Museus, crisis

Com que aquesta pandèmia s’està fent tan llarga hi ha hagut temps, per a molta gent, d’endreçar papers, arxius i biblioteques privades. Entre les meves revistes vaig trobar un exemplar d’Art News del 1990 que efectivament havia conservat per un excel·lent article de Robin Cembalest sobre el món de l’art a Espanya. Estàvem –finals dels vuitanta i principis dels noranta– a l’Espanya pre-Jocs Olímpics, amb una gran vitalitat econòmica, galeries estrangeres que s'instal·laven al nostre país (Brooke Alexander i John Weber), galeries nacionals que s’instal·laven a Nova York (Joan Prats, Marta Cervera i Fernando Alcolea). ARCO ja tenia molt d’èxit amb 215 galeries participants, de les quals 144 eren estrangeres. La pintura espanyola es venia bé, ja que un Sicilia va arribar gairebé als 100.000 dòlars a Sotheby’s i un Canogar, a 55.000 dòlars. A ARCO, una escultura de Susana Solano es va vendre per 500.000 dòlars i un Barceló per 200.000.

Tret de Pepe Guirao, que només ha durat dos anys, recentment hi ha hagut poc ministres forts i amb idees per al sector

Però sobretot, els pilars que s'havien posat durant la Transició estaven cristal·litzant en una sèrie de museus i centres d’art contemporani que començaven a funcionar molt bé i amb excel·lents exposicions. S’acabava d’inaugurar l’IVAM, un projecte de Tomás Llorens, que llavors seria director del Reina Sofia i que va prioritzar a tots dos llocs la creació de col·leccions patrimonials excel·lents: el fons Julio González per a l’IVAM de València i picassos, mirós, tàpies, etc. per al Reina Sofia, que havia començat amb només 100 obres als dipòsits.

El Macba de Barcelona, en canvi, estava encara desdibuixat, amb diversos directors indecisos i sense projecte museogràfic clar. El Museu Picasso de la ciutat comtal, en canvi, ens ensenyava Klee, les Demoiselles d’Avignon, que van viatjar des del MoMA el 1988, la col·lecció Ludwig, el Picasso rosa… de la mà de Maite Ocaña. La Fundació Tàpies mostrava Motherwell, Louise Bourgeois, Ana Mendieta i Picabia sota la direcció de Manolo Borja (1990-1998). La col·lecció Thyssen es va instal·lar a Madrid, i tot i les crítiques inicials el resultat va ser excel·lent tenint en compte la qualitat de la col·lecció i de les exposicions temporals. Al País Basc es va crear el Museu Guggenheim (les negociacions van començar el 1991 i es va inaugurar el 1997), també polèmic per ser una franquícia del de Nova York, i que malgrat tot ens ha anat presentant exposicions d’un altíssim nivell i ha aconseguit canviar el rang de la ciutat de Bilbao, ara una meca cultural. A la Fundació La Caixa María Corral (del 1981 al 1991) va programar una sèrie d’exposicions estel·lars (Morandi, Matta, Oteiza, els joves americans). Amb Carmen Giménez com a directora de Belles Arts es va promoure moltíssim l’art espanyol a l’exterior, donant a conèixer artistes llavors joves, com Susana Solano, Barceló, Broto, García Sevilla, Campano i molts altres, mentre que en la seva breu etapa com a directora del Reina Sofia es van poder veure grans col·leccions europees, com la Beyeler o la Panza di Biumo. També cal recordar que als anys vuitanta i noranta vam tenir excel·lents ministres de Cultura, com Javier Solana, Jorge Semprún, Jordi Solé Tura o Carmen Alborch.

Els museus són el nostre patrimoni i, per tant, també la base del turisme cultural, que no s’ha de menystenir

Quaranta anys després de la recuperació democràtica no estem millor, he pensat. Tret de Pepe Guirao, que només ha durat dos anys, hi ha hagut poc ministres forts i amb idees per al sector. Ara hi ha molts més museus a Espanya, però l’època de les grans exposicions, grans pels seus noms o per la seva interessant línia temàtica (el que anomenem exposicions de tesi) sembla que ha passat. Hi ha museus amb una programació molt correcta, com el Picasso de Màlaga, el d’Art Contemporani de Sevilla, el CGAC de Santiago de Compostel·la, l’Artium de Vitòria, els dos de Bilbao o l’IVAM de València. El Reina Sofia continua amb la seva línia de mostrar el que és políticament correcte amb alguna concessió a feminismes i a la pintura, després d’haver rebut certes crítiques. I a Barcelona? Tret del Museu Picasso, que segueix una línia historiogràficament impecable, el CCCB s’ha decantat per les mostres sociològiques i el Macba, tot i haver millorat molt la seva programació, encara segueix força atònic. El MNAC ha pretès explicar l’art català de la postguerra fins avui amb molt poc encert (i, malgrat tot, és ple d’historiadors que coneixen bé el tema), entre alguna mostra de gran interès, com la de Francesc Torres. La Fundació Tàpies està molt apagada, la Fundació Suñol pràcticament tancada, i avui en dia el més interessant és La Virreina, amb un bon programa contemporani.

Mentrestant, la Fundació Miró, que s’havia anat esllanguint en la programació, tot plegat acompanyat d’una deficient gestió econòmica, ha llançat amb l’arribada del nou director un SOS d’alarma a les institucions. Doncs d’això es tracta. Ara, ho facin millor o pitjor, cal aportar diners als museus, ja que la crisi no és només per la pandèmia, sinó anterior. Els museus són el nostre patrimoni i, per tant, no només són la base del coneixement de la nostra història artística, la base de molta inspiració per als creadors, sinó també la base del turisme cultural, que no s’ha de menystenir.