Mare, sirena per un dia

“Va, mama, no diguis mentides. No et crec”. La nena de quatre anys obre els ulls com plats mentre la boca continua tapada per la mascareta blava. Camí d’una vida, més o menys normal, a les 8.30 del matí, en cotxe, amb el banyador posat i l’esmorzar a la motxilla, amb desinfectant a les mans, cap al casal d’estiu —que sí que ha obert al mateix edifici on l’escola ha estat tancada per la crisi del coronavirus—, la nena, rossa amb els cabells arrissats, no para de qüestionar la mare. Sense dubtar-ho, es treu la mascareta i exclama: “Com has de ser una sirena? Només l’Ariel és una sirena”. Al volant, la mare calla i pensa: “T’ho demostraré”.

Reconec que aquesta no hauria de ser la meva crònica, sinó la del periodista Jacinto Antón. M’ho recorda sense vacil·lacions, però llavors m’anima a seguir i a ficar-me al mar. Abans d’emprendre aquest viatge cap al fons del mar, per ser sincera el camí és fins a Tarragona, Antón recomana un llibre, que defineix com a culte i apassionant, de l’especialista en l’antiguitat clàssica Carlos García Gual: Sirenas, seducciones y metamorfosis (Turner). García Gual explica l’èxit de les sirenes: “És la crida del plaer lligada a la seducció femenina, el miratge encisador, l’atracció fatal, la dona regressiva que arrossega l’home al descontrol —alhora ansiós de ser seduït—, coses molt universals. La sirena es va dotant de característiques que fan més robust el mite. Òbviament, la vinculació amb l’aigua, el fet que sigui mig peix, dona molta més força, ens remet al món del subconscient. El líquid està molt unit a la idea de plaer”. Antón recomana també una cançó: Song to the Siren, de Tim Buckley.

La cita és a la platja del Miracle. Una parada tècnica per posar benzina demostra que anem pel bon camí. A la botiga hi venen aquelles sirenes de peluix i colors llampants que valen 12,95 euros. Tenen els cabells llargs i arrissats i van amb joies. El GPS ens porta cap a la cita. Poca gent a primera hora a la platja. Una persona medita. Una altra carrega amb el para-sol per instal·lar-lo a la sorra, seguida d’uns quants fills. I llavors arriba la sirena. La reconec pels cabells, llargs i arrissats com el peluix i per la imatge idíl·lica que en tenim. És la Susana Seuma, responsable de l’acadèmia de sirenes, la primera que va sorgir a Espanya el 2014. Des de llavors ensenyen a ser una sirena o un tritó. A Tarragona, però també a Barcelona i a Canàries.

“No deixa de ser un esport, una manera de nedar. En aquest moment, quan entro a l’aigua, em converteixo en un mamífer marí, que és el que m’agradaria ser”, explica la Susana, de 46 anys. Fa 10 anys, aquesta lleidatana, filòloga i ara resident a Tarragona, va tenir un accident que la va deixar quatre mesos sense poder caminar. “L’aigua va ser la meva forma de recuperació”. Treballava llavors com a encarregada en una botiga d’electrònica. “Ho vaig haver de deixar perquè no aguantava dempeus. El que és el meu soci va veure en mi una sirena”. El seu soci i cocreador de Sirenas Mediterranean Academy és Alejandro Rodríguez Bosch. I així va néixer aquesta escola. I la seva forma de vida. L’activitat ronda els 50 euros.

La Susana, sempre somrient, treu de la bossa el vestit de licra i la monoaleta. El seu, blau. El meu, ataronjat. A la riba, estirada de costat, es posa el vestit i ensenya com posar-se’l. Primer l’aleta i després anar fent lliscar la licra cap amunt a poc a poc. Després d’una entrada, poc glamurosa per part de la que escriu, i unes fotos fetes per Joan Sánchez que quedaran en un calaix, la sensació és brutal. Moviment i rapidesa a l’aigua. I després del confinament, tots aquests mesos tancats, menjant, parlant, discutint: la llibertat.

Com ha passat la ‘sirena’ aquesta quarantena? “L’he passat en sec i ha estat molt dur. La meva última classe va ser el 8 de març (Dia Internacional de la Dona Treballadora), una classe especial amb nenes pel dia que era. I vaig estar sense nedar fins que el Govern ens va deixar sortir a l’aigua, ja no recordo en quina fase era. El primer dilluns que ens van deixar lliures, a las 6.30 del matí estava veient com es feia de dia. Enyorava molt el contacte amb l’aigua”.

L’acadèmia resisteix contra vent i marea. La Susana fa que sí amb cara d’esperança: “És un any complicat. Les restriccions i els protocols a les piscines fan molt difícil que la gent vingui. Per a nosaltres, però, la seguretat ha estat molt important i sempre hem treballat amb grups reduïts per poder ensenyar. Però és a l’estiu quan hi ha més accions”. Aquest any la Susana no només serà sirena, sinó que també treballarà com a socorrista, per poder així afrontar l’hivern. El comiat és optimista, igual que la Susana. Això acabarà aviat. O almenys així ho esperem tots els presents.

Tornada a casa amb el telèfon a la mà. La nena de quatre anys veu la imatge. La torna a mirar. Agafa el telèfon i amb els seus dits minúsculs amplia la foto. Somriu. La mama és, més o menys, la sireneta. Per un dia.