L’‘état profond’ contraataca

Si l’estat profund espanyol ja és d’aquí t’espero, no vull ni imaginar-me com deu ser el francès. Un mes i escaig ha trigat el Conseil constitutionnel a tombar l’anomenada llei Molac, que suposava un gir en la consideració de la diversitat lingüística a França, i que incloïa mesures inèdites com ara la inclusió de l’educació immersiva en llengua regional dins el sistema públic o la possibilitat de fer servir grafies no franceses en els registres civils. Curiosament, quan un grup de diputats del partit de Macron hi va presentar recurs servint-se del secretisme i esgotant el termini (una manera molt subtil d’evitar que l’opinió pública se’ls llancés al damunt abans d’hora), el pronòstic era que el constitucional s’hi estaria dos anys, a decidir alguna cosa. Doncs bé, es veu que els estats profunds prou que s’espavilen quan els interessa, i aquest cop la decisió ha estat ràpida. El resultat: fora l’opció immersiva de l’ensenyament i fora les grafies no franceses dels registres. Ja s’ha fet famós el menut Fañch, el nen bretó que no pot tenir registrat el seu nom com cal.

Más información

Més català a Perpinyà que a Fraga

França, parlar i ser

L’optimisme que alguns predicàvem arran de la promulgació de la llei era prou fundat veient el marge d’aprovació que havia tingut la norma a l’Assemblea Nacional: 247 vots a favor i 76 en contra, i sobretot, per la sensació que alguna cosa havia canviat i que França estava en camí de deixar de ser la piconadora de diversitat lingüística que sempre ha estat. Sabem que després de la Revolució, i gràcies a l’anomenat informe Grégoire (per dir-ho així, el primer estudi sociolingüístic de la història, pensat per “anihilar els patois i universalitzar l’ús de la llengua francesa”), només un 20% de francesos eren parlants de francès, que un 40% podien seguir-hi una conversa i que un altre 40% no entenien un borrall. És clar que avui dia tothom parla francès, però les llengües regionals veuen cada cop més retallat el seu espai: els tres milions de parlants d’altres llengües es corresponen només al 4,5% de la població actual.

Ja hi ha hagut veus crítiques que han assenyalat Macron per la jugada. D’una banda, el president va endarrerir al màxim la publicació de la llei promulgada per l’Assemblea Nacional (té quinze dies de termini per fer-ho) a fi que el seu ministre d’Educació Jean-Michel Blanquer busqués els suports parlamentaris suficients per presentar el recurs al constitucional; de l’altra, i en contra del que li demanaven veus destacades (per exemple, el president del Consell Regional de la Bretanya, el socialista Loïg Chesnais-Girard, que li reclamava que fes ús de la prerrogativa presidencial de retornar una llei a l’Assemblea per tornar-la a debatre), va trigar només dos dies a publicar la llei un cop sabut el dictamen del constitucional. És evident que perquè s’activi l’estat profund és fonamental tenir-ne el control dels temps.

S’accepta l’ensenyament ‘de’ les llengües regionals perquè són cosa petita, entranyable, però no ‘en’  les llengües regionals, perquè això equivaldria a donar-los funcions només atribuïbles al francès

L’actitud de Macron potser no és tan estranya si veiem tant les seves pròpies declaracions com l’argument central de la sentència. Deia Macron en campanya electoral a Còrsega:“França té tot de llengües que han de poder viure dins la República, sense amenaçar en cap moment la llengua francesa però fent vibrar la nostra riquesa i la nostra diversitat”. I és exactament això el que ha decidit el Conseil: prendre l’article 2 de la constitució (“La llengua de la República és el francès”) per davant del 75.1 (“Les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França”) i determinar que l’ensenyament immersiu en català, cors o bretó és una amenaça per a la República. S’accepta doncs l’ensenyament de les llengües regionals perquè són cosa petita, entranyable, però no en les llengües regionals, perquè això equivaldria a donar-los funcions només atribuïbles al francès.La resposta no s’ha fet esperar i es presenta com una esmena a la totalitat. De seguida que es va conèixer la sentència, el diputat promotor de la llei, el bretó Paul Molac, va fer públic un comunicat instant directament el president de la República a presentar una reforma de l’article 2, amb l’argument que “si el Consell constitucional invalida un mètode reconegut pels seus excel·lents resultats escolars, no és pas el mètode pedagògic el que cal canviar, sinó la Constitució”. I ja tenim convocades manifestacions a tots els territoris amb llengua pròpia per dissabte 29 de maig, també a Perpinyà. Que trontolli doncs l’état profond.