Del doctor a l’investigador

Claude Bernard, referent de la medicina francesa del segle XIX, deia que “a mesura que la ciència rebaixa el nostre orgull, augmenta el nostre poder”. En el fons, és una variant d’una frase tòpica: “Saber és poder”. Però inclou un advertiment decisiu: el coneixement retalla les fantasies sobre la nostra espècie i ens col·loca, per tant, davant de la nostra vulnerabilitat. Condició necessària perquè la ciència ens empoderi, perquè ben poc servei ens fa quan des de l’autoritat adquirida ens embarca en fantasies impossibles que en comptes d’enfortir-nos ens afebleixen. És vigent aquesta idea en la trobada col·lectiva amb la ciència que ens ha provocat la pandèmia?

La pandèmia és universal, però amb els matisos derivats de l’estat de cadascun dels territoris on ha arribat. L’impacte no es decanta de la mateixa manera en països molt colpejats per les malalties de propagació massiva i amb una esperança de vida molt allunyada a la nostra (cosa que explica, en part, tot sigui dit, el menor impacte en morts de la covid) o en societats desenvolupades que fa dècades que confien en una medicina que dona seguretat però afebleix la consciència de la nostra precària condició, fins al punt que s’havia perdut la memòria de les pandèmies. La salut era una relació directa entre el doctor i el malalt. La pandèmia ha generat una nova relació: és com a col·lectiu que ens veiem confrontats amb la medicina i en unes circumstàncies que despersonalitzen el vincle fins al punt que no parlem de metges, sinó de científics, perquè molts són els convocats a donar resposta al que passa i, sobretot, perquè la pressió sobre el sistema sanitari ha afeblit la relació metge-pacient. És el pas del doctor al científic, de la relació personal de curació entre un doctor i un pacient a la relació en bloc d’una població atemorida amb els científics, en la qual el referent ja no és la curació personalitzada sinó el saber de l’investigador i les seves conseqüències: les ordres col·lectives d’obligat compliment, l’execució de les quals concerneix el poder polític, que carrega amb la responsabilitat d’haver afeblit els sistemes sanitaris públics, la relació personalitzada amb el doctor, que la pandèmia està desbordant.

En temps de creixent desconfiança en la política, davant d’una amenaça que ens desborda, sotmesos a la pressió de la por i de la culpa, de la veritat científica n’esperem la salvació i, en col·locar-los al primer pla de la pantalla, el que els científics ens ensenyen és precisament que el coneixement científic progressa sempre en la provisionalitat. I que no hi ha receptes màgiques perquè és tan important el que sabem com el que no sabem. Vivim en la inquietud de la urgència i no entenem que la ciència ens digui que hem d’esperar. I per això sorprèn que en temps de biopolítica la primera decisió sigui una exhibició del poder disciplinari: tancar el ciutadà per exercir-ne un control minuciós, amb la pretensió d’abreujar el temps de crisi. Resultat: una politització de la incertesa que mina l’autoritat dels que manen. Els científics proposen, l’Estat disposa i l’economia pressiona. Un exemple com tants d’altres: el Govern català demana que la gent no surti de pont, i el dijous es viu un dia d’embussos a les carreteres. Per què? Perquè les decisions es fan difícils d’entendre quan es passa de posar els científics com a garants de qualsevol promesa a buscar equilibris per no enfonsar la moral ciutadana i s’entra en contradiccions evidents. I perquè ja són molts mesos de tractar els ciutadans com nens: ho fem pel teu propi bé.

Si l’emancipació és la capacitat de decidir per un mateix, estem en un greu retrocés. Les situacions de por i angoixa són un terreny fèrtil per a les decisions autoritàries, sobretot quan afecten la pròpia vida humana. El principi meritocràtic que canonitza el que triomfa i converteix el perdedor en responsable moral del seu fracàs s’havia convertit en la religió de l’homo economicus. La pandèmia arruïna aquesta fantasia. Ens fa redescobrir la vulnerabilitat i l’atzar, dos grans tabús de la cultura neoliberal. N’aprendrem, d’aquesta experiència? De moment, seguim a la recerca desesperada d’una bona nova i la vacuna –centre de tota mena d’especulacions polítiques i financeres– ens apareix com l’única cosa sòlida que no s’esfuma en l’aire.