Utopies de tota mena

Ara com ara, la República Independent de Catalunya és una utopia, és a dir, etimològicament un no-lloc, una cosa que no existeix però que podria existir segons que diuen els propagadors d’aquesta idea. És com funcionen totes les utopies: són una construcció ideal, sobreposada i contrària a la realitat i a la naturalesa de les coses, que algú proposa perquè desitja que esdevingui realitat.

Les utopies són una constant a la història d’Occident: Plató en va proposar una a La República, i després n’hi ha hagut a quasi totes les èpoques, en especial a partir del Renaixement, és a dir, quan es va començar a veure que els avatars històrics podien ser modificats per la voluntat dels homes i dels pobles.

Una altra cosa són els messianismes i els mil·lenarismes, presents al llarg de tota l’edat mitjana cristiana: els primers són la conseqüència de les doctrines apocalíptiques i escatològiques del cristianisme (l’anunciada segona i final arribada del Messies a la Terra, assenyalant no cap futur històric, sinó la fi dels temps i el Judici Final); els segons, que s’hi assemblen, deriven de les miserables condicions higièniques i de vida a l’edat mitjana, sobretot a causa de guerres, sequeres i epidèmies.

A mesura que les condicions de vida van prosperar (relativament, perquè la història i les societats no han conegut cap progrés; només el coneixen la ciència i la tècnica i les arts), i a mesura que els homes es van creure capaços de protagonitzar el curs dels esdeveniments quan va deixar de fer-ho l’Església o la teologia, filòsofs i literats van albirar una llarga sèrie d’utopies. Les “edats d’or”, com la que enyora Don Quijote, no és més que una variant de la utopia, però dirigida cap al passat, en comptes del futur.

Thomas Moro, o More, va escriure la primera de les utopies de l’època moderna (1516): Utopia hauria estat una illa en què no existiria la propietat privada —que, de fet, existeix des del neolític—, molt vinculada al govern de la ciutat, cosa que és pròpia de la major part de les utopies clàssiques i renaixentistes, com en el cas de la utopia de Tommaso Campanella (La ciutat del sol, publicada el 1623). Després, Francis Bacon va imaginar-ne una altra (la Nova Atlàntida, publicada el 1626), que és la més realista de les utopies del Renaixement, perquè advoca per utilitzar els avenços de les ciències i la tècnica per millorar les condicions de vida de la humanitat.

A l’alba del pensament il·lustrat alemany, Leibniz no va descriure cap lloc utòpic, però va forjar una metafísica en què es deia que “vivim en el millor del mons possibles” —ja és imaginació!—, afirmació que pocs decennis més tard Voltaire va rebentar en el seu fabulós Càndid, un dels millors llibres que mai s’hagin escrit per quedar hom estalvi de falòrnies.

Encara que el mite del “progrés” és una invenció de finals del XVII, el XIX va viure una progressió, especialment de la indústria i del comerç, sense equivalent a tota la història. Per això llavors, ateses les condicions miserables de la classe treballadora, van néixer una gran quantitat d’utopies contemporànies —unes “industrials”, les altres “antiindustrials”, tipus Heidi— en què filòsofs i sociòlegs van imaginar comunitats de gent ben avinguda, pròpiament anarquistes, en què el treball, les arts i el regiment de la cosa pública havien d’adquirir un perfil que suposava, obertament, la primera crítica seriosa de les democràcies parlamentàries. Charles Fourier (1772-1837), Henri de Saint-Simon (1760-1825) i Robert Owen (1771-1858) van imaginar, i en alguns casos van arribar a crear, falansteris i comunitats localitzades geogràficament, en què es vivia d’acord amb el progrés industrial, o en contra, però sense els condicionants alienats que suposa el treball, i amb una cura molt delicada en l’educació i la promoció de les arts. Cap d’aquestes utopies va prosperar; però sí que va fer-ho la proposta messiànica de Karl Marx, que es va concretar històricament a més d’un país del món durant uns quants decennis, per acabar convertida en una bona idea fracassada.

Tornant a casa, sorprèn que la utopia catalana no hagi arrelat en la crítica de les condicions reals de vida de la població i que sigui, per tant, una utopia del tot entregada a les determinacions socials i econòmiques del capitalisme: no s’ha vist cap defensor del procés que hagi aclarit com es viuria, quina mena de govern, educació o sanitat hi hauria en aquesta imaginada república. Això vincula la utopia catalana amb els mil·lenarismes i messianismes de l’edat mitjana —és una utopia molt arcaica, diguem, i molt teològica, almenys metafísica. Seguint la divisió en tres grans èpoques històriques que va presentar Joaquim de Fiore (segle XIII), les del Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Pujol va ser el Pare, Mas va ser el Fill-Messies (recordeu la propaganda electoral del 2012), i Puigdemont és l’Esperit Sant, la persona més volàtil, abstracta i incorpòria de la Trinitat.