Menú de supermercat i majories

La immensa majoria, una multitud adscrita a la societat de consum, és usuària fidel dels supermercats. Per això triomfen amb normalitat els menjars gairebé idèntics, semielaborats, processats, a meitat de camí de la taula, a punt per servir, envasats, potser congelats, condensats en brou o en elaboració completa, d’obrir i escalfar.

Aquesta cultura alimentària domèstica es nodreix d’un mateix gran basar, d’un magatzem de productes, el rebost sense anònims. La vida breu, la jornada mil·limetrada sense hores per dedicar als fogons, s’imposa amb un menú gairebé habitual o de celebració que sorgeix d’una factoria prèvia. Es compra, se selecciona, amb matèries primeres o components exposats i repetits de manera massiva al supermercat.

Aquests productes empaquetats complexos triomfen perquè són eficaços i útils, encara que sigui a costa de la laminació de les trames urbanes de les botigues de queviures, els ultramarins i les botigues habituals de proximitat a causa dels macroestabliments. L’oferta s’ha reduït paradoxalment mentre es multiplicaven els centenars d’aliments exposats.

La pèrdua de diversitat comercial es compensa amb l’acumulació de propostes ràpides, aquí rau la qüestió: el rellotge i la butxaca. L’oferta i la militància al menjar que es troba al supermercat no són directament adversàries o competidores, conceptualment, de la cuina de mercat, clàssica i tradicional, entesa com la fórmula culinària congruent, la taula vicària dels productes agrícoles i del mar: cada plat en la seva temporada i la compra, de proximitat.

L’arxiu general i permanent del súper, en llaunes, gel, caixes o bosses, qüestiona la fugacitat del consum, la immediatesa, la frescor del producte d’època, fruita, peix, hortalisses i carn del temps.

Hi ha menús saborosos, econòmics o interessants que neixen, es repeteixen o s’inventen des de la gran formació de les prestatgeries dels supermercats, accedint a productes elaborats, potser congelats o precuinats. Sense firma ni estrelles de rang públic, apareixen a taula, plats aliens als oficis de la gastronomia que desfila amb molta trompeteria. El triomf és el seu ús habitual, està avalat pel consens entre la classe mitjana i les classes populars urbanes.

El relat dels possibles àpats, sense l’aval de la carta de restaurant o el relat preciós del xef a la vora de la taula, satisfà, complau, paladars exigents i encara capritxosos, a dieta o en l’escassetat obligada de la crisi de la cartera. La pandèmia i el tancament de restaurants van impulsar, a més, les alternatives privades.

Hi ha tantes versions de plats i menús com cases i boques. Vèncer la rutina és un dels reptes dels cuiners anònims que es nodreixen de productes finals del supermercat, que militen en la diversitat, no en la còpia i la imaginació, que van al que és segur, perquè els productes de base no varien i tots han estat verificats.

La cuina neopopular es nodreix —o reneix— entre els lineals dels súper, s’hi troben versions fàcils o modernitzades de receptes arcaiques. Per exemple, la bossa de congelats conserva uns pèsols tendres (en cru) excel·lents per fregir o estofar, hi ha croquetes que sembla que són casolanes, els bolets variats congelats possibiliten macedònies o companyia de risottos fantàstics, que tenen versions precuinades, en sec.

Entre les capses de cartró o les bosses de gel es reserven brous de peix preparats amb honestedat, que possibiliten un gran arròs o sopes de marisc. Les gambes ben congelades són més que útils, necessàries pel preu de les fresques, tan fugaces a la pedra de gel de les peixateries. Qui no reconeix que els peus de porc rostits, envasats al buit, són vencedors, ja que són fàcils i més que correctes? I és notable l’oferta de peixos i mariscs congelats. Hi ha guisats de mandonguilles, callos i fins i tot truites que, possiblement, són millors que molts dels que se serveixen en barres i restaurants.