El delicat repte de la màquina de saber

A vegades, Miquel de Palol (Barcelona, 1953) sembla un mag que sap encantar el lector amb els vertiginosos jocs de mans narratius que practica com si li fossin indiferents, només per meravellar-lo amb la destresa d’una tècnica executada mil·limètricament; a vegades, es transforma en un vident que s’expressa a través de sentències oraculars, adustes i fosques, com si revelés les respostes a uns misteris que no sempre se sap quins són.

El que no fa mai De Palol és encarnar-se en un mèdium que faciliti la fluïdesa de la comunió entre el lector i el text, com si no li importés gens que durant la travessia de Mònica Mir es produïssin abandonaments, pèrdues del sentit de l’orientació, com si el mapa que consulta el lector no es correspongués del tot amb el terreny que trepitja: al cap i a la fi, és la conseqüència de topar amb l’obra d’un autor que conscientment ha deixat de banda les estratègies de la narrativa convencional per submergir-se de ple en un territori que no es regeix per les normes de l’entreteniment, de la versemblança psicològica, de la plausibilitat. L’autor d’El jardí dels set crepuscles crea màquines de saber, d’una alta capacitat enciclopèdica, una acumulació de materials tan calculadament desordenats que neguitegen el lector partidari de la claredat funcional.

Mònica Mir, en un primer moment, pot semblar que segueix les pautes pròpies d’un vodevil d’embolics, una comèdia de costums, lleugera i sofisticada alhora, que parodia els perills latents a les relacions sentimentals. Durant unes vacances d’estiu a Platja d’Aro, la protagonista té l’ocurrència de tramar una manera d’aconseguir que la seva mare, en comptes de vigilar-la, hagi de preocupar-se per les aventures del marit: la solució és que trobi una amant. Aquí De Palol exaspera els moments buits de la frivolitat, inspecciona meticulosament les ocupacions i els tedis de Mònica Mir amb els seus amics i la seva família, col·lecciona instants de transicions narratives, i el lector s’adona que ja ha llegit més de cent pàgines.

Aleshores, en un segon moviment, situat a Barcelona després de les vacances, Mònica Mir deixa enrere la paròdia costumista i esdevé sàtira política gràcies a l’aparició d’un nou personatge, el membre d’un grup revolucionari que coneix els negocis fraudulents del padrastre de la protagonista. Aquí l’autor ja canvia de registre, i el to pastoral de la primera part deriva cap al debat ideològic, s’especula sobre la decadència i la crisi d’Occident, la realitat s’explica a través de teories conspiratives i amenaces còsmiques, s’aventuren noves dimensions espirituals de la humanitat —com si el futur no contingués futur—, i la narració queda sotmesa al poder de l’aforisme, de l’arravatament intel·lectual, a la puresa de l’erudició, a les paradoxes del pensament.

És en aquesta part quan el lector nota que l’opacitat s’imposa a la transparència, i que de tant en tant ha de prendre alè i agafar ànims per continuar endinsant-se en un territori on li costa de trobar el punt de referència que el sostingui. Aleshores és quan el lector, de sobte, es troba davant de la certesa que ha caigut a plom dins d’una mena de laberint subterrani molt fosc on l’única cosa possible és avançar a les palpentes, com si una mà narrativament maligna cobrís d’una boira inextricable la lleugeresa de l’inici i la intriga anteriors: potser era la manera més idònia de narrar el desastre moral que en el fons es narra a Mònica Mir.