Toni Hill: “Escrivim com si la nostra realitat encara fos la dels anys vuitanta”

Toni Hill (Barcelona, 54 anys) és un escriptor privilegiat. “Tenir tres anys per fer una novel·la és un luxe”, reconeix. És el temps que ha passat des de l’aparició de la premiada Tigres de vidre, una història sobre la memòria, els abusos i un cert classisme ambientada al Cornellà dels anys setanta i l’actual, i L’obscur adeu de Teresa Lanza (Rosa dels Vents; Grijalbo, en castellà) la seva darrera novel·la, en la qual toca un munt de temes d’actualitat arran de la mort d’una jove llatinoamericana que treballava en tasques domèstiques en diverses cases de Castellverd, una urbanització benestant (i inventada) de prop de Barcelona.

Pregunta. Parla de classisme, de racisme, d’abusos de tota mena... És una història inspirada en la realitat?

Resposta. Els personatges i la història me’ls invento, però tot plegat està inspirat en la realitat de quan sortim al carrer. Començant per la protagonista, que és la morta. Tinc la sensació que totes les novel·les que llegeixo d’autors d’aquí, i m’hi incloc, estan protagonitzades per gent blanca, vull dir europea, per entendre’ns, com si la nostra realitat continués sent la dels anys vuitanta. Llavors vaig pensar a centrar-me en un personatge que no fos originàriament d’aquí. Tampoc he pretès analitzar el fenomen migratori, senzillament fer que la protagonista sigui una noia d’Hondures, que neteja cases, cuida gent gran... És part d’una realitat que es reflecteix poc a les novel·les si no és per tractar el tema en concret: els immigrants que arriben en pastera, les seves condicions de vida, la precarietat... Aquí hi ha un contrast entre les seves vides i la seva invisibilitat: mirem sense veure perquè ens resulta molt més còmode. Hi ha coses en aquest món que no volem veure i les tenim aquí al costat.

P. Se sent representat en la novel·la negra?

R. Crec que hi ha una novel·la negra canònica: hi ha un crim i s’ha de resoldre amb pistes; en realitat, tot Netflix gira al voltant d’això! I es fa amb un estil senzill, perquè el lector hi queda atrapat igual, es fan trampes en el sentit que es planteja un horror i es resol perquè puguis quedar-te tranquil. Però hi ha una altra novel·la negra que va més enllà, on és més complicat tot, on tampoc et quedes tranquil quan enxampen el culpable... No és una crítica: les tres novel·les meves de l’investigador Héctor Salgado són així, gairebé.

No sé si hauria pogut escriure novel·la negra si no hagués llegit altres tipus d’autors, com Cheever, Yates...

P. Ha estat etiquetat com a escriptor de “novel·la negra mediterrània”.

R. Ai, sí... I jo soc zero mediterrani! També em van dir que era l’evocador de la novel·la negra nòrdica... No en faig cas. Què vol dir, aquesta etiqueta? De Markaris, per exemple, ni vaig acabar la primera novel·la. Buscar referents em posa molt nerviós. A Miqui Otero el converteixen en el nou Marsé; a Jenn Díaz, en la nova Matute i, després, en la nova Rodoreda... Sisplau, volem agafar la gent tal com és? Volem deixar de pensar que els nostres referents han de ser com si només llegíssim obra original en castellà o en català? Esclar que hi ha Vázquez Montalbán, esclar que hi ha Mendoza, però també Dennis Lehane, Ruth Rendell, Dashiel Hammett... Al meu pòsit hi ha tot això: les novel·les del Club del Misterio que llegia als 15 anys, Agatha Christie i molts altres gèneres. No sé si hauria pogut escriure Teresa Lanza si no hagués llegit Cheever o Yates...

P. Segueix la crònica de successos per documentar-se o inspirar-se?

R. Soc un malalt de l’actualitat. Dels successos també, el que passa és que són sempre molt més terribles del que jo vull escriure. Hi ha mons on no em vull endinsar. Però segurament em queden de fons.

P. Començant per la premsa, hi ha moltíssima crítica a Teresa Lanza...

R. No faig una crítica al periodisme sinó al circ mediàtic, sobretot el televisiu. A aquests programes que l’únic que fan és generar un rum-rum. Creen culpables, especulen. I l’especulació, que ara es porta tant, és molt perillosa perquè crea corrent d’opinió. Abans era la tele, però ara les xarxes socials, incontrolables, han entrat en la realitat i, per tant, en la literatura. A la meva novel·la fins i tot fan un hashtag que culpabilitza un personatge!

P. És conscient que en Román, un dels personatges de la novel·la, abusador sexual en tota regla, ha agafat un protagonisme inesperat arran de l’escàndol de l’Institut del Teatre?

R. A veure, jo no coneixia ni el nom del senyor Ollé, eh? És un altre aspecte de la realitat que salta a la novel·la. El Román és un xulo i aquest llibre va de privilegis i de poder. El poder del Román per impressionar, diguem-ne, joves actrius; el de la Xènia, una estrella d’una sèrie de televisió, que torna al teatre; el de la Lourdes, una editora consagrada, quan ha de publicar un llibre...

P. Hi ha moltes pressions a l’hora de concedir un premi literari, com reflecteix el llibre?

El circ mediàtic televisiu és molt perillós perquè especula amb la realitat i crea corrent d’opinió

R. Les coses van així. Jo no veig tant un autor trucant a l’editora, com a la novel·la, però sí la seva agent pressionant-la. A més, l’editora és una dona, i l’aspirant, un home. Honestament crec que, durant molts anys, entre una candidata a un premi i un candidat guanyava el senyor; potser és hora d’equilibrar les coses. I si el nombre femení fos més alt, seria per pura lògica: elles llegeixen més i escriuen més. Però hi ha un grup de senyors, segurament de la meva edat, que se senten amenaçats, n’estic segur.