Marsé, un dia tornarà

Una olivera centenària sola a l'erm; a dins, a l'esquerra, el nom, el dia de la mort, l'edat i l'atribut: “novel·lista”. A la dreta, altre cop el nom i una data (1933-2020) sota un succint “Gràcies i fins ara”. L'escriptor d'algunes de les frases i paràgrafs més bells i ben adjectivats de les lletres espanyoles contemporànies, Juan Marsé, s'acomiadava amb aquesta sòbria parquedat en el recordatori que se li feia aquest dimarts al seu funeral a Barcelona, després de morir diumenge. Ni falsa modèstia, ni falta d'imaginació. Era pura coherència de qui, malgrat obres com Últimas tardes con Teresa, Un día volveré, Si te dicen que caí o Rabos de lagartija, quan les acabava deia, inexorablement: “Sempre tinc la sensació que no he après res per a la propera; un sempre comença de zero”.

Com sempre, el seu adjectiu va ser, doncs, l'acte: essencial, sobri, precís, potser insòlit, refulgent, dient molt en res; per exemple, el detall del seu nom una vegada en català i una altra, en castellà, i text bilingüe; o el taüt clar, sense cap ornament, sobri com el frondós centre de roses vermelles i el llaç blanc que l'embolcallava, aparentment sense inscripció visible. La mateixa força d'un Marsé nen, de tot just cinc o sis anys, en la imatge col·legial projectada a la sala, en una taula davant d'un llibre i uns quants en un costat, els seus dos autèntics mons, la infantesa i la literatura.

Más información

Geografia del Sarnita i el Pijoaparte

La meva primera vegada

Mor Juan Marsé, la gran novel·la del segle XX

El Mediterráneo de Joan Manuel Serrat va obrir l'acte, homenatge d'amic a amic, el cantautor hi era, amb la trentena de persones emmascarades que esquitxaven la sala, allunyats per unes recomanacions sanitàries arran del rebrot del coronavirus que potser justifiquen les absències institucionals i del sector. Però l'acte tenia així la dimensió d'un petit nucli familiar, d'aquestes revetlles de barri, esperit molt del gust d'un Marsé que, per trajectòria vital, sabia d'absències de pares.

El Sacha, el fill, sostenia la seva mare, la Joaquina, abraçant-la, mentre que a la Berta, la filla, l'abraçava el Guillem, el gran dels seus, fins que va pujar a dir unes paraules. I el net, amb llestesa genètica, va descriure l'avi llegint el seu autoretrat dels anys vuitanta. I aquí va aparèixer l'home que portava “un llampec negre al cor i a la memòria”, que “hauria preferit passar de llarg d'ell mateix”, algú que “no es considera un intel·lectual, i suporta malament que el tractin com si ho fos”, i a qui “les banderes li causen autèntic terror”, el mateix que “menja amanides i escriu a mà” i que, com a corol·lari, “vestit de dimoni i lleuger d'equipatge (…) se'n va per fi a l'infern. Abur”.

“És inesperat i irreal que te n'hagis anat en un moment com aquest”, constatava amb la veu entretallada Glòria Gutiérrez, que va parlar com a amiga de més de 35 anys gràcies a ser també una de les seves primeres lectores a l'Agència Literària Carmen Balcells –de la qual hi havia la resta de la plana major, Luis Miguel Palomares i Carina Pons– contenia com podia l'emoció. Es mostrava encara avui sorpresa que “llibre rere llibre tingués aquesta creativitat i aquesta capacitat de desplegar aquella ironia”, obres que li arribaven en “aquells manuscrits seus tan perfectes, tan amorosament treballats”, “un perfeccionisme, un rigor, una manera d'enfrontar-se a la llengua, al text i a la realitat que és el que encara es valorarà més d'aquí a moltíssims anys, quan ja faci temps que no quedin escriptors que treballin així”. Marsé un dia tornarà, encara més gran, si és que és possible.

Ja oficiat l'acte laic, al son del cinèfil As time goes by de Casablanca, en minúscules rodones, distàncies ja menys oficials, es desprenia alguna informació complementària (“els últims mesos se li notava, i ell ho deia, que estava molt cansat”; que l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, havia fet una visita llampec poc abans…) i molts records: d'amics com Silvia Sesé, l'editora d'Anagrama; la que ho va ser braç a braç molts anys amb ell, Sílvia Querini (“fa un any se'm va morir un germà, Claudio López Lamadrid, i ara, un pare”), l'escriptora Cristina Morales (que amb prou feines hi va creuar mai cap paraula, però que hi va assistir per pura admiració)…

Algú va recordar que, com ja va avançar en el discurs quan va recollir el Cervantes, el seu cos seria cendres, pensant a lliurar-ne un 10% a l'agència per com de feliç l'havien fet. Tot estava dit o sentit, però en l'ambient surava un esperar una mica més. Potser la clau era en un altre detall: la successió d'imatges que havia tancat l'acte i que explicaven una vida més personal que no pas literària (ell, amb samarreta imperi al taller de joieria de 1947; amb Gil de Biedma; amb la seva dona, amb els fills, amb els nets, amb Mendoza i col·legues a Casa Leopoldo, a Calafell…) va acabar amb la no menys icònica de l'escriptor enfundat de dimoni que va donar motiu al seu autoretrat. I potser els presents al funeral, amb aquesta imatge a la retina, esperaven, com el Néstor i els altres nanos que poblen Un día volveré, que l'anarquista Jan Julivert hagi tornat al barri, que Marsé desenterri les seves pistoles i els redimeixi de misèries passades i presents. Marsé, un dia tornarà.