Entre parèntesis

Tot el que va malament és susceptible d’empitjorar. Edward A. Murphy Jr. no va dir exactament això quan el seu ajudant es va equivocar a l'hora de connectar els cables per provar el seu pla sobre la resistència humana en un procés de desacceleració ràpida. Va ser més contundent. Tan convençut estava de la capacitat d’equivocar-se del seu col·laborador davant de qualsevol situació determinant que no dubtava de la seva persistència. Després van venir les versions i adaptacions a la mirada negativa de les coses. Va destacar la torrada que sempre cau per la banda untada de mantega o la catifa que en rep l’impacte i queda tacada de greix. Va haver de passar mig segle perquè un professor de Birmingham demostrés que la causa era l’alçada de la taula des d’on cau el pa i no pas el pes afegit del lacti. I li van donar el Nobel de Física.

A vegades la història sembla que vulgui emular aquesta llei empírica tan utilitzada en el llenguatge popular. I s’aplica tenaçment a repetir el pitjor del que s’ha viscut encara que sigui en forma de farsa. El que ens espera fora del parèntesi en què estem tancats amb l’avanç de la desescalada, no s’intueix millor que el que deixàvem enrere abans d’obrir-lo. Al contrari. Com ens passa amb el producte congelat, temps després de comprar-lo o processar-lo, quan obrim altre cop el corresponent calaix de la nevera, està esperant allà impertèrrit perquè el consumim. I en una societat accelerada, el més lògic és que els qui tinguin pressa ja el vagin posant al microones perquè recuperi la textura tan aviat com la gana. Els polítics s’hi esforcen.

A dia d’avui, aquells profunds debats de l’inici del confinament sobre el món postcoronavirus semblen tan llunyans en el temps com els millors pronòstics per a l’any que ens ha restat la seva primavera. Que els seus promotors hagin optat pel silenci posterior als seus pronòstics pot ser perquè gairebé tot ja ho van deixar dit, perquè segueixen a l’espera d’esdeveniments que els permetin corregir o mantenir les seves projeccions, perquè han tornat a topar amb la tossuderia de la condició humana o perquè saben que els grans canvis necessiten processos llargs i, com la ciència, no són amics de les presses. Però queda el mentrestant, que és el que viurem els propers mesos. I serà en aquest nou període quan podrem veure quines condicions es donaran i com es couran per modelar el nostre destí. L’interès per tot el que a partir d’ara es vinculi a aquesta faceta impensable de la globalització ens donarà una idea de si el 2020 passarà a ser l’any en què vam iniciar un nou mil·lenni com a detonant del gran canvi inherent o bé una etapa més del segle del qual ja hem consumit dues dècades i que en alguna cosa els recorda als historiadors al període d’entreguerres.

De moment, alguns indicis auguren poca confiança. I si el món de demà depèn del que fem avui, els pronòstics observen amb delit el costat salvatge del camí. Perquè, si per nova normalitat per a la qual ens va voler preparar Pedro Sánchez hem d’entendre el que es diuen al Congrés, no hi ha novetat al front. Si per una relectura de l’estratègia independentista hem d’inferir la recuperació del discurs de Puigdemont afavorit pel cas Pérez de los Cobos o l’encreuament habitual de sabres entre els dos partits del Govern de la Generalitat, no hi ha res de nou sota el sol. Si per revisió de valors acceptem l’interès de milers de famílies d’accedir a una plaça de residència geriàtrica per als seus avis aprofitant els milers que han quedat vacants pel drama, ens entrebanquem amb la mateixa pedra. Si per la revisió del sistema econòmic per fer-lo més just seguim en mans del comportament histèric de les borses, la lletra petita dels decrets governamentals que frenen les ajudes als qui les necessiten o intercepten burocràticament les seves demandes, pitjor. Per no citar l’exasperant lentitud del treball per a la reconstrucció nacional de la comissió parlamentària més propera a l’alentiment previst per qui preferia redactar el reglament a escriure la llei. O el paper de la Unió Europea, que si sempre havia estat elefant ara emula el dinosaure. Risc d’extinció inclòs.

Mentrestant, les mesures de seguretat sanitària insten a la distància física per evitar riscos, com si tocar-nos fos més a prop del pecat de la carn que de la relació humana, l’expressió educada o l’empatia sensorial. Les mascaretes que ens amaguen el somriure aguditzen la mirada recel·losa a qui no en porta. El control proposat per al retorn a la feina, la reobertura de locals i la recuperació d’activitats, a desconfiar dels altres molt més que de nosaltres mateixos. I, coneixent-nos com ens coneixem, més ens valdria.