Bestiari en pausa

Potser el més enraonat en un món de bojos, un que sembla que s’acaba per moments, és fer-se el boig també. Parlar de tot menys d’això que ens infecta. De fet, és una estratègia que s’empra sovint, com quan pugem a l’ascensor i parlem del temps. Recordeu els ascensors, oi? Aquells cubs sofisticats, equipats amb mirall i botonera, en què davallàvem fins al carrer.

A l’ascensor de casa la meva mare, parlava sovint del temps amb el senyor Mirambell, el cronista oficial de la ciutat de Girona que recentment ens ha deixat, tot estalviant-se aquesta pel·lícula distòpica que protagonitzem els vius. Ho hauria escrit tan bé en algun dels seus articles del Diari de Girona! Hauria començat la peça posant-nos en situació i repassant les epidèmies que va patir la ciutat durant els setges, el nombre de morts, les heroïcitats d’alguns ciutadans il·lustres. Acabaria l’escrit sense ponderar gaire, però deixant-nos una mica més tranquils, descansats damunt la cadència reposada de la prosa. Això que no sé fer jo, ara mateix. Penso en ell, aquests dies, en la seva força serena i discreta, en els seus pantalons de coll alt, en el barret amb cinta negra que lluïa per anar al mercat. I en el seu cotxe gris, ocult sota mantells de flors dels arbres retorts del carrer del poeta. Però avui que no podem pujar a l’ascensor, perquè l’ascensor ni veure’l, acabarem l’escrita parlant d’animalets.

Comencem pels gats, uns éssers que ho estan passant igual de bé que sempre, confinats amb els seus amos, que han posat seny i que no marxen del seu territori, perquè és seu, humans. Avui he d’agrair al meu gat el ronquet guaridor de la seva migdiada. I l’escalfor del seu cos de garrí pelut sobre el meu ventre. Sí, tots els mals confabulen per venir de cop, oi senyores? L’aplaudiria, però els nens dormen i no voldria que s’espatllés aquesta pau trencadissa. Que bé que s’hi està escrivint! Mentre treballem el món gira.

Però no parlem del món. Parlem de gossets, millor. El Bobby, el gos dels de davant, pensa en veu alta. Es pregunta per què els seus amos, de cop i volta, frisen perquè cagui l’incagable al carrer. I es pregunta per què els seus amos petits no poden sortir a fer les seves necessitats, els xiscles i els bots que els ha de depurar el cos per sobreviure. Però, què ha d’entendre un animal, què ha d’entendre? Potser el més enraonat en un món de gossos és fer-se el gos. Au, fem-ho així: posem-nos de quatre grapes, despengem la llengua com un tall de pernil dolç i fem bup-bup i alguna babaia. Anem a passejar, just per la pixarada, que ens treguin els nens i així matem dos pardals d’un tret. És terapèutic formar part del bestiari d’un món en pausa.