Kiko Amat: “L’odi és una energia primària que es projecta contra el que tens a prop”

Kiko Amat (1971) és pur nervi. Assegut a la terrassa d'un bar barceloní per parlar de la seva sisena novel·la, Revancha, que publica aquests dies el segell Anagrama, l'escriptor sembla travessat per una tensió elèctrica. Ha vingut a defensar la seva obra “més ambiciosa i madura” i ho fa amb l'energia i l'eloqüència atropellada del punk (dos acords, tres minuts, tota la veritat), la secta sonora a la qual es va afiliar quan era adolescent a la ciutat dormitori de Sant Boi de Llobregat.

Revancha és una novel·la violenta. Hi ha una violència soterrada en el seu ús del llenguatge, ric en metàfores abruptes i frases d'una rotunditat gairebé pugilística, una violència crua i explícita en la trama i els personatges, un parell de llops esteparis atordits per les cicatrius de l'experiència i condemnats a destruir tot allò que desitgen. Amat torna a un marc geogràfic i temporal que li resulta molt familiar, la comarca catalana del Baix Llobregat a finals dels anys vuitanta: “Me'n vaig anar d'allà fa gairebé 30 anys”, ens explica, “però en certa mesura continuo atrapat en aquell paisatge de la meva infantesa, aquella perifèria sòrdida, miserable i sense horitzons. Per això hi torno una vegada i una altra quan escric, és d'aquest paisatge d'on trec l'energia i l'odi que són el combustible de les meves novel·les”.

Amb el César i l'Amador, el justicier a sou i l'ultra futbolístic que protagonitzen Revancha, Amat comparteix tot just un paisatge i un parell de records d'infantesa: “També la ràbia i el ressentiment proletari, la consciència íntima de venir d'un entorn de merda i estar predestinats al fracàs”, admet. “Però la diferència fonamental és que jo soc escriptor, tinc un do que he estat capaç de desenvolupar i que ha estat el meu ascensor social, el pont cap a una vida millor o, almenys, diferent. Ells no han tingut aquesta sort, només són capaços de canalitzar la seva frustració a través de la violència”. L'autor reconeix que se sent particularment orgullós de les seves criatures, les més riques i complexes que ha sigut capaç de crear: “Sobretot estic satisfet amb l'Amador, que em sembla més real que moltes de les persones reals que conec”.

Per arribar a crear l'Amador, criminal reticent, la gran troballa de Revancha, Amat va haver de superar una autèntica travessia del desert: “Van ser sis mesos d'incertesa i angoixa en què vaig escriure més de cent pàgines des del punt de vista del personatge. Eren una novel·la en si mateixes, però al final les vaig acabar descartant. No vaig voler aferrar-m’hi, perquè una de les claus d'escriure bé és no enamorar-te del so de la teva veu narrativa, ser capaç de distingir el que és provisional del producte acabat que de debò val la pena. Però aquell esborrany rebutjat em va servir per trobar el personatge, amb tota la seva complexitat i les seves contradiccions, els seus instints cruels i també el seu fons de tendresa i decència. Perquè Amador és un mal home, un salvatge, però no un psicòpata, i això es nota en l'essència de la novel·la”.

Amat se sent, avui més que mai, un escriptor professional, algú que s'ha demostrat a si mateix que la literatura és alguna cosa més que un rampell o un caprici: “No n'hi ha prou amb l'energia i l'entusiasme, no n'hi ha prou amb la vocació. Jo sempre he estat un narrador nat, tenia aquest instint. Ja a l'escola formava part de la meva estratègia de supervivència, em va permetre fer-me respectar en un entorn cruel en el qual no destacava en res, mai he tingut gaire força ni talent per a l'esport. Però aquesta qualitat he hagut de treballar-la a consciència. He hagut de desenvolupar una tècnica, passar per un procés d'aprenentatge. Exigir-me sempre escriure més i millor, fins i tot en els moments de frustració i desànim”.

Avui assumeix amb naturalitat que és “un artista” i que sempre ho ha estat (“sempre he tingut un temperament creatiu”), però al Sant Boi on va créixer “semblava impossible portar una vida artística, guanyar-se la vida amb una professió com la d'escriptor: senzillament, ningú del nostre entorn ho feia”. Amb 13 anys, el 1985, va guanyar la final provincial del concurs d'escriptura que patrocinava Coca-Cola. La juventud hoy, aquest era el tema del certamen. No recorda què va escriure, però sí quin va ser el premi obtingut amb aquest precoç triomf literari. Un televisor. En blanc i negre. “Els meus pares van veure que aquesta qualitat meva, en principi tan poc útil, em podia servir almenys per guanyar una cosa tangible, un aparell que valia uns diners, però no sé dir-te si amb això em vaig guanyar el seu respecte. Suposo que van continuar pensant més o menys el mateix, que perdia el temps llegint i escrivint.”

Des d'aleshores ha recorregut un llarg camí. Ha perseverat any rere any, llibre rere llibre, i sent que ha desenvolupat el seu potencial i s'ha fet justícia: “Suposo que Revancha és la mena de novel·la que sempre he volgut escriure. Una història de personatges i situacions amb molta substància narrativa en què l'estil no és un ornament, sinó una eina. Amb les metàfores passa com amb les ratlles de cocaïna: cal saber dosificar-les, perquè la primera és la bona i la catorzena, molt probablement, sobra. Detesto els escriptors que es limiten a acumular frases brillants per pur narcisisme. Detesto les novel·les que no tracten de res, els exercicis d'erudició i estil en què tot és melindro i almívar”.

Revancha té un cert to de western crepuscular, d'aquestes històries d'homes solitaris que han portat una vida miserable i apareixen a l'hora decisiva perseguint una redempció impossible: “Hi ha al llibre escenaris molt Far West, com les ruïnes del càmping La Ballena Alegre, que és també un dels entorns kitsch de la meva infantesa”, concedeix Amat. “Sobretot és una novel·la que es nodreix de les mitologies del Baix Llobregat de la meva adolescència. Em solen preguntar per les meves influències literàries, però jo no escric llibres que parlin d'altres llibres. Part de la tradició oral, de les històries de hooligans i caps rapats que compartíem al meu poble quan érem una colla de criatures desorientades que passaven les tardes mortes fent canyes. Soc d'una generació que encara sabia gaudir del lleure estèril, de la conversa i del relat”. Per Amat, la perifèria és un estat de l'ànima: “Les meves arrels són l'única cosa a la qual no renuncio. En els últims anys, sento que he fet un salt qualitatiu com a escriptor. He deixat anar molt llast. Ja no escric novel·les pop, com Rompepistas o Cosas que hacen BUM, m'he distanciat de la meva autobiografia i fins i tot del meu personatge i de la meva veu narrativa. Al que segueixo aferrat és al Baix Llobregat, a la meva identitat i a la meva consciència de classe”.

Amat no entén la consciència de classe en clau partidista: “És més aviat un instint: odies qui et menysprea. És un mecanisme de defensa, els meus amics i jo vam créixer odiant les quatre famílies del barri a qui els havia anat una mica millor que a les nostres i ens miraven per sobre de l'espatlla. Potser és cert que el veritable enemic està en un altre lloc, però l'odi és una energia primària que es projecta contra qui tens a prop”. Fa un parell d'anys li preguntaven a les entrevistes per la forta implantació a la seva comarca natal d'un partit com Ciutadans: “Avui, la perifèria taronja va camí de convertir-se en la perifèria de Vox”, ens diu, “prefereixo no parlar de política, així que només diré que no m'estranya en absolut: és només un pas més en la deriva ideològica d'una classe obrera òrfena per l’esquerra, una altra manera destructiva i contraproduent de canalitzar l'energia frustrada i la ràbia de l'extraradi”.