I què hi diuen els metges?

Deu ser que en l’últim any i mig ens hem vist superats per una pandèmia que ha portat la contractació de tot de professionals de la salut que no saben de llengua catalana, perquè arreu del domini lingüístic han proliferat els incidents a tomb del facultatiu que no t’entenia un borrall si deies que tenies morenes i de seguida et comminaven a això que ens costa tan poc com és el canvi de llengua. I és clar que no fa gràcia, però molts usuaris, cansats d’esperar a urgències o d’empassar-se l’odiós fil musical al telèfon, la darrera cosa que volien era tenir un aürt amb el metge o infermer de torn i acabaven fent servir l’universalment conegut almorrana.

És ben conegut que a Catalunya, d’acord amb el Codi de Consum i el mateix Estatut, ningú pot deixar d’atendre’ns pel fet de parlar la llengua catalana, sigui quin sigui el bé o servei al qual vulguem accedir, i això inclou lògicament l’atenció sanitària. I no tan sols perquè forma part dels nostres drets com a consumidors i ciutadans, sinó perquè, en molts casos, l’expressió espontània en la llengua materna esdevé més natural i diàfana dels mals que ens afecten, singularment en el cas dels nens petits i les persones grans. I d’una manera definitiva en les malalties mentals, en què les mesures terapèutiques solen vincular-se a l’expressió d’una intimitat pregona que no sempre està a gust amb una segona llengua.

Però, ai!, prou que sabem que la Constitució està per damunt de tot això, i si el professional mèdic no té el deure de saber català, si vols ser atès hauràs de canviar de llengua t’agradi o no. Ja hi ha qui té la solució fàcil, dient “si la sanitat és un servei públic, això s’arregla contractant metges que sàpiguen català”, una opció que carrega tota la responsabilitat en l’administració però exonera del tot els mateixos metges i, sobretot, deixa tota la sanitat privada a la seva sort. Si convenim que l’atenció en català és un dret de l’usuari reconegut estatutàriament, el seu compliment ha de ser obligatori per a tothom, al marge de la titularitat de l’equipament en qüestió.

La pregunta, però, és: què hi diuen metges? Vull dir en aquest cas els col·lectius de metges, que s’han dotat de codis deontològics en què estableixen les bases de les seves pràctiques mèdiques i de les relacions amb els pacients. Per exemple, diu així el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (les cursives són nostres): ...els metges no poden considerar-se aliens a les situacions socials, els progressos tècnics i les condicions de treball i ambientals que afecten la vida dels ciutadans” (art. 3 del codi deontològic); “El deure del metge és prestar atenció preferent a la salut del pacient, atenció que en cap circumstància no interferiran motivacions religioses, ideològiques, polítiques, econòmiques, de raça, sexe, nacionalitat, condició social o personal del pacient” (art. 4); “Els metges han de respectar escrupolosament les persones i tots els seus drets” (art. 5); “El metge ha de respectar les conviccions religioses, ideològiques i culturals del pacient, fora del cas que s’entrés en conflicte amb la Declaració Universal dels Drets Humans” (art. 10).

Bé, és clar que qualsevol pot argumentar que els codis deontològics no estan pensats en clau lingüística, i que cap d’aquests articles fa referència de manera explícita a la llengua de l’usuari. Però també ho és que el fet d’instar a la renúncia d’una llengua a la qual el pacient té dret no sembla d’entrada una teràpia gaire benigna, ni tampoc una manera que el professional es guanyi la confiança del malalt. Hi ha estudis sobre el grau de satisfacció dels usuaris d’acord amb la llengua que acaben fent servir a la consulta? Milloren l’atenció mèdica i la diagnosi si el pacient no ha de canviar de llengua? I si el metge no sap català, hauria de tenir el deure deontològic, més enllà del deure legal, d’aprendre aquesta llengua?

Som davant d’un cas que l’anunciat Pacte Nacional per la Llengua -—si també s’hi inclou la societat civil— haurà de resoldre per mitjà de la transacció entre agents diversos (administració, col·legis de metges, associacions de consumidors i usuaris), a fi de no deixar al malalt tota la feina de vetllar per la salut de la llengua. Que prou feina té amb la seva.