Victoria Lomasko, l’art com a periodisme

Entenc que té una pila de fronts oberts al seu país, la Rússia de Putin, però ja m’agradaria que Victoria Lomasko dibuixés les nostres històries, almenys les de la pandèmia i la seva llengua indesxifrable (“nova normalitat”) de cinisme insolent (“en sortirem més forts”). Segur que tenim artistes com ella però en el seu cas la gràcia és als llocs de treball: carrers, jutjats, reformatoris, jornades electorals, bordells... Dibuixa i escriu. Llibres i exposicions que circulen en diverses llengües perquè aquesta dona de 42 anys viu en flames, sense subterfugis estètics ni polítics i com altres artistes de la seva generació, posem per cas les Pussy Riots, està disposada a assaltar el cel i el sostre de vidre de l’art contemporani internacional entotsolat i sense tremp. Per a aquest dia del llibre emmascarat i vigilat per mossos que s’acosta, millor que aneu a les llibreries, no ho dubteu: regaleu Altres Rússies (Godall Edicions, traducció de Marta Nin, amb qui la podeu escoltar conversant al CCCB aquí). Són reportatges gràfics (ni còmics ni novel·la gràfica), dibuixos per explicar el que no explica el periodisme: què els passa als invisibles.

M’agrada el que fa i m’agraden encara més les seves raons per fer-ho. Contradiu un panorama artístic enrarit. Recordo bé als noranta una expo d’artistes russos al Guggenheim bilbaí, l’últim bram de la moda, reclam exòtic del mercat en paral·lel als artistes xinesos una mica abans a la Biennal de Venècia o on fos. Lomasko ho explica així: “Segurament, el lector occidental deurà interpretar els meus reportatges en el marc de les tradicions europea i americana del còmic documental. Tanmateix, jo vaig emprendre el meu treball en una situació diferent, i també amb una embranzida diferent. Després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, l’Estat va deixar d’encarregar als artistes obres d’estil realista amb temàtica social. El sindicat oficial d’artistes va ser substituït per institucions artístiques no menys rígides, orientades cap a l’art conceptual occidental, que desdenyen tot allò que recordi el realisme social. Iekaterina Diógot, reputada crítica d’art russa, va escriure el 2007: ‘Si un artista vol provocar avui un bon escàndol amb una obra, fins al punt que li impedeixin exhibir-la en una exposició, ha de pintar, sense cap mena de dubte, un quadre a l’oli realista. O bé ha de dibuixar a llapis en un full una figura humana’”. És el que va decidir fer la Lomasko: dibuixar a mà cares i cossos de dones i homes, joves i ancians, sols o no.

Entendre el seu país i el seu temps, una obra a l’abast de qualsevol, teixir fils amb l’art soviètic i els seus encerts, aquest és el marc. Perquè també això és concepte, tot l’art ho és, tot l’art que vol durar sorgeix d’algunes decisions prèvies de l’artista. En aquest cas, dibuixar croquis en llocs públics i sumar als dibuixos les paraules dels personatges: “Els observava de reüll i parava l’orella”. Som al 2008, Lomasko té 30 anys. S’atreveix a parlar amb la gent. “Vaig començar a aprendre l’ofici de periodista, des del vessant pràctic: com fer una entrevista, com organitzar un viatge, com dur a terme recerques de llarga durada”. Quan el periodisme desisteix de les seves funcions, i el reportatge i la crònica a peu de carrer són potser les més pròpies, apareixen, amb sort, els artistes. Les artistes en particular. Així Núria Güell i els límits de la legalitat de l’Estat i les seves institucions i Mireia Sallarès sobre l’amor i l’orgasme. Però a diferència d’elles Lomasko va a fons en el que li deu al periodisme: “De reportatge en reportatge creixia el paper del text, i els comentaris acabaven originant un relat pròpiament dit. Per principi, no dibuixo a partir de fotos ni de vídeos, i rarament faig còmics, ja que el guió il·lustrat és incompatible amb el dibuix periodístic fet en viu”.

Acaba “en el mateix lloc de l’escena, sentint el ritme i l’energia dels esdeveniments”. Els seus referents són els àlbums russos de dibuix del XIX i el XX: quaderns de setges militars i àlbums de camps de concentració, quan no es podien fer fotos. Per les seves pàgines desfilen classes de dibuix en un reformatori (obra que ha cedit al Reina Sofia), el judici contra les Pussy Riot, la pregària dels cristians ortodoxos contra el pla general, i tanta varietat de cares i rostres de l’era postsoviètica, o sigui, d’avui.

Periodisme fet art, ja que el periodisme no pot ser periodisme i l’art oficial es dedica al maquillatge contemporani.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural