Viver

La naturalesa botànica és complexa, pacient i discreta. Qualsevol obra humana que es proposi acostar-s’hi no té més remei que fer-ho exercitant aquestes mateixes qualitats. M’atreviria a dir que a l’hora de representar-la cal procurar que ella mateixa penetri en els intersticis del llenguatge, fins i tot que embranqui a poc a poc la noció de sentit. És el que he intentat fer amb un grup d’obres, la majoria d’aspecte forestal i ocult, mig embolicades mig embardissades en allò mateix que es proposen exposar.

Per això m’ha xocat el tan publicitat i publicitari concert per a plantes d’Eugenio Ampudia, que, amb falsa aparença d’obra meva, ha tingut lloc al pati de butaques del Liceu sota una obra que sí que vaig fer jo i que refigura, precisament, aquella platea operística. Són massa coses per resistir-me a no dir res. Però, com es pot abordar l’ús i abús d’una imatge robada sense caure en un exercici d’autoria excessivament avariciós o egòlatra?

La imatge a què em refereixo és una platea ocupada per arbres i arbustos de viver. Fa molt de temps que dono voltes a la possibilitat d’obrir la creació a altres espais que no siguin el públic massiu que governa les audiències. El text en què d’una manera més precisa he recorregut a aquestes qüestions és El ‘potser’ com a públic, en castellà el 2008 en el volum col·lectiu Querido público, i en català el 2014 com a llibre independent, editat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Permeteu-me que us en copiï unes línies: “O és que només hem de considerar públic un públic d’humans vius? Potser, a l’hora de crear, no estan ja plantats davant nostre aquells que encara han de néixer? I els autors que ens han precedit? No és, gairebé presencial, en cada decisió nostra, un públic d’autors morts? I, més encara, a part de l’estrictament humà, no és concebible un públic mineral? Un públic botànic? Com podem pensar en una insensibilitat completa mentre percebem el rugir dels cursos d’aigua o el cant espès dels ocells i la música dels grills? I no existeix real i present el silenci com un públic? I el propi escoltar de les paraules? [...] Sorgeix, llavors, la forestalitat d’un món que es confia, sabent-se ben proveït per dins i que es reclou i s’atresora, circumspecte, a la figura de l’arbre que creix per a ningú i s’impulsa, desconegut, sol en l’espessor del bosc, i múltiple, en una callada ofrena diària. [...] Sigui com sigui, tant per prescindir-ne com per entregar-s’hi, bona cosa és objectivar el públic, i estirar-lo i afluixar-lo i disposar-lo en totes les formes i maneres imaginables i fer-li el que podem o decidim o deixem que ell ens faci; però sense permetre mai que se’ns imposi inadvertidament l’agressivitat d’un públic únic, mundial, homogeni i competitiu”.

Podeu entendre la meva sorpresa quan la imatge que he treballat tots aquests anys com una subtil i radical obertura m’arriba eixelebrada, divulgadíssima i reassignada. La sensació que, amb un cop d’efecte, es banalitza bona part d’aquest treball és aclaparadora i completament real.

La imaginació és limitada, n’hi ha molt poca. Per això és tan valuosa. Aquesta poca que en queda convé cuidar-la perquè no es desaprofiti. L’atribució a certs creadors d’una imaginació desbordant és falsa. Quan la imaginació flueix ho fa tan finament que demana ser protegida i conreada. Per això utilitzo el verb criar abans que crear. Només la criança permet guanyar frondositat amb els anys. Però ja ho veieu, de la mica de força que podia tenir una platea ocupada per arbres de viver fa quatre dies, avui amb prou feines ja no en queda res. Consumim les imatges tan de pressa, amb tanta golafreria, que no val la pena proposar imatges noves; millor estalviar-los la mort.

He parlat de la falsa aparença d’obra meva que té la proposta del Liceu i ho he fet per remarcar com, malgrat la semblança formal que inequívocament guarda, entre d’altres, amb treballs com el cartell del festival de Peralada que vaig fer el 2015 i la disposició de les plantes de la peça escènica D’altra banda al CCCB el 2018, el Concert per al biocè té molt de desvirtuació. Tant l’ampul·lositat teatral i mediàtica com l’exotisme de les plantes escollides i, sobretot, la narrativa tancada sense conflicte ni ironia, en trivialitzen i desaprofiten el sentit.

Entrego aquestes paraules als mitjans que van ampliar l’efecte d’aquest concert amb plantes de floristeria, no de viver. Cal preguntar-se si autor i promotors no haurien d’aturar aquí l’explotació internacional de l’obra. Amb aquestes línies miro d’emparar alguns dels meus treballs, però tant de bo quedi també emparada una actitud més fèrtil, menys atròfica, cap a la frondositat i la criança.

Perejaume és artista i poeta