Capitalitzar el desastre

Des dels poders polítics, econòmics i mediàtics s’han donat dues respostes a la crisi de la monarquia. D’una banda, patètics exercicis d’adulació personal i de protecció paternalista de Felip VI, que no l’ajuden gens ni mica a engrandir la seva figura; de l’altra, aparentment més sofisticada, la construcció d’un tabú sobre la monarquia com a intocable clau de volta del sistema constitucional, oblidant que la mateixa Constitució –atorgant al Rei la condició d’inviolable sense limitacions– afavoreix els excessos del monarca perquè n’impedeix el control. I negant una cosa elemental: que la legitimitat aristocràtica i la democràtica estan contraindicades.

La monarquia és una transferència de l'element teològic a la política moderna que encarna la desconfiança en la ciutadania. I ho deixen clar alguns dels seus defensors quan argumenten que el cap de l’Estat és una figura que ha d’estar per sobre del tragí polític i que la determinació genètica de la successió és una garantia d’estabilitat. És a dir, el monarca com a garantia superior de l’Estat, per sobre de la sobirania dels ciutadans. Conflueixen aquí una cort d’interessos articulats en torn de la Corona, però sobretot una estesa cultura de menyspreu al que despectivament s’anomena poble, la por de certes elits a la decisió ciutadana. Si a tot plegat hi afegim el fantasma permanent de la qüestió catalana, tot suma en el desplegament accelerat de fervor monàrquic.

I, malgrat tot, els senyals de degradació institucional que ha estat donant un règim incapaç de renovar-se són considerables, després d’una crisi econòmica i una doble crisi política, per l’esgotament del corporativisme bipartidista i per la qüestió catalana, i enmig d’una crisi sanitària, educativa i laboral –l’atur de masses pot ser una realitat en els propers mesos. La confusió de poders, amb el judicial intervenint en les decisions polítiques, impulsat per la impotència de l’executiu per afrontar políticament el conflicte català, dibuixa un panorama de preocupant degradació, agreujat pel procés de radicalització de la dreta –que té clares arrels hispàniques, però que no és aliena a l’amenaça de l’autoritarisme postdemocràtic que viu Europa.

De manera que ara mateix no hi ha a l’horitzó la capacitat de crear els acords necessaris per afrontar les urgències que els efectes de la pandèmia traslladen més enllà de l’àmbit sanitari. La dreta no té cap intenció de buscar espais compartits, mentre que l’esquerra ni gosa ni suma per fer passos endavant. En el fons, la defensa sobreactuada de la monarquia, com la insistència retòrica de l’independentisme en la confrontació ara adjectivada com a intel·ligent, no són més que cortines de fum sobre una realitat que no hi ha manera d’encarar cooperativament. I la dreta ha ensumat l’oportunitat. Aquí, com Trump als Estats Units, espera especular amb la desesperació de la ciutadania i fins i tot presentar-se desvergonyidament com a defensora de les llibertats que s’han limitat amb la pandèmia.

Pedro Sánchez intenta posar en evidència la irresponsabilitat de la dreta. Si el PP no dona un cop de mà en aquest moment greu serà responsable del que vingui després. Les urgències s’acumulen: des d’un pressupost de xoc fins al retard en la renovació de les institucions, des del compromís ferm davant de la crisi educativa (“cal anar a classe, és una obligació”, ha dit amb encert la ministra Celaá) fins a les mesures de protecció per salvar les persones de l’abisme social, passant pel retorn de la qüestió catalana a la política amb un gest conciliador com l’amnistia. Però Casado anirà a veure el president sense intenció de negociar, només pensa a treure profit del fracàs.

I aquesta és la diferència que separa una dreta autoritària d’una dreta democràtica: deixar que la situació es podreixi per, quan arribi l’atur de masses i la degradació de la convivència als barris i les famílies, erigir-se com a defensora dels perdedors –garantint la intocabilitat dels guanyadors, per descomptat– amb la demagògia del populisme de dretes i la bandera del patriotisme autoritari. I aquesta és l’amenaça que les altres formacions polítiques (incloent-hi els sobiranistes) no poden ignorar. Sánchez no ha aconseguit generar la confiança necessària per liderar un període extremadament delicat que requereix un impuls reformista. El risc és que la situació es desbordi i s’imposi la lògica excloent i autoritària del tàndem Vox-PP. Serà la ciutadania espanyola capaç de parar els peus als aprenents de bruixot?