Un museu virtual de l’art català a la diàspora

Francesca Español ha acceptat algun dels reptes que més han circulat per les xarxes socials durant el confinament, com ara publicar les caràtules dels discos i les portades dels llibres que l'han marcat, tot i que no ha sucumbit a la temptació de posar com el personatge d'una pintura famosa que tant ha triomfat. Però ella mateixa, professora d'Art Medieval de la Universitat de Barcelona, ha generat l'interès de molts amants de l'art penjant cada dia a Facebook, durant més de dos mesos, un centenar d'obres: pintures, orfebreria, mobiliari, escultures, retaules, miniatures i sepulcres del patrimoni català d'autors com Bernat Martorell, Bartomeu de Robió, Pere Garcia de Benavarre, Ferrer Bassa, Lluís Borrassà i Jaume Serra, entre molts altres. Aquestes obres, després d'abandonar els llocs per als quals es van crear i caure en mans d'antiquaris, han acabat repartides per museus de mig món.

Durant els dos mesos de tancada, Español començava els seus ‘posts’ amb la pregunta “Maco, oi?”, seguit d'Art català a la diàspora, el nom de la peça i el lloc on es troba, a més d'una o diverses imatges. “Al principi no ho vaig fer amb cap intenció, però quan vaig penjar les dues primeres i vaig veure la reacció de la gent i les preguntes que em feien, em vaig animar a continuar”, explica la professora, que ha estudiat i publicat les vicissituds i el periple de moltes d'aquestes obres i, fins i tot, ha localitzat i ajudat a recuperar-ne algunes, com 23 de les 28 estatuetes de plata de l'arqueta de Sant Martirià de Banyoles, robades el 1980 per Erik el Belga, després de descobrir el 1997 que dues d'elles se subhastaven al Sotheby's de Londres.

Segons Español, moltes de les peces i les històries que ha publicat a la xarxa són conegudes pels historiadors de l'art, “però el públic en general no ho sap i resulta interessant veure el rerefons de com han arribat on són actualment”, explica a l'altre costat del telèfon, encara confinada a Tarragona. Tot i que tampoc no existeix una publicació en forma de llibre sobre aquest tema i els seus ‘posts’ són la primera recopilació que se’n fa.

“Quan vaig decidir continuar publicant, ho vaig fer amb una vocació pedagògica que em semblava interessant, entre altres qüestions perquè informant d'aquesta diàspora també es feia evident la força que ha tingut el col·leccionisme de l'art medieval des de finals del segle XIX i els seus mecanismes.”

Al llarg de dos mesos han anat apareixent cada dia obres tan importants per al patrimoni català com la Bíblia de Sant Pere de Rodes, que actualment es troba a la Biblioteca Nacional de França; la Bíblia de Ripoll, a la Biblioteca Apostòlica del Vaticà; peces d'un retaule a Sant Jordi de Bernat Martorell que són al Louvre de París; un Sant Miquel pintat per Pere Garcia de Benavarre que és a l'Isabella Stewart Garner de Boston; una Verge de Jaume Serra del Museu d’Arts Decoratives de París; una pintura mural de Santa Caterina de la Fundació Abegg-Stiftung de Suïssa; un retaule del Mestre de Viella del Museu de San Carlos de Mèxic; un copó de Pere II d'Urgell a l'Hermitage de Sant Petersburg; el saltiri anglocatalà de Ferrer Bassa a la Biblioteca Nacional de França i diversos relleus sepulcrals atribuïts a Bernat Roca que són al Museu d'Art de Boston. “Totes tenen en comú que, molts segles després de la seva execució, van viatjar més enllà del lloc on van ser creades o als quals es van destinar, feia uns enclavaments que els seus artífexs no s’haurien imaginat”, explica.

Els ‘posts’ han tingut diversos apèndixs. Un és un calaix de sastre en el qual ha col·locat una desena d'obres que avui dia es troben en museus de ciutats com Castres, París, Palerm, Siracusa, San Francisco, Cleveland, Harvard i Nova York. Un bon epíleg d'aquest “equip de supervivència per al període de confinament”, com ho qualifica Español, que es tanca amb “una història divertida”: la d'un tors reliquiari d'un Sant Innocent de l'església de Sant Joan de Valls del segle XIV i la seva còpia del segle XIX. “La gòtica de plata daurada i esmalts va ser substituïda per una còpia també molt bona de fusta amb la intenció que no es notés el canvi. Les dues estan desaparegudes, una cap a 1900 i una altra durant la Guerra Civil; qui tingui aquesta última deu pensar que té una obra gòtica genuïna”, explica rient, alhora que comenta: “També hi ha obres d'art medieval català en una diàspora imprecisa, moltes més de les que ens imaginem.”

I molt patrimoni català i espanyol que es va vendre a diferents països europeus i, sobretot, als Estats Units, com si fos d'origen francès. Com una part del cor del monestir de Pedralbes que hi ha al Museu de Cleveland, el frontal de pedra d'Anglesola que es conserva al Museu d'Art de Boston o el sepulcre de Torà al Bode Museum de Berlín. “Durant anys es maquillava la procedència com si fossin del sud de França, perquè aquestes peces estaven més cotitzades en el mercat i l'antiquari n’obtenia més guanys”, explica.

Valor cultural i econòmic

A l'últim ‘post’ publicat per la professora Francesca Español enllaça un article seu del 2011: El Pirineu desvellat: viatges i descoberta del patrimoni medieval, en el qual explica l'origen d'aquesta diàspora. “Entre les preguntes que m'han fet aquests dies hi ha el perquè d'aquesta pèrdua de patrimoni i aquí explico el valor diferent que tenien aquestes obres: cap per a les persones que vivien en aquests pobles, ja que eren elements litúrgics de culte, molts en desús. Però per als viatgers i antiquaris erudits i il·lustrats que venien de Barcelona des de finals del segle XIX tenien un valor patrimonial i econòmic. I aquesta doble visió va contribuir que la gent del Pirineu i de llocs remots es desprenguessin de peces sense considerar que eren elements importants de la seva història.”

I és en aquest moment quan “els objectes devocionals, els mobles litúrgics i els elements escultòrics de claustres i esglésies comencen a abandonar els escenaris cultuals originals per complir un paper diferent”.