EPI emocional per al personal sanitari

Des de casa seva, per videotrucada, Bàrbara Casamor segueix cuidant la salut emocional dels seus pacients, però ara la majoria és personal sanitari. És una de les psicòlogues de la Fundació Galatea que estan atenent l’alta demanda de personal sanitari, desbordat també psicològicament per la crisi que ha portat la pandèmia del coronavirus. “Sembla que els sanitaris només poden parar si es contagien”, lamenta, però “totes les altres dificultats que poden sorgir són lícites”. Es refereix a trastorns com l’ansietat, la síndrome de burnout (estar cremat) o estats depressius que poden aflorar en situacions de gravetat com l’actual. “Segueixen sent persones sota la bata i és important que no descuidin la part psicològica”, afegeix.

Els sanitaris estan prenent moltes mesures de protecció pel coronavirus des del punt de vista físic, amb EPI (equips de protecció individual), mascaretes, guants i tot el que calgui, i així ha de ser, puntualitza. Però la Bàrbara posa damunt la taula un altre tipus de protecció que no és tan visible. És la protecció emocional de totes les ferides que causa treballar a primera línia per salvar vides, amb una sobrecàrrega de feina i emocions que poden desbordar. Així doncs, creu que els sanitaris també s’han de protegir “des del punt de vista emocional” i, a vegades, els costa. Perquè els professionals de la salut estan més acostumats a cuidar els altres.

A través del programa SEPS (Suport emocional al pacient sanitari), que davant la pandèmia ofereix la Fundació Galatea de manera gratuïta, aquesta psicòloga escolta els sanitaris, que també tenen pors, angoixes i preocupacions davant la crítica situació. Hi ha professionals que han hagut d’agafar una baixa perquè s’han infectat de coronavirus i ho viuen amb molta inseguretat o d’altres que han acabat esclatant per la pressió assistencial i emocional de la pandèmia.

Des de la unitat d’acollida del programa li deriven els pacients. Ella fa un primer contacte al més aviat possible per avaluar el cas i veure quin seguiment necessita. En funció d’això s’organitza, perquè ella també està confinada amb la família i ha de compaginar la seva vida personal amb la professional. Però els contactes sempre són per videotrucada, amb un programa propi de la Fundació que garanteix la privacitat. “Per a mi és molt important la comunicació no verbal de les persones i com reaccionen a les coses que els dius. Per a ells també és important posar-me cara, s’estableix un vincle de confiança, de proximitat”.

La Bàrbara explica que s’està trobant amb persones que “estan tenint una sobredemanda professional i emocional, estan molt desgastats per les situacions que viuen”. Per als professionals de la sanitat, “és un moment de molta responsabilitat, moltes hores i molta exigència”. Però “també poden sentir por, alguns tenen por de contagiar la seva família”, explica. “També es poden sentir insegurs amb les decisions que han de prendre”, continua. “Ells són persones i que tinguin aquestes emocions no vol dir que no estiguin fent bé la seva feina”, aclareix.

Això és el que a vegades costa, que els sanitaris es cuidin a ells mateixos. De fet, moltes vegades els costa fins i tot parar a descansar, “perquè se senten culpables”, a causa de la situació de saturació que hi ha als centres sanitaris on treballen. Però la Bàrbara els ho diu ben clar: “Intento explicar-los que és molt important que es cuidin; de fet, és una garantia que podran continuar treballant. En canvi, si no es cuiden, poden acabar cremats”. “Cuidar-se és una responsabilitat” ara mateix, emfatitza, ja que “la persona és el vehicle que permet que el professional pugui continuar treballant”.

La Bàrbara explica que “responsabilitzar-se de l’autocura no és una qüestió d’egoisme ni de manca de responsabilitat”, sinó al contrari, vol dir “acceptar els límits, no es pot atendre tot”. Al seu parer, cuidar-se es resumeix en dormir les hores que cal, menjar de forma saludable, fer activitat física, acceptar les emocions que van apareixent, posar límits a la informació i límitar també la vida social a través de les xarxes, no es pot ser a tot arreu. “Necessitem més temps de silenci”, acaba.