Gay Talese, cosidor de detalls

Ningú sap com va sorgir, potser el 1965, l’etiqueta del Nou Periodisme, però Tom Wolfe sí que recordaria sempre amb qui es va adonar del naixement d’aquella revolució literària-periodística: hi havia Jimmy Breslin, ningú com ell per mirar diferent i fer reportatges en la curta estretor d’una columna, però, “sobretot”, hi havia un tal Gay Talese, de qui, deia, va aprendre a construir textos cosint detalls, amb allò que molts creiem insubstancial o, pitjor encara, ni veiem.

SINATRA ESTÀ REFREDAT I ALTRES ESCRITS

Gay Talese

Navona

Traducció de Toni Cardona Navona

270 pàg.

19 euros

Talese (Ocean City, Nova Jersey, 1932) és una llegenda de l’ofici i, sense discussió, un dels millors escriptors nord-americans de la segona meitat del XX. Honrarás a tu padre (espectacular mena de Los Soprano, rebotiga de la vida ordinària d’un mafiós extraordinari, 1971) és el seu gran treball. Però una manera de veure totes les acolorides plomes d’aquest irrepetible gall dindi del Nou Periodisme es troba a Portraits and Encounters (2003), perfils i reportatges enlluernadors que, disset anys després, arriben en català. A sobre, és el primer cop que es pot llegir Talese en la llengua de Pompeu Fabra, enèsima demostració de l’astènic estat de l’assaig en aquest idioma.

Entre els nou textos hi ha Sinatra està refredat, el reportatge més famós de Talese, peça de museu del periodisme, del nou i del vell, publicat a la revista Esquire (1966), i que l’editor català ha posat de títol del volum com a comprensible esquer perquè la lectura d’aquest llibre no quedi al gremi. A diferència de les edicions en castellà (n’hi ha 14 almenys des de 2008), aquí estan endreçats cronològicament (de 1961 a 1997 i amb pròleg de l’escriptor i periodista Toni Iturbe), cosa que permet apreciar com Talese, a la manera de les perles, va arrodonint tècniques i estil.

Per descripcions com l’embruix dels discos de Sinatra (“Era, com tants dels seus clàssics, una cançó que evocava solitud i sensualisme, i que, combinada amb la llum tènue i l’alcohol i la nicotina i les necessitats de la nit, esdevenia una mena d’afrodisíac eteri”), en els perfils de Talese es pot assaborir de seguida el dring dels Cheever, Carver, Carol Oates, McCullers o Tennessee Williams, que tan bé descriuen detalls personals, espais íntims intransferibles, converses que només es poden tenir amb un mateix.

Talese es fica tan a dins dels personatges que el lector, que ho viu amb passió, no pot deixar de preguntar-se com ha arribat a saber tant de la psicologia de, per exemple, l’actor Peter O’Toole, com mostra una enumeració caòtica de fílies i fòbies del perfilat: “...participar en les manifestacions contra la bomba atòmica, d’acabar obsedint-se amb Lawrence d’Arabia; d’odiar la bòfia, el filferro espinós i les noies que es depilen les aixelles, de comprar sempre el mateix llibre (‘la meva vida és plena d’exemplars de Moby Dick’), on hi rellegeix sempre el mateix sermó (‘i si obeïm Déu, hem de desobeir-nos a nosaltres’)...”. És fruit de mesos de documentació (Sinatra té 60 perruquins i la dona que els fa cobra 400 dòlars; sempre una dada o una data reveladora: seran gairebé un centenar d’entrevistes i 200 fulls de notes) i de setmanes de trobades amb els protagonistes; i, si no es deixen, amb el seu entorn, a partir de cercles concèntrics: no hi ha font petita per escanyar el perfilat, el hang out, tal com bateja Talese.

El festival de recursos és infinit; alguns seran manaments del Nou Periodisme: el salt d’escena a escena, sense obligat fil cronològic; el pas de la veu narradora de tercera persona a primera en format de monòleg del protagonista; finals circulars que enllacen amb el principi per temàtica o forma... No hi ha secrets: és l’aplicació d’estratègies de la millor narrativa de ficció al periodisme. I d’això en gaudeix qualsevol lector sensible. A més, a Talese tot és amanit pel regust de personatges que surt a buscar quan la glòria ja es pon, com en els casos, colpidors i tendres, dels boxejadors Floyd Patterson o Joe Louis, per no parlar de Muhammad Ali, als 54 anys i molt tocat pel Parkinson, que visita un Fidel Castro de 70; una trobada sense malbarat per la descripció de l’atmosfera, el ritme i el que s’hi diu.

Aquest Talese convida a una reflexió. En català no hi ha els referents d’aquesta escola avui revaloritzada amb el Nou Nou Periodisme i, com que no s’és prou humil per beure de l’exercici en castellà que més s’hi apropa (Martín Caparrós, Leila Guerriero...), la llacuna és preocupant, pensant en les noves fornades de nostrats notaris de la realitat. Talese et fa millor periodista. I fer millors periodistes també vol dir, en la cadena de valor cultural i cívic, fer millors lectors, o sigui, millors ciutadans. Que prou ens cal.