Joan Manuel Serrat: “En aquest temps he tingut por de la por”

A Algo personal (Temas de Hoy, 2008), un volum de prop de sis-centes pàgines, Joan Manuel Serrat (Barcelona, 76 anys) exposa el seu cor i les seves cançons. La lectura d'aquests textos, que barregen amb la prosa una vida que fuig de l'hivern i va cap al sol i cap a les petites coses, ara permet el retrat d'un ésser humà amb un esperit que li va permetre refer, en èpoques diferents, la cançó en què una vegada va explicar com se sentia als vint anys. Ara, quan li queden tres anys per complir quatre vegades aquells anys més juvenils de la seva autobiografia, Serrat no intentaria una versió glossant aquell esdeveniment, però en la conversa i en l'escenari sí és possible escoltar-lo repetir per què avui, ara mateix, també podria ser un gran dia. Aquesta temporada d'infern per la qual encara passa el món no l'ha portat a compondre, més aviat s'ha dedicat a escoltar amb quina felicitat han cantat els ocells als jardins propers a la casa del seu confinament. Des d'aquesta casa va mantenir per telèfon aquesta conversa amb EL PAÍS.

Pregunta. A Algo personal hi han la seva autobiografia i les seves cançons, així que avui pot veure's que no només ha explicat el que li anava per dins, l'amor, els sentiments, sinó que s'ha passat la vida mirant el carrer, fixant-se en les persones...

Resposta. Jo també ho crec així, però, com que s’ha d’esquematitzar, està tot molt més barrejat, hi ha cançons d'amor, paisatges, cançó social. En general acabes explicant el que et passa, perquè aquest és el teu únic argumentari.

P. Parla del cicle de la vida, del sol, del fred, de les estacions, del gel... Quin temps és el que ha vist en aquest període tan estrany?

R. Com el de tots, el meu món està molt connectat. La televisió, la ràdio, la premsa, les xarxes, Internet... El món globalitzat s'ha ocupat de comentar el que ha anat passant. Jo ho he vist com un temps de confinament. El meu petit món ha estat el meu univers. Tinc una casa amb arbres i aire lliure, podia sortir a aquest espai verd i des d'allà veure el rusc de la meva ciutat. Pensava en la dificultat d’aquest temps, encara més per a les persones que viuen amb fills en cases petites, on havien d'aguantar moltes pressions. Des d'allà he vist passar el temps, com s'acabava l'hivern i anava apareixent la primavera. Els ametllers i els arbres mostraven la nova vida, indiferent a tot el que passava. Sobretot, he anat mantenint una comunicació amb els ocells que, amb aquest empresonament de l'espècie humana, han estat molt més lliures, menys amenaçats, molt tranquils en la seva llibertat. I he vist aparèixer ocells que feia molt que no veia per casa meva, caderneres, un colibrí. Els coloms, els tudons, les garses, normalment estan per aquí, però ara han aparegut altres. Imagino que sense la pressió humana han tingut altres espais. M’ho he passat molt bé veient-los i escoltant-los.

“La meva desorientació en aquest temps ha hagut de ser similar a la de científics i polítics”

P. Potser s'ha adonat que si algun dia això se'n va en orris en efecte es quedaran els ocells cantant.

R. Segurament estaran millor que ara. Avui dia posen molts menys ous per niada i encara són menys els que acaben en cries per la pressió humana, tant a la ciutat com en el camp... Aquest temps l’he passat sense l'obligació d'utilitzar-lo per a res “profitós”. No he tingut un gran interès o pressió per escriure o compondre perquè no sabia gaire bé a quin argumentari remetre'm. Vivia davant d'una gran desinformació sobre les raons que ens estaven portant a tot això, suposo que igual que han tingut els científics per aclarir coses més enllà del reconeixement d'un virus, o com els polítics per tirar cap endavant, o els pobres sanitaris per lluitar des d'una situació de més igualtat. Com a ciutadà jo sentia una desorientació semblant.

P. Ha tingut interès pel debat polític produït o ha desconnectat?

R. Desconnectar ha estat impossible. De vegades les veus eren tan agres i estrepitoses que ni tancant les portes podies evitar-les. El que ha passat aquí i fora és bastant penós, i és quan la societat ha estat més necessitada d'orientació, de força, de seguretat, de confiança. Al contrari, se'ns ha proporcionat total desconfiança i desorientació, s'ha buscat un aprofitament mesquí molt a curt termini i molt petit. Agraeixo els que no l'han activat en aquest sentit pel seu comportament responsable; dels altres diré que no esperava cap altra cosa d'ells. A fora tampoc no hem tingut els millors exemples, ha estat estrepitós el comportament dels grans líders del populisme occidental, com Donald Trump o Boris Johnson, per posar dos exemples, que recomanen la immunitat de grup per després fer marxa enrere en contra dels experts mèdics i malgrat l'evidència de milers de morts. Ha estat penós.

P. En aquesta autobiografia seva hi ha moltes referències al fred: “Quan era petit feia fred i el món era trist”. La pandèmia va néixer amb el fred. Ha tingut por del fred una altra vegada?

R. Soc un profund defensor del sol, de l'estiu i del bon temps per sobre de qualsevol altre moment. A mi mai no m'ha agradat el fred, em recorda els pantalons curts i el vent entrant pels camals, el temps dels penellons, una cosa ja perduda en la memòria. Respecte a la seva pregunta, crec que sempre tenim por del que és desconegut, ens aterreix el que ignorem, i més que por del fred jo tenia por de la por, una por provocada per la ignorància i contra la qual personalment m'hauria agradat escampar al meu voltant per afrontar-la amb valor. Sortir als balcons va ser un acte d'alegria, de la solidaritat de la gent que sempre se’n surt. Em sembla que ha estat molt important plantar-li cara a aquesta història.

P. Què és el més noble que ha vist en aquest temps tan dur?

“De vegades les veus eren tan agres que ni tancant les portes podies evitar-les”

R. Ui! Seria igual de difícil que dir què ha estat el més terrible. He vist el comportament desprès i generós de quantitat d'éssers humans que han posat en risc la seva seguretat personal perquè altres poguessin tenir possibilitat de poder superar-ho. No només em refereixo a metges, infermeres, dones de fer feines, sinó a tota a aquesta gent humil o senzilla que han estat els que donaven tot el que tenien pels altres. Això ha estat el millor que ens està deixant aquesta pandèmia. Probablement el pitjor sigui la poca capacitat que tenim d'aprendre d'aquest exemple de generositat. No hauríem de caure amb tanta facilitat en la falta de memòria i l'oblit. Sé perfectament les ganes que tenim tots de superar aquesta època, és més, que desaparegués, que fos un malson que acabés en despertar i obrir els ulls, però no estic segur que sigui així. Més aviat penso que això és una història que caldrà mantenir a ratlla durant molt temps. Esperem el miracle de la vacuna, el miracle del despertar. Mentre això no passi, cal activar la memòria i treballar perquè, si tornés a ocórrer una situació com la de març, tinguem els mitjans per poder enfrontar-la, que la sanitat hagi millorat per estar a nivell dels sanitaris, que la ciència hagi pogut avançar per estar a nivell dels científics que estan treballant, que les coses estiguin a nivell per poder enfrontar-nos-hi. I, sobretot, que els que no som científics ni sanitaris ens comportem prou bé com per no donar-los més feina a tots ells.

P. A l'entrada de 1980 de Algo personal apareix una referència al naixement de la seva filla María i a la mort del seu pare; comença dient: “Les coses anaven de debò”, com en el poema de Gil de Biedma. En aquest temps va morir Luis Eduardo Aute i ara acaba de morir un altre amic seu, Juan Marsé..., i hi ha hagut molts altres drames. Però, com deia Brecht, “també es cantarà en els temps foscos”.

R. Naturalment, només faltaria que ens robessin la cançó. Ni la cançó ni els moments d'alegria que ens puguin endolcir la vida dels temps dolents. Cal ser rigorosament seriosos amb el que està passant, no només en aquesta tristesa sinó en la resposta que cal donar-li. Com a ciutadans i espècie no ens interessa, no ens convé ni serveix deixar de reconèixer el rigor que ens està enfrontant cada dia sense plantar-li cara, perquè només així podrem guanyar. I guanyarem.

P. El 1969 se'n va anar a gravar Itàlia i deia: “Els temps estaven canviant i a més a tota llet”. Miri com van ara...

R. Des de la roda del carro fins ara els temps han canviat amb una certa progressió geomètrica. El 1969 era impossible tenir una visió de tot això sense ser víctima de la repressió. I els temps continuaran canviant, no ens ha d'aterrir que els temps canviïn, el que ens ha d'aterrir és que els temps ens vagin enfonsant. L'home sempre ha viscut, malgrat els seus avenços i dels seus passos enrere. Hem d'aconseguir que l'avenç sempre vagi una miqueta més enllà que els passos enrere que estiguem obligats a donar.

P. Mirant el present i el passat no tan remot sí que veiem coses envellides per la pandèmia. Per exemple, conflictes com el català...

R. Els conflictes o s'arreglen o es gesten. Tot el que no estigui arreglat s’està gestant.

“En molts casos em costa diferenciar o separar amistat d'amor; de vegades no tenen unes línies clares”

P. Juntament amb l'amor, la infantesa, els pares, etcètera, en les seves cançons i en la seva vida l'amistat té lloc principal. Què és avui per a vostè l'amistat?

R. És el regal més generós que un pugui trobar-se en la vida. L'amistat neix d'una relació que ha de passar per proves constantment, la del 9, la del cotó, la prova de la quotidianitat que tant desgasta i espatlla. Amistat que en molts casos em costa diferenciar o separar de l'amor, de vegades no tenen unes línies clares. I la mort d'un amic sempre et deixa més sol i més lluny.

P. A Algo personal va dir: “Tot moment té una banda sonora i tots tenim la nostra cançó”. Quina seria la seva d'aquest temps?

R. Probablement una cançó malenconiosa que em traslladaria a temps i moments en què jo tinc la sensació d'haver estat feliç; i amb tota seguretat una cançó de refugi, provisional, una cançó que pugui tenir-me en un estat hipnòtic però del qual vull sortir.