La història i els endevins

“La Xina vendrà el seu estat de vigilància autocràtica com a model d’èxit contra l’epidèmia. Exhibirà per tot el món encara amb més orgull la superioritat del seu sistema. La covid-19 farà que el poder mundial es desplaci una mica més cap a l’Àsia”, declarava el 12 de maig a l’agència EFE Byung-Chul Han en la presentació del seu nou assaig La desaparición de los rituales.

El filòsof es mostrava contundent, però és difícil estar d’acord amb la seva tesi després de llegir el reportatge de Macarena Vidal, “Retorno a Wuhan”, a El País Semanal o les primeres ressenyes de Wuhan Diary. Dispatches from a Quarantined City (El diari de Wuhan. Missatges des d’una ciutat en quarantena), que s’acaba de publicar a partir dels posts que l’escriptora xinesa Fang Fang escrivia en el seu confinament.

“La crisi del coronavirus s'ha carregat totalment els rituals. Ni tan sols està permès donar-se la mà”, deia Han a César Rendueles dissabte a Babelia. No sabem si hagués viscut a Ohio el 1920 i vist el candidat republicà i futur inquilí de la Casa Blanca, Warren G. Harding, fent la seva campanya presidencial —amb el lema “tornar a la normalitat”— gairebé sense moure’s del jardí de casa, el filòsof hauria afirmat que les caravanes electorals tenien els dies comptats.

Estem envoltats de tanta pressa que la pressa se’ns ha ficat a dins. Fins i tot aquells que parteixen d’un ofici assossegat i que amb el seu pensament han d’il·luminar el que s’esdevé es veuen, potser aclaparats per necessitats editorials, pels mitjans o pel propi ego (del qual se sosté que hem de fugir) a arriscar judicis, que poden caure més a prop de l’endevinació que no pas de la reflexió.

Slavoj Zizek és l’altre gran exemple d’aquesta tendència, més interessat a conduir la societat en una direcció en lloc de disseccionar, com mostra el seu assaig d’urgència, Pandèmia, amb la proposta d’una reformulació moderna del comunisme. Els mitjans els han convertit a tots dos en els últims mesos en els Beatles i els Rolling del pensament, encara que els seus plantejaments es puguin entendre com dues cares de la mateixa moneda: la constatació que tot anirà molt malament si les societats occidentals no donen un tomb al capitalisme.

Com que el gruix d’aquestes societats ha viscut uns anys amb la falsa sensació que el futur era més o menys previsible, la sobtada situació actual les duu a buscar certeses, per més fosques que siguin. Tot i tenir en consideració totes les interessants aportacions de Han i Zizek, i sense menysprear-ne cap, cal estar atents perquè els diagnòstics precipitats no converteixin la filosofia en un manual d’autoajuda.

Per superar la por a què ens subsumeix la incertesa, en comptes d’agafar-nos a prediccions, podem mirar enrere. Com escriu la historiadora Margaret MacMillan aquest mes en un extens article a la revista Prospect, “mai és aviat en una crisi per buscar en el passat el que podem estar fent bé o malament”. Ni som els primers a viure una cosa similar, ni els canvis derivats de moment han de ser necessàriament negatius.

Podem exemplificar-ho amb l’educació, avui una preocupació transversal. Els historiadors dedicats al seu estudi Anne Marie Ryan i Charles Tocci van explicar el 26 d’abril a The Washington Post com les crisis han canviat l’escola pública americana al segle XX. Després d’establir-se un sistema escolar integral no centrat únicament en el desenvolupament intel·lectual dels nens al començament de la centúria, la pandèmia de grip del 1918 va comportar la creació d’escoles a l’aire lliure i a incrementar-hi el nombre de personal mèdic. El currículum va canviar i es va donar més èmfasi a la salut. Durant la Gran Depressió molts mestres van fer classe sense cobrar. Arribada la Segona Guerra Mundial a causa de l’enrolament dels homes, moltes dones van passar a exercir de mestres i es va fomentar l’etapa d’assistència preescolar.

Mirant enrere podem entendre que després del confinament no arribarem a una “nova normalitat” com una cosa estable perquè la “normalitat” en què vivíem abans de confinar-nos, i que avui ja hem idealitzat, tampoc ho era. La història no permet endevinar el futur, però llegir el passat obre perspectives sobre el present sense que calgui tirar els daus. D’aquí la seva importància.