La Generalitat, sense marca

“Això nosaltres no ho farem”. Un dirigent d’ERC tancava així en petit comitè, abans d’iniciar-se el confinament, la possibilitat de retirar el suport parlamentari a Quim Torra. A Esquerra s’han estimat més comprar grans quantitats d’Almax a permetre que Junts l’assenyalés davant el seu votant com el responsable d’enfonsar el govern independentista. Els dirigents d’ERC han tingut molts mesos per lamentar no haver corregut el risc de forçar eleccions i el president s’ha valgut d’aquesta flaquesa per desgastar els republicans en pro de la unitat i d’una suposada “fermesa antirepressiva”.

La Generalitat i la seva presidència han patit, especialment durant aquesta última legislatura, un deteriorament molt notable. Abans el seu segell obria portes. Avui no. Abans fotografiar-se amb un president de Catalunya, signar un conveni o convidar-lo a una regió europea comportava un rèdit per a l’hoste. Avui els interlocutors i mandataris s’escapoleixen pels passadissos. Les notícies de pes s’esmorzen. La institució ha perdut marca. Pateix, amb més profunditat i amb pitjor diagnòstic, una crisi de reputació com la del Barça, tal com la va descriure precís Jaume Giró a El Periódico (6 de setembre).

L’assumpció que la institució que es té serveix per a poc o res i el ploriqueig constant produeixen un efecte pervers i contrari al buscat

No és que el desenvolupament de les campanyes electorals i el rol de les institucions durant aquestes no s’hagi de repensar, és convenient. La legislació ha d’acompanyar els canvis socials quan n’hi ha, però és necessari un debat des de la raó, no des de l’emoció, i dirigit per experts en la matèria. No és que el govern d’Espanya no pugui plantejar-se expressar una disculpa al president Companys i a molts altres que van patir la Guerra Civil i la dictadura franquista. Ho hauria de fer. El que passa és que exigint-li-ho se’l col·loca a peu dels cavalls d’uns partits als quals dona suport un percentatge notable de població, a qui encara cal guanyar-se en aquest terreny.

Des de la seva unció, Quim Torra no ha fet ni el més mínim gest per comprendre que el llenguatge comunicacional de l’activisme no casa —per antiestablishment que hom es pretengui— amb el rol institucional. Tampoc per entendre que la gesticulació, sense influència ni poder, s’allunya de l’èpica i s’acosta a l’òpera bufa. Tot i tenir part de raó, les formes, el to, l’arrogància de creure’s posseïdor de la veritat en la línia del que va expressar Daniel Innerarity en aquest diari (10 de setembre), impossibilita qualsevol indici de ser pres, tan sols, en consideració. Més quan, de manera evident, no es té la paella pel mànec.

En l’independentisme hi ha un corrent al qual pertany el president que, ancorat en el lament i la victimització perpètua, veu sempre el got mig buit. L’autogovern, en comptes de considerar-se un valor que necessita demostrar diàriament que pot ser ben administrat per guanyar així l’autoritat moral i el suport transversal ciutadà per reclamar més múscul, és vist com una nosa. L’assumpció que la institució que es té serveix per a poc o res i el ploriqueig constant produeixen un efecte pervers i contrari al buscat. A les files independentistes afegeix frustració a la ja existent, que és molta. En les altres, desafecció cap a la necessitat de reclamar més capacitat per governar-se.

En l’independentisme hi ha un corrent al qual pertany el president que veu sempre el got mig buit

L’assumpte de la pancarta no acostarà els polítics empresonats ni un mil·límetre a la llibertat, ni aconseguirà un pam més d’autogovern per a Catalunya, ni contribuirà en res a resoldre la confusió i el decadentisme de país. No ho farà encara que viatgi a Europa, a la qual només mirem com una solucionadora de plets, oblidant les oportunitats d’inversió, aliances i investigació.

Al marge del seu ús per repartir carnets de patriotisme o de col·laboracionisme, la sensació cada vegada més estesa —fins i tot entre l’independentisme— és que el president amb la pancarta ha buscat ser protagonista del passat des d’un càrrec que li ha permès reviure cada dia els seus admirats anys trenta. La matinada del 7 d’octubre de 1934 l’Exèrcit va detenir, al Palau, Companys, que va expressar “feu el que hàgiu de fer!”. Si hem de passar la vergonya estèril de veure el president de Catalunya inhabilitat en plena pandèmia esperem que com a mínim el desenllaç sigui un altre. Després, com al Barça, el nou inquilí haurà de recuperar la reputació i la marca de la Generalitat. Feina difícil.