Ciutats afamades, urbanisme caduc
El que mengem i com vivim a l’espai públic, dues claus de la crisi climàtica i dels canvis urgents que exigeix
No podria estar més d’acord amb les paraules que obren el primer llibre que em disposo a recomanar en aquestes línies: “Si no som capaços de protegir les terres de conreu tampoc no podrem protegir les terres salvatges... Segons aquesta mateixa lògica, no ho aconseguirem tampoc si no som capaços de protegir les ciutats”. Qui parla és Wendell Berry, pagès, poeta, novel·lista i filòsof dels Estats Units, activista mediambiental, a El fuego del fin del mundo (Errata Naturae, traducció de David Muñoz Mateos), col·lecció d’assajos de prosa poètica i analítica que Berry encapçala amb uns versos d’Ezra Pound: “Humilia la teva vanitat, no fou l’home / que va fer el valor, o l’ordre, o la gràcia, / humilia la teva vanitat, dic, humilia-la. / Aprèn de la natura el lloc / que t’hi pugui correspondre.”
Qui ens recorda les seves paraules és un altre escriptor, Gabi Martínez, narrador d’audaces capacitats poètiques i imaginatives, creador d’una mena d’atles de llocs i qüestions que arreu del planeta semblaven poc novel·lescos, algú que vindria a ser el nostre Werner Herzog, per traçar un paral·lel creatiu que no el redueixi a autor de literatura de viatges primer i ara de liternatura, de literatura de la natura. Martínez és tan polièdric en els seus llibres com Herzog ho és en el seu cine i en les aspiracions d’aconseguir posar la càmera on no hi ha estat mai, cosa que va començar amb Flaherty entre els esquimals, Buñuel a les Hurdes i, després de la guerra, Huston a El tresor de Sierra Madre. Que fa pel cap baix un segle que es fan certes coses en la narrativa escrita i en la visual. I així és com el breu i substanciós volum de GM acabat de sortir del forn no contradiu en res la seva trajectòria literària, sinó que la insufla i la manté en el vol. S’ha de llegir, perquè GM sempre narra i explica una història, per ell no hi ha temes àrids que no es puguin explicar com un conte, tot en aquesta vida té protagonistes i les seves vicissituds tracen el relat. I, així, llegir-lo per començar a posar fi d’una vegada per totes a les suspicàcies que l’urbanisme en reforma i remodelació de les ciutats continua despertant en l’opinió pública vehiculada pels mitjans i les xarxes socials, que no entre els veïnats, no de manera furibunda. El llibre és Naturalmente urbano, i porta com a subtítol Supermanzana: la revolución de la nueva ciudad verde (Destino).
Com l’autor, també soc sorda d’una orella. Amb la seva sordesa comença el llibre, dotant el so, el soroll i el silenci de valor urbanístic, cosa que puc afirmar que és una noció precisa del que és viure en una ciutat sorollosa com Barcelona (que hi posi el lector la seva, si escau, que segur que sí). Ho sé després de dècades d’habitar un pis silenciós. No ho sabia quan de jove vaig començar a buscar pis i vaig viure en vuit abans d’arribar al definitiu: en tots hi havia silenci, un valor que, sense saber que ho era, el meu cos em deia que era el valor clau per mi, fins i tot més que la llum.
Parlem de les ciutats seriosament, dels models urbans caducs que, sobretot ara, en aquesta pandèmia i en el que vindrà després, en la postpandèmia, és urgent canviar. Si el teletreball és el futur que estem implantant en aquest present (si tens feina), les cases i els carrers haurien de ser diferents. I encara han de canviar més qüestions urbanes. Sense oblidar l’urbanisme rural, que tot va lligat i ja no és possible dir que una cosa és la ciutat i l’altra és el camp. Cal tornar a la idea del gran reformador de l’urbanisme barceloní Cerdà: “Ruralitzeu l’urbà, urbanitzeu el rural”.
I així arribem al segon llibre, Ciudades hambrientas. Cómo el alimento moldea nuestras vidas, de Carolyn Steel (Capitán Swing, traducció de Ricardo García Pérez). L’autora és una arquitecta de formació que com tants dels seus col·legues es va interessar primer no per les formes arquitectòniques en abstracte sinó per com ens hi relacionem. Però Steel va indagar un terreny inèdit i va posar en marxa aquest estudi de la lluminosa veritat: el menjar ha donat forma a les ciutats i configurat el camp que les abasteix. El que mengem, com es produeix i com arriba des de l’agricultor a l’urbanita –l’urbanita aquí és també el veïnatge rural, que ja menja molt poc del que ells mateix produeixen— té un impacte sobre nosaltres i el planeta molt més gran que qualsevol altra activitat humana. La terra no és només l’agrícola, és el planeta.
Així es creuen la crisi climàtica i l’urbanisme reformador, ara mateix, no hi ha temps per canviar tot això. Si volem continuar menjant, vivint.
Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.
