El pluralisme mal entès

Que un dels trets més definitoris de la democràcia és el pluralisme, i que es tracta d'un valor que cal conservar i conrear amb cura, no caldria ni tan sols comentar-ho, encara menys discutir-ho. És cert que resulta més fàcil posar-s'ho en una biografia de Twitter –“amant del pluralisme i els gats”– que assumir-ho amb esportivitat quan toca exercir-lo; igual que proclamar que les crítiques ens ajuden i després ofendre'ns en sentir el més tímid comentari, o declarar-nos fans dels documentals de natura i canviar de canal després de deu segons veient un os a l'Àrtic. Però, malgrat tot, el pluralisme és essència i sustentació de la democràcia, i no hi ha discussió.

Això no impedeix que tingui també el seu costat pervers, fruit d'una utilització esbiaixada. Apareix quan un governant s'excusa en els errors d'un altre governant, de formació rival, per evitar retre comptes de les febleses pròpies. I si aquest biaix és recíproc, s'acaba produint un bloqueig o, si més no, una coreografia de regatejos d'on no és fàcil sortir.

Així s'ha posat en evidència en l'última sessió de control parlamentari al president Quim Torra, arran dels recursos econòmics necessaris per a la reconstrucció després de la pandèmia. El líder socialista, Miquel Iceta, ha preguntat quines seran les modificacions pressupostàries després de la crisi de la covid-19 i Torra ha contestat delegant la responsabilitat en el Govern central, presidit per un correligionari d'Iceta. El president utilitza aquesta estratègia amb el PSC i amb els Comuns, utilitzant el pluralisme –el fet que uns partits governin una institució, i uns altres una altra, el normal i convenient– per defensar-se amb un atac. I, esclar, Iceta ha evitat tot comentari sobre la Moncloa i ha insistit en la seva pregunta sobre la Generalitat. El resultat: no hem arribat a saber d'on ni com sortiran el coi de recursos.

És una versió sofisticada del “doncs mira que tu” que prolifera al món de la dialèctica política. Gairebé ningú està exempt de caure en aquest pecat. Avui mateix, de nou al Parlament, n'hem tingut un segon exemple, aquesta vegada entre el portaveu d'ERC, Sergi Sabrià, i Quim Torra. Era un intercanvi de rèpliques sobre aquesta criatura mitològica –i, per a alguns, distópica– anomenada “unitat independentista”. Sabrià ha afirmat: “No cal deixar la unitat en paraules al vent, la unitat no es proclama, s'exerceix”, en al·lusió a les pressions rebudes a Esquerra. El president ha replicat amb un “doncs vinga, com ho fem?”, un revés de raqueta en tota regla. I tot plegat s'ha quedat aquí, en una altra volta a la corriola del cable que els manté units i en tensió alhora: quan s'obri la veda electoral, no sé com aconseguiran que no cruixi tota l'armadura.

El que sembla cruixir sense remei és el conseller d'Interior, Miquel Buch, acorralat pels continus excessos dels Mossos. Aquest dimecres se li han abraonat els Comuns i la CUP, però és que ja venia de casa amb les exigències de la mateixa ERC perquè faci neteja. Estem en una legislatura zombie, que només aguanta a l'espera de vent de cua a favor de JxCat: diria que només això sosté Buch. Tret que algú arribi a la conclusió que cal desfer-se de coses pel camí.