“Algú s’està enfrontant a algú...”

Miguel Gila explicava un acudit sobre un detectiu antiviolent, que detenia amb indirectes. Es creuava amb el presumpte assassí pel passadís i deixava anar: “Algú ha matat algú...”, així, amb sorna, “…i no m’agrada assenyalar”. I llavors, al lavabo, tornem-hi, i així una vegada i una altra, fins que el culpable, tip de les indirectes, confessava el crim. Explicat per Gila feia més gràcia, us ho prometo.

He recordat Gila durant la sessió d’aquest dimecres al Parlament. Els portaveus d’Esquerra i de Junts per Catalunya (JxCat) són com aquell detectiu pacifista que eludia el xoc frontal i treballava les indirectes. Les estratègies enfrontades dels dos socis del Govern són públiques. De fet, mentre el Parlament desenvolupava la seva sessió de control amb un ritual de ventalls i ocultacions, al Congrés dels Diputats els representants d’un i altre partit no tenien problema a l’hora de combatre en una baralla de galls rapers paral·lela al debat central, el de la pandèmia. Però una cosa és l’escenari de la Carrera de San Jerónimo i una altra el Parc de la Ciutadella (avui dia influeix més l’entorn que no pas els protagonistes).

Per això, mentre a Madrid Gabriel Rufián recordava amb contundència de tuit que els avantpassats de JxCat van investir Aznar, a Barcelona el seu correligionari Sergi Sabrià gairebé mussitava: “Hem de fer, fer i fer. No instal·lar-nos en la queixa o el no a tot. Hem de fer que les coses passin i, en general, passen millor treballant i acordant que amb retrets”. Era evident, Quim Torra venia de Catalunya Ràdio de criticar el suport republicà a la pròrroga de l’estat d’alarma i la política pactista d’ERC. I Sabrià, com el detectiu de Gila, deixava anar allò de “algú s’està ficant amb algú, i no vull assenyalar”.

I el president també ha fet servir la tàctica de la indirecta. A la ràdio ha estat més explícit, però a la Cambra s’ha moderat: sens dubte, és més difícil dir-la grossa en un ambient menys familiar, amb l’oposició al davant preparada per aprofitar qualsevol esquerda. En la seva resposta a Sabrià, Torra ha deixat caure: “Com podem pensar que som al davant d’un Govern progressista a l’Estat espanyol si es mantenen presos polítics a la presó?” Atac triple: al PSC, als Comuns i, last but no least, a ERC. Uns minuts més tard, una altra indirecta al soci: “Per què no vull eleccions? Doncs perquè vull prendre decisions”. I mentre afirmava això, el vicepresident Pere Aragonès es mantenia amb la mirada fixa al davant, amb la mascareta que el protegia d’un possible rictus de disgust. Tot i que aquest home no és procliu al rictus, la veritat.

La veritat és que li ha anat prou bé la sessió de control, a Torra. En el debat sobre el nou capítol de la pandèmia, la part més dura ha tornat a ser per a la consellera de Salut, Alba Vergés (ERC), i el tancament de Nissan l'ha trampejat a mitges amb Aragonès. I al marcador s’ha pogut anotar dos altres petits triomfs: haver aconseguit que Jéssica Albiach (Catalunya en Comú) amb una frase i Miquel Iceta (PSC) amb un gest afirmatiu li hagin donat la raó en dues exigències: gestionar l’ingrés mínim vital i un límit més elevat de deute per afrontar la crisi.