“No s’ha donat prou paper a l’IEC per raons de control polític”

Les fotos no les vol al despatx perquè no pren possessió fins al setembre, però acaba l’entrevista i vola a fer el traspàs de carpetes amb l’expresident, per veure després la gerent. “Em preocupa el temps”, diu la filòloga Maria Teresa Cabré (l’Argentera, 74 anys) amb la seva llegendària eficàcia, demostrada en set anys i mig al davant de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que ara presidirà: una ortografia, tres gramàtiques i l’establiment de lligams amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha passat massa desapercebuda. Les idees, sempre clares.

Pregunta. És la primera presidenta de l’IEC, però també el seu primer màxim responsable que ve de la Secció Filològica.

Resposta. Soc la primera electa: Fabra ho va ser uns mesos. La veritat, però, és que només un 18% dels 346 membres som dones.

Más información

M. Teresa Cabré, primera dona que presideix l’Institut d’Estudis Catalans

“El vot a Ciutadans és per al català la pèrdua de sectors de la classe obrera”

P. La Filològica fagocita l’IEC?

R. Les altres quatre seccions no tenen la facultat de prescripció que implica que l’IEC tingui l’exclusiva en la normativa de la llengua. Això dona una visibilitat de la Filològica que ha portat històricament molts recels, però ja ha passat. Ara hi ha tan bona entesa entre seccions que superarem l’asimetria segregant el treball normatiu amb una estructura autònoma que s’ocupi estrictament de la normativa lingüística i la Filològica sigui una secció científica més i faci recerca.

P. Vol convertir l’IEC en “una estructura d’Estat”. Què vol dir?

R. Que recuperi el paper de quan va néixer. Vam ser una creació política, en consonància amb els plans polítics del país. M’agradaria que recuperéssim la influència sobre les decisions polítiques, que fóssim veu autoritzada científica i independent de tot criteri partidista.

P. No és perillós, això?

R. Els estudis, científics, haurien d’estar per damunt de qüestions polítiques partidistes. Però és evident que cal recuperar confiances. Des de la democràcia, no s’ha donat prou paper a l’IEC, per raons de control polític, tot creant altres estructures que avui assessoren directament el govern. La majoria, presidides per algú del mateix govern, perdent tota independència. Es va optar perquè les universitats i altres centres de recerca elitistes fessin la investigació, buidant de continguts l’IEC. Avui ja no podem ser un centre d’alta recerca per manca de personal i diners, però sí que tenim una opinió científica, autoritzada i experta, i per això hauríem de ser un bon criteri d’assessorament per al poder públic en els problemes de país analitzables científicament: canvi climàtic, diversitat, llengua i escola… Concentrem bona part de l’expertesa de Catalunya.

P. Eugeni d’Ors el van fer fora de la Mancomunitat i immediatament va perdre el seu càrrec a l’IEC...

R. Va ser una vendetta política. L’IEC és absolutament independent. Un episodi com el de D’Ors no es podria considerar de cap manera. Quan entres a l’IEC, et compromets a tres principis: catalanitat, lleialtat a la institució i disponibilitat per a serveis. Una transgressió flagrant no sé on ens duria.

P. Per entrar a l’IEC s’ha d’estar consagrat; això implica una edat alta. No caldria captar el talent abans i rejovenir l’entitat?

R. Aquí entra gent més contrastada que consagrada, i per això almenys has de tenir 40 anys. El talent jove, potser creant estructura a través de les societats filials. Seria un bon viver per rejovenir. Però no ho considero en quatre anys.

El ‘cas D’Ors’ va ser ‘vendetta’ política. L’IEC és absolutament independent. Un episodi així avui no es podria considerar

P. Parla sempre del binomi ciència i catalanitat.

R. És que entrar a l’IEC no és simplement un honor sinó també un servei als principis de la institució, que passen per millorar la ciència i les metodologies a les terres de parla catalana, sempre tot amb mirada o aplicació des d’aquí.

P. Si no s’és independentista es pot ser membre de l’IEC?

R. Això és partidisme, ja. Jo parlo de catalanitat, de creure que això és un país, que té una singularitat fruit d’una evolució històrica, una identitat catalana. Si no creus en això… La C de l’IEC ve de Catalunya.

P. L’Estat aporta 311.380 euros al pressupost de l’IEC, ni un 4,5%...

R. Ja no sabem què fer. Escriurem al ministeri, però... De contactes entre científics n’hi ha, però no relacions institucionals.

P. I aquí?

R. M’entrevistaré amb la Generalitat i les quatre diputacions perquè només ens finança la de Barcelona, i no és normal. Tampoc ho és la relació amb l’Ajuntament: l’edifici és seu, però el manteniment és nostre...

P. Reben per patrocini privat 11.500 euros. La societat civil passa de l’IEC?

R. No, però l’IEC és un desconegut. Tampoc hem explorat prou la relació amb grans empreses, excepte la Fundació La Caixa.

P. Ja s’ha acabat l’acord, no?

R. No ho sé, i si ho sé, no ho enregistro. Aniré a veure’ls. I també les grans empreses d’aquí. Caldrà canviar actituds. Que l’IEC és una gran institució cultural del país només es creu en cercles més o menys cultes. No se li dona el valor que té i cal explicar-se. Ens cal patrocini de la societat civil i explorar les gran empreses i fortunes. De mecenes, al país, crec que encara en queden…

P. El pressupost de l’IEC és de gairebé set milions, cinc aportats per la Generalitat. Vostès cobren per fer el seguiment sísmic de Vandellòs i Ascó: no podrien oferir més serveis així i generar ingressos propis?

M’agradaria que l’IEC recuperés la influència sobre les decisions polítiques

R. S’hauria d’augmentar el personal. Però sí, hauríem de prestar més serveis per rebre ingressos que ens enfortirien. Però caldrà ordenar-nos internament i veure amb quines eines podem arribar. Ens cal un rumb…

P. Vol prioritzar la digitalització.

R. Tenim una fortuna en coneixement històric i estem en actualització permanent. Necessitem un gran repositori digital, en un pla que presentaré al conseller Puigneró... A veure què, perquè a Espanya ja s’estan discutint els fons europeus i aquí no sabem on són, ni com seran, ni com es repartiran.

P. S’estan perdent moltes energies a Catalunya discutint altres coses?

R. És que exclusivitzem els nostres interessos. Quan ets al govern has de ser capaç de ser polivalent. Discutim sobre això, val, però paral·lelament no puc deixar de veure això altre. L’evolució regular del país no es pot perdre mai de vista, no pots exclusivitzar una discussió o un interès perquè llavors es quan quedes endarrerit.

P. Al pati de l’escola, els nens salten al castellà. Ja portem més de 40 anys de normalització lingüística. Què falla?

R. Que la demografia i l’estructura social són unes altres. Avui no cal que sàpigues català per guanyar-te la vida. Als anys vuitanta, saber català era un plus laboral, un element de l’ascensor social. Ha canviat el sistema de valors, el de prestigi…

P. El català ha perdut prestigi?

R. Només el té dins de sectors determinats; a la resta, no existeix perquè no es necessita. Ara no té valor, tocat pels atacs a esquerra i dreta. Les situacions de crispació no ajuden.