy director) del Solomon R. Guggenheim de Nova York, Naomi Beckwith (Chicago, 45 anys), també d’“una comunitat considerada racialitzada”. Les dues creuen que l’entusiasme i els afectes s’han d'infiltrar en les institucions, i més en un moment en què han estat colpejades seriosament per una crisi global.

Si bé el Guggenheim i el Macba són dos models museístics gairebé oposats, Dyangani i Beckwith pensen que és urgent donar espai a les pràctiques col·laboratives, canviar el fals universalisme per l’accessibilitat universal, en el fet de poder ser col·leccionat, representat, en un museu que mira a altres realitats —feminismes, artistes BIPOC (persones negres, indígenes, de color)— en les seves exposicions, programes i publicacions. Només així el museu podrà convertir-se en motor de canvi social.

Per desgràcia, ens enfrontem al dubte descoratjador de si el vell paradigma del museu és el lloc per a aquest gran canvi, quan la realitat és que aquestes institucions ja han perdut la seva identitat per la recurrent expansió de les seves col·leccions (Guggenheim), tot convertint-se en bastions del luxe, amb uns directors que són còmplices de la indústria de l’art i subjectes d’interès de les revistes de moda. Tot això contrasta, al Macba, amb l’ínfim suport del poder públic. Ves que, en lloc d’infondre optimisme, cures i afectes al museu, el que estiguem fent sigui estetitzar i museïtzar aquest mateix entusiasme en un grau superlatiu.