El Xalet Catllaràs

Com una cosa ressuscitada, ha tornat a escena el Xalet de la Serra de Catllaràs, a la Pobla de Lillet, obra poc coneguda de Gaudí. Deixant al marge les discussions sobre l’autoria, que interfereixen en la seva valoració, aquesta petita casa col·lectiva construïda als primers anys del segle passat per als treballadors de la fàbrica de ciment Asland d’Eusebi Güell fa pensar molt quan es mira amb ulls d’avui. I no tant fixant-se en aspectes que en aquest tipus d’obra posen l’accent en el context que la va fer possible o en les connexions que el xalet té amb altres obres de Gaudí, com simplement preguntar-se: què hi veiem avui en mirar-lo?

En haver estat reconstruït, resulta inevitable veure-hi els senyals que l’actual regulació edificadora deixa en construccions com aquesta, que evidencia la manca d’una concepció més oberta i amb més caràcter en actuar en edificis com aquest. La normativa es basa en una manera d’entendre el que significa posar al dia un edifici d’altre temps. Però, què significa posar al dia? Podem veure-ho en un fet tan simple com la manera com s’imposen les anomenades instal·lacions en un edifici bastit quan no hi havia electricitat, i de fet encara no n’hi arriba. En veure la signatura del nostre temps en un episodi com aquest, és quan podem adonar-nos de com actuem des de la nostra cultura actual sobre un edifici que prové d’una manera de concebre l’arquitectura tan diferent.

Al marge de les consideracions sobre el fet de posar-lo al dia constructivament o sobre quina hauria de ser la seva utilitat, avui emergeix per sobre de tot la seva forma, una forma de la qual, si no fos per les finestres, ens costaria dir que s’hi pot viure. Què pensar i com respondre a aquesta copsadora reunió de solucions fora del que és habitual que trobem en el xalet? Algú podria dir que aquestes formes a mig camí entre un tros del casc d’un vaixell arrencat del mar per un temporal i una delirant fantasia julivernesca, en les quals potser es va inspirar l’antic refugi d’Ulldeter, projectat poc després d’aquest per Jeroni Martorell, són formes que poden sorgir quasi naturalment, com els bolets, en paratges solitaris i apartats, i que per tant estan protegides de les mirades sarcàstiques del gran públic. Potser són la solitud i les condicions extremes que les envolten les que preserven la seva originalitat.

L’estranya construcció té un aspecte difícil d’oblidar: és una volta feta amb tres plecs de maó amb la característica forma de l’arc catenari similar a la que es pot trobar a les golfes de la casa Batlló o a la Pedrera, però sense nervadures a l’interior. És com si s’hagués construït tan sols un tros de les golfes directament sobre el terreny. Té una planta baixa i dues més que delaten les finestres amansardades fruit del mur que recula. Diem mur, però es podria dir coberta, ja que no hi ha una separació clara entre façana i coberta, i si no fos pel carener revestit amb ondulacions de trencadís, no existiria discontinuïtat entre les seves dues cares. L’escala, reconstruïda, és exterior, i és un altra de les seves singularitats, ja que revela que es tracta d’una casa d’habitacions independents malgrat que compartien peces bàsiques, una casa col·lectiva que en lloc d’accedir-hi per una passera, s’hi accedeix per aquest alambinat sistema d’escales.

És un artefacte amb l’aspecte d’un castell de joguina: el primer tram és doble i abraça el darrer i únic tram, aconseguint una mena d’escala imperial a la inversa, més a prop de ser un divertiment d’un jardí extravagant que una casa obrera econòmica... Seria més apropiat dir-li experiment que altra cosa. Un experiment despreocupat per l’opinió dels opinadors. Així, què veiem avui en aquest edifici? Recórrer a la genialitat gaudiniana per contestar no serveix i no respon a la inquietud dels que s’interroguen sincerament com a constructors davant d’aquest estrany edifici.