República, cara B

Lluís Companys acabava de proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona davant un públic escàs, format per taxistes i passavolants que miraven l’escena entre la sorpresa i l’emoció. S’havia donat el primer cop, però calia ampliar el ressò i els militants que en aquell moment eren a l’alcaldia van començar a trucar a amics i coneguts perquè anessin a la plaça de Sant Jaume. El periodista Adrià Vilalta es va oferir per anar a Ràdio Barcelona a transmetre la notícia perquè arribés a cafès, tavernes, ateneus i centres de tota mena que tenien aparells de ràdio. Companys va ordenar que li posessin un automòbil de l’Ajuntament per anar al carrer Casp amb tota celeritat.

Vilalta era redactor del diari El Diluvio i membre del grup L’Opinió, un dels nuclis fundadors d’Esquerra Republicana. Va arribar a l’emissora acompanyat d’Alexandre Figa, un altre periodista que tindria una brillant carrera radiofònica a Girona. Vilalta i Figa van entrevistar-se amb el director de Ràdio Barcelona, Joaquín Sánchez Cordobés, per explicar-li les seves intencions. L’executiu no ho va veure gens clar i es va negar a deixar accedir els dos periodistes al micròfon. Va ser llavors quan Vilalta va exhibir davant Sánchez Cordobés la pistola que portava, tal com es va explicar temps més tard en un article de L’Opinió. El director va cedir, però els va fer escriure i firmar un text concís per llegir en antena: “Nos visitan representantes oficiales del Ayuntamiento y la Diputación y nos dicen que en aquellos centros se ha proclamado la República”.

El text va ser llegit en antena pel locutor Josep Torres, Toresky, que tampoc va tenir una comunicació fluida amb Vilalta i Figa. Els periodistes van demanar que es radiés l’himne revolucionari francès, La marsellesa. En un primer moment, Toresky va dir que no tenien la gravació, però després va aparèixer el disc i es va emetre el tema que aquell dia es repetiria mantes vegades a tot Espanya. Quan Vilalta i Figa van sortir de l’emissora va aparèixer un escamot de trenta policies demanant explicacions. No se sap què els va dir Sánchez Cordobés, perquè a partir de llavors va presentar sempre els fets com si ell hagués convidat les noves autoritats a donar a conèixer la proclamació de la República.

L’incident poc entusiasmant de Ràdio Barcelona ha passat desapercebut fins ara, com altres trets del període que contradiuen una visió mítica de l’experiment republicà. Molts dels aspectes més tèrbols de l’època es poden resseguir des de la premsa del moment, especialment des del diari El Diluvio, sobre el qual la Universitat Autònoma de Barcelona inaugura la setmana vinent una exposició. Una cerca i lectura de les seves informacions permeten oferir aspectes d’una mena de cara B de la República, als 90 anys de la seva proclamació.

El també periodista Francesc Madrid va escriure una “novela-reportaje” titulada 14 de abril en la qual el protagonista viu un procés de desencís i aterratge en la realitat en els mesos que van seguir a la proclamació de la República. Madrid presenta el personatge com un encarregat de magatzem del Poble-sec, lector precisament d’El Diluvio, republicà federal, votant de Francesc Macià i aspirant a alguna feina a la nova administració autonòmica. Les setmanes passen i l’home es va pansint en veure que les seves esperances d’obtenir una feina i d’una ràpida transformació del país eren pures quimeres. I això que Madrid no era cap reaccionari: va ser assistent de Lluís Companys al Govern Civil i va mantenir amb el després president una relació que li va salvar la vida quan els anarquistes el perseguien a l’inici de la guerra.

I és que la proclamació de la República el 14 d’abril, els fets del Sis d’Octubre de 1934 i la Guerra Civil són les grans fites que acaparen l’atenció sobre la Segona República. Després venen l’aprovació de l’Estatut, la Constitució republicana, el cop d’Estat de Sanjurjo el 1932, els fets de Casas Viejas l’any següent i altres tòpics menors. Les conquestes democràtiques del període són inqüestionables: Constitució republicana, Estatut d’Autonomia, recuperació del català, vot femení, divorci, creació d’escoles i reformes al camp. Però més enllà dels grans temes, la lectura de la premsa de l’època permet fer-se una imatge del país polític com una democràcia imperfecta, molt familiar al lector de premsa actual.

L’Ajuntament de Barcelona concentrà casos de corrupció, des dels transports fins al 3% de comissions d’obres

En aquest context, El Diluvio era una institució de la vida barcelonina després de vuitanta anys de publicació. De fet, havia començat la seva vida com El Telégrafo, però les seves topades amb la justícia en defensa de l’interès general i dels ideals republicans van produir multes, suspensions i canvis de nom per esquivar la repressió. El diari va ser el portaveu de les idees progressistes i que contestaven a l’oficialisme monàrquic conservador. El pare del catalanisme, Valentí Almirall, hi va escriure uns quants anys, mentre des del diari es defensava el republicanisme federalista alhora que es donava espai a l’anarquisme de Joan Montseny, que allà va començar a firmar com a Federico Urales.

Els anys trenta del segle XX van ser el gran impuls per a la modernització i el creixement del tiratge del diari, que va arribar als 150.000 exemplars. Els lectors van augmentar la demanda perquè l’identificaven amb el nou règim, a diferència de la major part de la premsa de la ciutat, de tendència conservadora.

Corrupció municipal

L’Exposició Internacional de 1929 havia estat el gran esdeveniment del final de la dictadura i la premsa no havia pogut qüestionar-ne la gestió perquè estava sota censura prèvia. La llibertat que va aportar el marc republicà va permetre denunciar el dèficit econòmic i posar en evidència les males pràctiques de grans personatges. El Diluvio va publicar el 1932 una sèrie d’informacions en què denunciava el cobrament arbitrari de 40.000 pessetes per part del cap d’aigües de l’Ajuntament, Carles Buïgas, i del cap de jardineria, Nicolau Rubió i Tudurí. Els diners sortien de la venda del pavelló d’Itàlia de l’Exposició, i els afectats argumentaven que no havien cobrat més que el seu sou per dissenyar la font màgica i els jardins de la muntanya respectivament. Buïgas va arribar a dir que la seva feina mereixia una remuneració de 300.000 pessetes i que el pagament havia fet curt.

Unes setmanes després de l’escàndol, Esquerra Republicana expulsava del partit sis regidors de l’Ajuntament de Barcelona per diferents afers de corrupció. El regidor Sánchez Silva va ingressar a la presó acusat de participar en una trama que venia llocs de treball a l’Ajuntament. Desenes de persones haurien pagat quantitats diverses fins a una suma total de 300.000 pessetes per accedir a feines de mecanògrafa o administratiu. Àngel Samblancat, redactor d’El Diluvio, va donar a conèixer una carta comprometedora que va resultar ser obra d’un cosí de l’alcalde accidental, Joan Casanovas. El diari va rebre crítiques des de les files republicanes per promoure el derrotisme, però el director va reivindicar el paper del periodisme en la defensa de l’interès públic més enllà de les simpaties polítiques.

Una de les frustracions de l’època va ser l’intent fallit de posar en marxa vuit noves línies d’autobús que havien de connectar el centre de la ciutat amb els barris extrems. Un d’aquests era Sant Andreu, on la Generalitat estava construint la Casa Bloc, exemple d’una política d’habitatge innovadora al servei de les classes populars. El concurs per posar en marxa les noves línies d’autobús el va guanyar l’empresari Amadeu Torner, sotmès a unes estrictes condicions que especificaven l’obligació que els autobusos es construïssin a Espanya. A l’hora de la veritat, Torner no va ser capaç de complir aquesta i altres condicions, de manera que es va invalidar el procés i es va tornar a començar. Però això passava l’estiu de 1934 i la tempesta política del mes d’octubre impediria esmenar un projecte que havia estat emblemàtic.

Aquell octubre revolucionari tampoc va permetre corregir el repartiment de la comissió del 3% que els alts funcionaris de l’Ajuntament cobraven de les obres que contractava la institució. Era una pràctica emparada en la llei que venia del temps de la monarquia. L’Ajuntament republicà que presidia Carles Pi i Sunyer la va mantenir, tot i que va estendre els pagaments a un grup més ampli de funcionaris. Es discutia si l’alcalde en persona es quedava el 0,6% de tota la comissió o bé anava íntegrament al personal. En tot cas, el manteniment de la comissió va ser titllat per El Diluvio d’antidemocràtic, immoral i arbitrari.

Entre anarquisme i censura

El juliol de 1933 s’iniciaven les activitats de l’escola de policia de la Generalitat amb la selecció de candidats. Hi havia 150 places i es va posar un topall de 300 candidats. La mesura va ser llegida com un intent de filtrar l’accés a l’escola en favor dels més propers al poder polític, qualificat de desgavell pel mateix El Diluvio.

En realitat, la denúncia seguia una sèrie d’informacions sobre actuacions irregulars dels futurs responsables de la policia sobre militants anarquistes. La tensió entre la FAI i ERC havia esclatat amb motiu de la vaga del transport de la primavera, quan militants de les joventuts d’Esquerra van fer d’esquirols en el servei de tramvies de Barcelona. A partir de llavors hi va haver enfrontaments aïllats i seguiments mutus. La línia vermella la va traspassar el republicà Josep Badia quan va arrestar il·legalment un militant anarquista per interrogar-lo en un local d’Esquerra. El seu germà, Miquel Badia, es convertiria mesos després en secretari d’Ordre Públic de la Generalitat i es distingiria per la persecució dels elements anarquistes més radicals. Finalment, tots dos germans serien crivellats a bales per un grup anarquista just abans de la Guerra Civil.

Els anarquistes ja havien iniciat el seu camí revolucionari des dels primers temps de la Segona República. El gener de 1932 es va produir l’aixecament del poble de Fígols, on hi havia les mines de carbó de l’Alt Llobregat. Allà es va proclamar el comunisme llibertari i es van col·lectivitzar les botigues de comestibles. El moviment insurreccional es va estendre per tota la comarca fins a arribar a Manresa, on hi va haver intercanvis de trets. El govern de la República va acabar amb l’experiment enviant-hi l’exèrcit, que va practicar moltes detencions, però no va causar víctimes mortals, com passaria en altres focus revolucionaris.

La premsa va fer una cobertura àmplia d’aquells esdeveniments, però alguns mitjans republicans, com El Diluvio, van optar per no donar més relleu als fets enviant reporters a Fígols. Passaria el mateix amb els successos de Casas Viejas l’any següent. Frederic Pujulà, redactor en cap del diari, va deixar escrit que els periodistes republicans van imposar-se l’autocensura en moltes ocasions per no perjudicar la consolidació de la Segona República.

La batalla de la premsa

De fet, la política republicana sobre la llibertat d’expressió va ser una assignatura suspesa de manera reiterada. Després de l’intent de cop d’Estat de 1932, el govern de Manuel Azaña va suspendre temporalment la publicació d’un centenar de diaris conservadors que podien simpatitzar amb els sollevats. Després dels Fets d’Octubre de 1934, el govern de la dreta que presidia Alejandro Lerroux va suspendre també 200 diaris arreu d’Espanya i va reintroduir la censura prèvia dels temps de la dictadura. Entre desembre de 1934 i juliol de 1936, El Diluvio va patir més de 300 intervencions de la censura, que van deixar rastre a les seves pàgines. La més sagnant va ser la supressió de l’article editorial Crónica Diaria en 33 ocasions.

El mal tracte dels polítics a la premsa d’una o altra banda tenia a veure amb la continuació de la disputa partidària. De fet, la premsa havia estat protagonista en el canvi de mentalitat de la ciutadania durant 1930 que va precipitar el triomf republicà a les eleccions municipals de l’abril següent. A les Corts constituents van seure 41 periodistes, mostra de l’estreta passarel·la que unia la professió amb la política activa.

Alguns diaris eren propietat de partits polítics, però eren els que tenien menys difusió. Entre els diaris d’empresa independents hi havia més premsa conservadora que progressista. Les operacions de compra d’accions de les societats editores per forçar canvis de línia editorial van sovintejar durant tot el període.

Així, alguns diaris d’empresa, com ABC o Diario de Barcelona, militaven en la restauració monàrquica. Altres, com Heraldo de Madrid o El Diluvio, els diaris de més circulació a Madrid i Barcelona després dels conservadors ABC i La Vanguardia, eren grans defensors de l’ordre republicà. Tots dos també estaven relacionats amb les empreses dels germans Busquets, fortament connectades amb les repúbliques de Cuba, França i els Estats Units.

El Diluvio va assumir un paper de vigilant de l’ordre republicà que el portava a recordar que els dies de Setmana Santa ja no eren festius o que les corones no havien de ser presents als emblemes oficials. Més substancial va ser la seva aposta editorial per la unitat de les forces republicanes a les eleccions catalanes o generals. I més simbòlica encara va ser l’organització de la inauguració del monument a Pi i Margall i la República a la cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal la primavera de 1936. El conjunt artístic havia estat acabat un any abans, quan l’Ajuntament i la Generalitat estaven intervinguts pel govern dretà de la República i no s’havia fet cap cerimònia. El diari va assumir aquesta funció i va organitzar un acte de gran projecció que van presidir Lluís Companys i l’alcalde Pi i Sunyer.

Gil Toll és autor d’El Diluvio, la Prensa y la Segunda República (Icaria) i comissari de la mostra El Diluvio, el gran diari popular de Barcelona i la Segona República, que s’inaugura el 14 d’abril a l’hemeroteca general de la UAB.