“Catalunya és la demostració que els sistemes no estan preparats”

Helena Legido-Quigley (Barcelona, 43 anys) és professora associada de la London School of Hygiene and Tropical Medicine, de la Universitat Nacional de Singapur i visitant de la Universitat de Lleida. Quan va anar a la ciutat catalana a fer classe l'any passat, en època de recollida de la collita, ja es va sorprendre de la quantitat d'immigrants amb condicions precàries que veia al carrer. Creu que el creixement de casos a Singapur entre treballadors estrangers va ser un avís del que passa ara en aquesta província, que té confinats més de 210.000 habitants a la comarca del Segrià.

Pregunta. Com es va descontrolar la situació a Singapur?

Resposta. Singapur va ser el primer cas en un país on semblava que estava controlat. Encara que jo crec que hi ha hagut dues epidèmies, la primera es va controlar, es van fer tests, seguiment de contactes, estaven molt ben preparats amb el SARS. I després el descontrol per l'inici de les infeccions entre els immigrants. És un cas que es podia preveure, però se li va passar a les autoritats. Afecta gent que viu en condicions d'habitatges sobreocupats. Són uns 300.000 treballadors que viuen en el que anomenen dorms, on cada habitació la comparteixen unes 20 persones, de manera que no poden tenir la separació necessària. Abans de la covid ja preocupaven molt les condicions d'aquestes persones en la propagació de malalties com la tuberculosi. Com que el Govern té la preparació va reaccionar, però la situació es va descontrolar, amb més de 40.000 casos d'immigrants. Diuen que està controlat, però no del tot, encara tenen desenes de casos al dia.

P. Quines semblances veu amb el que ha passat a Aragó i Lleida?

R. La semblança rau en les condicions d'habitatges sobreocupats. És diferent en el sentit que a Singapur la majoria són treballadors de la construcció i a Lleida són temporers. Però quan va passar a Singapur el primer que vaig pensar és que era una cosa que també podia passar aquí. A Espanya ja sabíem que podia passar. Però a Lleida és fins i tot pitjor: hi ha gent vivint al carrer, sense contracte. A Singapur sí que han de tenir permís de treball, així que és més fàcil fer-ne un seguiment. Aquí és més complicat perquè el treballador no té papers ni targeta sanitària.

P. Què es pot aprendre del que ha passat allà?

R. A Singapur els han aïllat en diferents zones: en creuers, en un centre tipus Ifema, en hotels medicalitzats. Han separat els infectats per fer-ne el seguiment. I tests continus amb unitats mòbils. L'altra part és que els han donat allotjament i els han separat. Després caldrà veure com els reintrodueixes a treballar. Espanya segurament no ho podria fer, però ells tenen quatre apps, una cosa de la qual es pot aprendre. Si aquí n'hi hagués una, no estaria malament. Allà amb el mòbil es fa seguiment de contactes, de símptomes, poden accedir a un metge amb el telèfon.

Però la part que em sembla més interessant són les reformes estructurals. El Govern s'ha compromès a integrar-los més en la societat i construir nous edificis. Ha estat un reconeixement al fet que no s'han fet les coses bé. És el que hauria d'aprendre a fer Espanya. Com pot ser que aquesta gent estigui vivint al carrer i treballant sense contracte? La visió és tremenda.

P. Què ha fallat a Catalunya?

R. Catalunya reflecteix que hem pogut contenir els brots petits i és la demostració que si tenim transmissió comunitària, els sistemes no estan preparats. A Catalunya s'ha vist que falta personal, falten epidemiòlegs i experts en salut pública, no n'hi ha suficients i no se n'estan contractant. I la coordinació, la recollida de dades, són poquíssims, i estan treballant milers d'hores.

El Ministeri diu que en els rastrejos es fa una mitjana de quatre contactes per positiu. En altres països la mitjana sol ser de 14. Amb quants contactes està una persona infectada? Quatre és poquíssim. Alguna cosa no s'està fent bé. Però fa la sensació que cap [comunitat] ha invertit en el personal necessari per fer el rastreig. Fa falta una persona per a cada 4.000 habitants, com té Alemanya, i cap ha fet aquesta contractació. És molt preocupant, no veig cap sistema [autonòmic] amb prou capacitat. I seria la millor inversió que es pot fer ara. Perquè si no, els brots tornaran a passar a la comunitat i així sí que no vindrà cap turista. Les imatges de Lleida ja s'estan veient en altres països i es pregunten què està passant.

P. Què caldria fer de manera imminent?

R. Proves massives, donar allotjament a aquests treballadors, perquè no tots en tenen, fer-ne un seguiment, i assegurar-los que se'ls tractarà, que poden accedir al sistema de salut, donar-los aquesta confiança. I a més llarg termini és molt important replantejar-nos com a societat aquest sistema de contractacions precàries. Cal regular tot això. A Singapur, per exemple, han reduït a un màxim de 10 persones per cada dorm. No és ideal, però és legislar i fer alguna cosa per millorar la situació.