‘Frederic’ García Lorca, poeta a Barcelona

Josep Maria de Sagarra està ja un xic nerviós. A dintre, a la sala, hi ha prop de 300 persones i el convidat arriba tard. Mala cosa fer esperar una audiència, i més quan és una nodrida representació de la més aristocràtica burgesia, els membres del Conferentia Club, a l’elegant Hotel Ritz, encara més exclusiu a la Barcelona del 16 de desembre de 1932. Per fi arriba el ponent: l’autor de Vida privada el reprèn. No hi ha justificació per part seva, tot i que igual en el retard hi té a veure l’acompanyant amb el que es presenta, “un noi d’aspecte efeminat i sabates vermelles”.

Un cop dins, l’empatia del personatge capgira l’ambient enterbolit com un mitjó: canvia d’immediat l’ordre de l’enunciat, ara Nueva York en un poeta, i segueix amb el to intimista: “...un poeta que viene a esta fría sala y quiere hacerse la ilusión de que está en su cuarto y que ustedes, vosostros, sois mis amigos, que no hay poesía hablada sin orejas dóciles, orejas amigas donde la palabra que mane lleve por ella sangre, olas, labios o cielo a la frente del que oye”. Ho ha tornat a fer, ara malgrat un públic impacient, tot recitant i comentant l’encara no publicat Poeta en Nueva York: Federico García Lorca s’ha tornat a posar catalans i barcelonins a la butxaca amb carisma, franquesa i bonhomia.

“Frederic”, com el tracta la premsa catalana per afectuós i assidu, freqüenta en les seves estades a Barcelona el Gran Cafè de La Rambla, tot participant de les seves tertúlies, però en aquell local elegant, decorat per pintors com Pere Pruna, amb dues columnes a l’entrada i que fa cantonada amb el carrer Canuda, se’l veu també de tant en tant “amb noiets atractius” i “d’aparença poc equívoca”. “Hi deuria flirtejar, aquí mateix li reconeix al dramaturg Cipriano Rivas Cherif que és homosexual quan un dia el veu molt trist, però no es coneix que fos client de prostíbuls ni que tingués o fes ostentació d’una vida promíscua”, diu el geògraf Salvador Giné davant de l’antic cafè, avui botiga de la marca tèxtil Mango. Giné lidera un grup de 17 persones que, en el marc de la proppassada Setmana del Llibre en Català, fan una ruta literària resseguint la petja del poeta granadí per la ciutat.

Davant la mirada encuriosida de turistes que ja sopen, amb sangria, a les sis de la tarda d’un diumenge xafogós, el guia recita per la Rambla fragments de cartes o poemes de Lorca i deixa anar sovint noms com els de l’actriu Margarita Xirgu, Rivas Cherif i els de mitja alineació titular de la intel·lectualitat bohèmia de la Barcelona dels anys vint i trenta, vinculats sobretot a la revista Mirador i al diari La Publicitat: Sagarra, Josep Maria Planes, Rossend Llates, Sebastià Gasch, Just Cabot, Màrius Gifreda... S’ho sap gairebé de memòria perquè és l’autor de Federico García Lorca a Catalunya (Viena), documentat periple que condensa els llocs que freqüentava el polifacètic intel·lectual. I des dels quals es pot arribar a fer un particular retrat de la personalitat del bard.

“Vengo del reino de Granada”

Majoritàriament, la geografia barcelonina de García Lorca és la de La Rambla, “la calle más alegre del mundo (...) la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca”, deixa constància escrita, captivat també per les floristes, “de risa franca y manos mojadas donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí causado por la espina”, diu i escriu el desembre de 1935, acabada l’estrena de Doña Rosita la soltera, al Teatre Principal (La Rambla, 27) i després que la Xirgu rebés un ram anònim que descobririen que els havien fet arribar elles. Autor i actriu els dedicarien una funció, com recorda l’estudiosa Antonina Rodrigo, que prologa el llibre, com també fa el periodista Víctor Fernández.

Estenent el cercle, la de Lorca és la Barcelona vella, “un pleamar urbano”, com li retrata en una carta a Anna Maria Dalí, la germana del futur artista, amics el pintor i el poeta de la Residencia de Estudiantes de Madrid. Salvador Dalí el convidarà a casa, a Figueres, i també a Cadaqués. El pare del pintor, com d’altres prohoms figuerencs, ha quedat encisat pel talent de l’andalús, i sabent el notari que dos personatges influents de l’Ateneu Barcelonès, Sagarra i Joaquim Borralleres, passen la Setmana Santa d’aquell 1925 a Port de la Selva, els convida a Cadaqués a escoltar-lo. D’allà, repetició de la lectura el 20 d’abril, ja al gran temple cultural barceloní: recita l’obra teatral Mariana Pineda i fragments del que serà Romancero gitano.

Selecte públic, a la butxaca; tots, menys un, que li etziba esquerp que qui coi és i d’on ve. En el fons, Lorca només ha publicat dos poemaris fins llavors: Cancionero i Poemas del cante jondo, tots dos del 1921, i un any abans, l’obra teatral El maleficio de la mariposa, força polèmica. “Vengo del reino de Granada”, respon ràpid i orgullós el jove. El món literari i artístic de Barcelona acaba de conèixer, i acollir, un dels grans poetes castellans del moment.

Una veu ronca i càlida

L’afirmació de personalitat i d’arrels de Lorca va sortir d’una “veu ronca i càlida”, que evitava el xiuxiueig de les zetes andaluses, coincideixen els que van tractar l’escriptor. Però cal fer en això un acte de fe, perquè “no ha quedat ni un enregistrament de la seva veu”, fa saber Gené davant del Restaurant Moka (La Rambla, 126), que encara avui es conserva, malgrat que reformat, a un minut del Cafè de la Rambla. Just a dalt del Moka, tot anunciada amb rètol lluminós, hi havia Ràdio Associació de Catalunya, on el 12 de setembre de 1935, Xirgu, Rivas Cherif i el poeta “Frederic (...), triomfant autor de Bodas de sangre i Yerma”, parlaran de les obres que estan representant llavors al Teatre Barcelona; fins i tot, l’actriu avança que, des d’aquells mateixos micròfons, oferiran en breu una versió radiofònica de La dama boba i d’una altra obra del granadí. “No consta que s’arribessin a fer”, informa Giné, que ha buidat 56 llibres i 25 capçaleres de diaris i revistes de l’època durant els més de dos anys que ha trigat a fer el treball.

La calidesa de la veu serveix també al poeta per cantar cançons pròpies i arranjades, molts cops tocades per ell mateix al piano, en molts locals de flamenc: n’hi ha un fotimer a la capital catalana. Li encanta, el que més, el que interpreten els gitanos catalans de les barraques de Montjuïc: troba que ho fan sense l’arravatament ni el patetisme dels andalusos. Un dels llocs on més a gust ho practica és al Villa Rosa, ben entrada la matinada, quan ja és tancat. Local de referència flamenca de la nit barcelonina dels anys trenta, és a tocar del Teatre Principal, per la part del darrere, accedint pel proper carrer Arc del Teatre, entrada al tant pintoresc com perillós Barri Xino de Barcelona, llavors i sempre tan mitificat i escrit. “És la porta a l’infern”, descriu el guia quan creua l’arcada des de la Rambla, per a satisfacció del quatre estudiants de la Universitat de Barcelona de segon de Filologia Clàssica que s’han apuntat a la ruta.

On hi havia el Villa Rosa (Arc del Teatre, 3) ara hi ha un local d’entrada fosca i rètol on hi diu Dancing Moog; deu números més endavant d’un carrer que estrenyen les tanques que delimiten la gegantina obra en el desèrtic solar del davant, hi ha uns altres baixos tapiats: és on hi havia un dels prostíbuls més miserables de la zona, La Sevillana (Arc del Teatre, 13), on Lorca s’horroritza de la misèria que destil·la i que visitava per veure-hi un home tocar el violí tant malament que els donava per riure, tant que no podien deixar d’anar-hi.

Més ‘cabanes’ que ‘palaus’

 Lorca ja va camí de ser personatge mediàtic: del seu Romancero gitano (1927) n’haurà venut a mitjan dècada dels trenta gairebé 60.000 exemplars, i per tant, amb els anys, es podrà permetre ser assidu de restaurants com el 7 Portes, on aquell mateix 1927 ja seu amb la Xirgu, Sagarra, Dalí i Gasch, mentre preparen la cabdal estrena de Mariana Pineda. “Si avui hi vas a dinar i acabes a la taula rodona, la 29, al final de la factura hi constarà: “A la seva taula va dinar Federico García Lorca”, contextualitza el guia. Però el 1927, el poeta encara s’hostatja en el modestíssim Hotel Condal (carrer de la Boqueria, 23). Amb el temps, però, el desembre de 1935 rebrà un fastuós sopar d’homenatge, organitzat, entre d’altres, per Sagarra i pels escriptors i periodistes Carles Soldevila i Mari Luz Morales, amb un centenar de selectes assistents i un cobert gairebé prohibitiu de 17,50 pessetes... Seria, ningú ho podia saber llavors, l’acte de comiat de Catalunya a Lorca abans no fos assassinat per les tropes feixistes el 18 d’agost de 1936 a Granada.

Malgrat moments així, “no es té constància que anés mai al Liceu o al Palau de la Música”, apunta Giné. I és que, en el fons, l’autor de Sonetos del amor oscuro era més de coses, gents i espais senzills, de poc fumar i menjars frugals, això sí, amb una predilecció pels dolços. A tot arreu, per simpatia i per la sensació infinita de cotó fluix que destil·len sempre l’honestedat i la franquesa, queda molt bé i es fa estimar: des del prestigiós i noucentista Casal del Metge (Via Laietana, 31) on, convidat aquell intens desembre de 1935 per la influent Associació de Música de Càmera (la que ha dut Stravinski o Ravel a Barcelona), fa un recital de cante jondo on interpreta cançons populars de Granada tocant ell mateix el piano. També havia quedat com un senyor, un parell de mesos abans (15 d’octubre) a l’Studium, el temple-estudi dels joiers Masriera (Bailèn, 70-72), on farà una presentació de Dona Rosita, la soltera... Però ho farà ja amb la famosa granota blava de La Barraca, la pedagògica i ambulant companyia teatral universitària que coordinava, plasmació de la seva militància popular i compromís republicà.

Encara se l’havia vist més feliç feia tot just una setmana, el 9 d’octubre, a l’Escola d’Infermeria, on, en to distès, explica anècdotes seves d’estudiant mentre recita versos del Romancero gitano, ja sigui assegut, enfilat a la taula o acompanyant-ho amb notes del piano que toca ell mateix... Però l’apoteosi de la felicitat lorquiana, l’estar entre la gent més humil, amb els seus, arribarà amb un dels actes que li organitza l’Ateneu Enciclopèdic Popular (carrer Carme, 30-32). “Era una entitat de caire popular, llibertari i republicà que van fundar, el 1903, tres activistes, el més conegut, l’advocat laboralista Francesc Layret; van començar comprant el principal i es van acabar quedant tot l’edifici”, fixa Giné, mentre d’un dels balcons del tercer pis un jove crida a la seva dona per escoltar plegats una història que, segurament, no coneixen, malgrat la placa de ceràmica que avui recorda que la finca n’havia estat seu.

El gran recital de l’autor, amb la participació de la seva inseparable Xirgu, que organitza l’Ateneu Enciclopèdic Popular serà l’esdeveniment més multitudinari de Lorca a la capital catalana. Preveient una afluència notable, tot i ser un diumenge a les 11 del matí, es convoca al Teatre Barcelona (on hi havia hagut el Teatro Doré, rambla de Catalunya, 2-4; des de 1983, desaparegut). Malgrat que s’anuncia que serà radiat, la gent (famílies obreres senceres) no hi cap i moltíssima es queda al carrer. Com que Ràdio Barcelona retransmet l’acte, s’instal·len altaveus al carrer. Lorca és presentat com “el poeta del poble”. L’acte, a més, té un valor simbòlic afegit: és 6 d’octubre, aniversari de la Revolució d’Astúries i dels fets que portaren el president Lluís Companys i el seu govern a la presó, on encara hi són llavors. Lorca havia incrementat la seva presència en actes polítics, i al llibre de visites del luxós restaurant barceloní Canari de la Garriga (Roger de Llúria, 23, ja desaparegut), hi havia signat amb un “Visca Catalunya lliure!”.

Emocionat per les mostres d’estima, Lorca, que ha rebut el diploma de soci d’honor de l’entitat, escriurà als pares: “Después tuve que resistir más de una hora y media un desfile de gente dándome la mano: viejas obreras, mecánicos, ninos, estudiantes, menestrales. Es el acto más hermoso que he tenido en mi vida”.

Xirgu, la ‘tossuda’

L’èxit de la convocatòria de l’Ateneu Enciclopèdia Popular no és gens aliè al paper de Xirgu, que recita diversos textos de Lorca, entre ells Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, poemari aparegut aquell mateix any. El destí artístic del poeta hauria canviat radicalment si no hagués conegut l’actriu barcelonina, que ensuma el talent d’aquell autor gairebé desconegut el 1927, de qui li arriba una obra, Mariana Pineda, i que ella accepta dur als escenaris, però, contràriament als desitjos del poeta, imposant que s’estreni a Barcelona i no a Madrid.

Xirgu i la seva companyia, llavors cim teatral estatal, se la juga perquè Lorca havia patit un fiasco notable a la capital el 1920, amb El maleficio de la mariposa, obra protagonitzada per “actors disfressats d’insectes i tot de colors lluents”, evoca Giné sota la placa que, per l’entrada del Teatre Goya pel carrer Torres i Amat, recorda avui l’estrena allà de l’obra el 24 de juny de 1927, amb els decorats que Lorca ha demanat al seu amic Dalí. Només seran sis passis pels compromisos de l’actriu, però l’èxit és total. “Aquel estreno, aquel encuentro con Margarita, es otra de mis deudas con esta Barcelona vuestra”, escriurà a un amic.

Lorca està en ratxa, perquè l’endemà de l’estrena, el 25 de juny, inaugura una exposició de dibuixos a les prestigioses galeries Dalmau, única mostra pictòrica en solitari que farà mai. Són 24 dibuixos acolorits sobre paper; malgrat la difusió que en fan els seus amics Dalí o Gasch, només en vendrà quatre, comptats. Però el poeta, que acostumava a regalar tant les pintures com els escrits salpebrats amb dibuixets que feia en qualsevol paper, era feliç.

Una flama incombustible

La del Teatre Goya és l’única placa pública que hi ha de la petja de Lorca a la capital catalana. Curiós, perquè en plena Guerra Civil, el 1937, al seu estimat Barri Gòtic, ràpidament l’Ajuntament va canviar el nom de l’avui carrer del Bisbe (on Giné comença la seva ruta) pel de Federico García Lorca, en record del poeta afusellat pels feixistes. En el nomenclàtor va durar, òbviament, fins al gener de 1939. Barcelona no tornaria a donar-li un nom de carrer fins el 1992, al barri de la Guineueta.

Amb una bona lletra que delata la seva formació com a mestra, una dona va prenent notes durant la ruta lorquiana. “És per a la meva germana, que ara viu a Granada, per quan vingui de vacances poder-li ensenyar; ens encanta Lorca”, diu somrient. I és que la devoció pel poeta a Barcelona i a bona part de Catalunya (Giné deixa constància també en el llibre del pas del granadí i de la seva obra per una dotzena de llocs del Principat, com Cadaqués, Figueres, Empúries, l’Hospitalet de Llobregat, Sitges, Terrassa, Tarragona, Sant Cugat del Vallès, Reus, Manresa, Molins de Rei, Vic, Igualada, Mataró i Sabadell) existeix. I té una explicació clara per a l’estudiós: “Com a poeta no, però com a dramaturg, Lorca triomfa a Barcelona”. La veritat és que al Principal, el 1935, hi estrena Bodas de sangre amb la Xirgu, en una versió que ell defineix com nova i completa. Això serà el 22 de novembre. És un “sorollós èxit”, el qualifica el diari La Humanitat. Només 19 dies després, el 12 de desembre, el mateix espai acull l’estrena mundial de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, amb música composta pel mateix Lorca, que també n’ha escollit el mobiliari (deixat per un antiquari del carrer de la Palla) i cartell d’Emili Grau Sala.

“Era una bona persona i tenia un magnetisme especial, que va fer molt de forat en la memòria popular dels catalans, tant en la de certa elit intel·lectual com en la dels obrers; la seva mort només va fer créixer el record i el mite”, creu Giné. I hi afegeix una particularitat catalana: “A diferència del que passa a la resta de l’Estat, on si durant els quaranta i cinquanta esmentes Lorca la Guàrdia Civil et fot una plantofada, aquí hi ha un seguit d’escriptors i periodistes de prestigi que, sobretot des de la revista Destino, el van recordant”. Té raó: a la capçalera que comença sota l’ègida de catalans falangistes i que anà derivant cap a un barcelonisme succedani d’un catalanisme moderat camuflat, hi trobaren aixopluc personatges de la desapareguda Mirador, com els seus grans amics Gasch i Sagarra, que ara l’han d’evocar en castellà, però. I així, la flama, allò tan lorquià, per en “Frederic” encara fa que avui es puguin resseguir les seves petjades... i se’n faci un llibre.