Thomas Jefferson i Trump

Els Estats Units han tingut, des de la seva formació, presidents millors i pitjors. Entre els millors, els historiadors es decanten pel fundador de la nació, George Washington, i cinc més: el segon president, John Adams, el tercer, Thomas Jefferson, el setzè, Abraham Lincoln, i els dos que van salvar Europa de les ambicions alemanyes a la primera i la segona guerra mundials del segle XX, Wilson i Roosevelt. Entre els pitjors, fa quatre anys guanyaven l’aposta Andrew Johnson, que era un racista pertinent, i George W. Bush, que a més d’implicar els Estats Units en unes guerres completament innecessàries i ineficaces, era un ximple de molta categoria. Ara, després del mandat de Donald Trump, no hi ha gairebé cap coneixedor de la història del país que no proclami, sense dubtar-ho gens, que ell ha estat el pitjor president nord-americà de la història.

La trajectòria de Trump excusa qualsevol anàlisi detinguda, en especial després que va atiar les masses (sempre tan perilloses per al regiment de la cosa pública; vegeu el cas català) a la sedició: el pitjor que pot fer el responsable màxim de l’ordre constitucional d’un país democràtic. No cal parlar-ne més, però els nord-americans faran bé d’analitzar per quina raó un home com ell pot despertar l’admiració de prop de vuitanta milions de compatriotes. Encara que en trobéssim les causes (que són d’ordre econòmic i social, de desconfiança en la democràcia mateixa, i del prestigi de les xarxes de telecomunicació), les seves accions, persona i paraules no serien fàcilment exculpables.

Per contra, parlarem d’un dels presidents que més clarament es troba als antípodes de Trump: Thomas Jefferson (1743-1826), president entre 1801 i 1809. Va ser el principal autor de la declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i el gran propulsor del republicanisme estatunidenc, amic acèrrim de la llibertat i de la democràcia, i enemic de tot imperialisme, començant per l’anglès, tan poderós al seu moment. Va ser un fill de la Il·lustració (com Trump és fill de l’obscurantisme enlluernador) i posseí un perfil humà que ha mogut a enveja quasi tots els presidents nord-americans.

Jefferson va ser horticultor, líder polític, arquitecte, arqueòleg, paleontòleg, músic, constructor de la casa pròpia i dissenyador dels edificis i dels plans d’estudis de la universitat de Virgínia. Va morir quasi pobre. Kennedy va tenir una sortida de categoria típicament anglesa quan va dir, una vegada que es va reunir amb els 49 premis Nobel vivents del país, el 1962: “Em sembla que aquesta és la reunió més extraordinària de talent i de saber humà que mai s'hagi trobat a la Casa Blanca, amb l’excepció de quan Jefferson sopava sol”.

Només cal donar un cop d’ull als seus escrits sobre política o educació per adonar-se de la seva gran categoria i poder contrastar-lo amb el seu màxim opòsit, avui encara president. A una carta a Robert Skipwith de 1771, Jefferson va afegir-hi una llista dels 120 llibres que considerava imprescindibles per consolidar la democràcia a Amèrica, que incloïen títols de belles arts, crítica literària, política i comerç, llei i religió, història antiga i moderna, filosofia i belles lletres: tot un cànon que Harol Bloom hauria subscrit. En una carta d’enorme importància adreçada a John Adams el 28 d’octubre de 1813, plena de cites de Teognis en llengua grega, Jefferson es distanciava de l’aristocràcia de sang i de patrimoni (la segona, encara decisiva als Estats Units), però apreciava l’aristocràcia natural, la qual considerava “el regal més preciós de la naturalesa per a la instrucció, els càrrecs públics i el govern de la societat”. Referint-se a la situació política de França als últims decennis, Jefferon encara escrivia: “Tothom que tingui un càrrec de govern ha d’estar interessat en la llei i l’ordre... però ha de respectar la llibertat de tothom, la qual, en mans de la canaille de les ciutats d’Europa, seria pervertida immediatament i portaria a la destrucció de qualsevol servei privat i públic”. (Això anava per Robespierre, possiblement —sense que Jefferson arribés mai a ser un reaccionari com Louis de Bonald, que fins i tot va rebentar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, de 1789.) Davant la possibilitat que un president dels Estats Units no estigués a l’altura de la seva responsabilitat, deia: “N’hi ha prou, per garantir la democràcia entre els nostres ciutadans, que les eleccions [a tots els càrrecs executius i legislatius] s’esdevinguin cada pocs anys: això els permetrà fer fora un servidor deslleial abans que les malifetes que té al cap arribin a ser inevitables”.

Ara només cal convèncer els votants potencials de Trump per a un segon mandat que el Mal no resideix en la Constitució del seu país (d’altra banda, reformada sempre que ha calgut), sinó en la persona d’un dels presidents més sòrdids i illetrats que ha donat aquest gran país, i l’orbe enter.