Dos públics lectors

La diada de Sant Jordi, enguany amb la possibilitat d’entrar a les llibreries o visitar els estands a diversos llocs de les ciutats i pobles, va seguir la mateixa tònica que els anys passats (de fet, que fa molts anys): hi ha un públic que rarament compra llibres i el Dia del Llibre en compra un sota el fibló de les lleis de la mercadotècnia (l’han vist anunciat a la televisió, l’ha escrit un autor amb cara coneguda, l’ha redactat una autora que mou, per la seva condició genèrica, a la simpatia, i d’altres factors així) i n’hi ha un altre que va a la llibreria a buscar un llibre indiscutiblement bo, clàssic o no, i de valor intemporal.

Que la gent compri un llibre i, en el millor dels casos, que el llegeixi, sempre és positiu. Com deia Plini, no hi ha llibre, per mediocre que sigui, que no contingui alguna cosa bona. Això no vol dir que considerem que la literatura que es va vendre el dia de Sant Jordi sigui mediocre: entre els llibres que adquireixen anomenada d’acord amb les lleis del mercat i altres avinenteses políticament correctes n’hi ha de més bons i de menys; n’hi ha de dolents i de menys. Ha passat sempre —potser menys quan tothom feia cas de les retòriques (Aristòtil, Ciceró, Quintilià) i les poètiques (també Aristòtil, Horaci, Boileau), que assentaven càtedra—; sempre hi ha hagut persones que excel·leixen en l’art d’escriure i d’altres que escriuen llibres, com diu Cervantes al Quijote, com qui fa bunyols. Fins i tot hi ha gent que aconsegueix guanyar-se la vida escrivint libres, amb l’assumpte i amb la qualitat que siguin; a Catalunya això és una excepció. Els negres (ghost, fantasma, en anglès) que escriuen per a altri, segur que se la guanyen, i cada dia tindran més feina: tots els llibres escrits pels nostres polítics, presos o no (de Puigdemont a Torra, passant per tutti quanti) han estat fets per una mescla de periodista-novel·lista-reportador de noves, pagats a preu fet.

Repetim-ho: no és cap inconvenient que la gent, moguda per aquesta cosa més aviat opaca que en diem opinió pública, s’acosti al llibreter per comprar, el Dia del Llibre, una novetat que pot ser bona, i pot no ser-ho. La qüestió és llegir: s’hi aprèn, si res més no (sempre que el llibre hagi passat per un corrector d’estil, mediador cada dia més imprescindible en el mercat editorial, però també, menys sol·licitat, perquè total...) ortografia i sintaxi (lèxic, no gaire, llevat que l’autor sigui de comarques).

El problema que es presenta és un altre, i això és que, a poc a poc, com ha passat també en moltes èpoques de la història de la lectura, el públic lector es divideix en dues classes del tot inconciliables, si no enemigues (vana enemistat!): els que han tingut una sòlida educació literària, a casa o a l’escola, i els que no l’han tinguda. Els primers potser van comprar, el dia del llibre, la gran traducció de Xavier Pàmies de Seny i sentiment, de Jane Austen, Una habitació amb vistes, d’E.M. Forster, traduït per Xavier Zambrano (tots dos a Viena Edicions), Crim i càstig (trad. de Miquel Cabal, La Casa dels Clàssics), Tal qual, de Paul Valéry (Adesiara), o l’antologia de George Steiner, Un lector (Siruela). Això entre les novetats editorials. També pot haver passat, però no gaire, que algú demanés coses que ja fa temps que estan editades i encara no ha llegit, com ara la Divina Comèdia, de Dante-Sagarra, Curial i Güelfa, els Assaigs, de Montaigne, els shakespeares d’Oliva i de Sellent, l’Odissea, d’Homer, o la gran Ilíada de Pau Sabaté. Pot ser perfectament.

L’altra colla, igualment respectable, potser va comprar el llibre carregat de patetisme de l’expresident Torra, o Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, eco del carlisme encara tan viu a Catalunya, L’home que va viure dues vegades, obra d’un cantautor que, segurament, ha fet un llibre més bo que els de Lluís Llach, Escrivim el futur amb tinta lila, de Joana d’Arc-Carme Forcadell, i potser ¿Clavegueres? ¡Per descomptat! (en castellà), de Gonzalo Boye, avui empresari, expresidiari i potser futur presidiari, acusat de blanqueig de capitals a favor d’un narcotraficant notable. L’opinió comuna té aquestes coses: de vegades, despista.

Li fa cap mal, a una societat, que la gent no hagi rebut una educació literària prou sòlida, de manera que llegeixi primer els llibres més bons que ha donat la cultura del nostre continent, Catalunya inclosa, i després, si la vida és llarga, la literatura d’oportunitat, segurament efímera, possiblement malgirbada? Doncs no, no li fa cap mal. La qüestió és llegir.

Però el nivell cultural d’un país no es mesura sobre la base dels llibres circumstancials o rabiosament (!) contemporanis: es mesura en el gresol d’una espessa tradició literària, feta de la suma dels grans llibres i els llibres menuts escrits al llarg dels segles, tot plegat configurant una sola classe lectora (en el millor dels casos), i no dues de divergents.