L’experiència de l’observació

Les cuques és un llibre estrany: hi surten molts insectes, amb el seu nom científic, i fins i tot hi ha unes làmines on apareixen dibuixats tots, a la manera d’una guia de camp o d’un llibre d’història natural, però Les cuques (en català a Anagrama, i tot just ara en castellà a Círculo de Tiza) no és un assaig científic ni tampoc un bestiari. També s’hi desgranen molts records personals o inventats —tant li fa— de l’autor, Julià Guillamon (Barcelona, 1962), però considerar-lo unes memòries seria tan imprudent com etiquetar-lo sota el segell del nature writting, a pesar que al llarg de la seixantena de textos que s’hi apleguen els colors, les olors i els sorolls dels boscos i els avatars dels seus habitants hi ocupen un lloc primordial.

Algú podria llegir-lo com la història de tres personatges —un pare, una mare i un fill— al llarg dels anys en tres escenaris ben diferents —Arbúcies, Llançà i Barcelona—, com si fos una novel·la on la trama narrativa s’ocultés, però segurament el lector que l’encertaria més seria el que veiés Les cuques a la manera d’una resposta al que deia el poeta peruà César Vallejo en els versos inicials de Los heraldos negros: “Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé! / Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos, / la resaca de todo lo sufrido / se empozara en el alma… ¡Yo no sé!”.

Al cap i a la fi, Les cuques es pot llegir com la crònica de la transformació que experimenta una família a partir de les alteracions profundes que provoca en la rutina establerta la malaltia de la mare i l’aventura prodigiosa —“la batalla campal”— de sortir triomfant d’un coma.

“Els escriptors hem d’abandonar el líquid amniòtic, ser valents, sortir al món a trencar-nos la cara”, polemitza el mateix Guillamon amb un escriptor català —“de poc talent”— satisfet d’habitar en el seu suc de préssec en almívar, i el lector no triga gaire a constatar que així ho fa. A Les cuques hi ha, efectivament, molt de dolor, però el que s’acaba imposant és la victòria de la vitalitat, l’exploració de l’alegria a pesar de les adversitats, la tranquil·litat que ofereixen la bellesa, l’amor i l’esperança del futur: l’escriptura, sembla dir l’autor d’El barri de la plata, és un dels pocs instruments de què disposa l’home per abandonar provisionalment el vici existencial de la por.

El rerefons de Les cuques és, clarament, l’ombra de la mort que amenaça a fer-se present, o la mateixa mort a punt de materialitzar-se (“Ara per què fumes? No fumis!”, deia el narrador a la seva mare, “i ella em deia, desafiant i com si jo en tingués la culpa: què pot passar, que tingui càncer? Ja en tinc”), o els combats a mort que es desencadenen entre les diverses espècies.

Però davant d’aquesta realitat inevitable, el que fa Guillamon és recuperar i representar de nou “el passat feliç”, retrobar els llocs i les sensacions que han desaparegut amb el pas del temps, les gràcies de l’art d’estimar-se, la proesa de salvar el viscut a través de la força de la paraula: la prosa de Les cuques tendeix al poema, perd el valor narratiu que la convertiria en subsidiària de l’acció, i llavors l’autor es fixa i es centra sobretot en els aspectes formals del fragment —cada capítol és un text divers, entretallat, sintètic—, i aconsegueix que l’obra s’articuli en la seva discontinuïtat i que l’experiència de l’observació s’escampi arreu del llibre.

El resultat de tot plegat és una declaració d’amor a la vida, gens ensucrada —el talent de Guillamon actua de tallafocs—, al seu fill i a la seva dona, a la naturalesa, a una manera d’estar en el món i a una manera d’entendre i fer literatura.