Llegir Margarita Rivière és reviure-la

“Em resulta impossible i alhora innecessari resumir qui ha estat la meva mare durant tota la seva vida. Ja ho ha fet ella a través de les seves entrevistes, els seus articles i els seus llibres. Abans de morir, em va dir que se sentia molt feliç amb la vida que havia tingut i que moriria en pau, tranquil·la i satisfeta per tot el que havia viscut. I això per a mi és el més important”.

La meva mare és la periodista i escriptora Margarita Rivière. Va morir el 29 de març del 2015, als 70 anys, a causa d'una insuficiència pulmonar. Aquestes paraules són part del text que vaig llegir en el seu funeral, entre llàgrimes, embarassada de sis mesos de la meva primera filla. Llavors no tenia forces per repassar la seva trajectòria vital i professional i em vaig quedar amb el que era fonamental. Cinc anys després, vull retre-li aquest petit homenatge en forma d'article.

No puc fer-me a la idea del que hauria estat perdre-la en una situació de crisi sanitària com l'actual, de la qual dubto que hauria pogut sortir-se'n si ara fos viva. El que més li va importar els últims dies de la seva vida va ser que li agaféssim la mà, que li féssim un petó, que fóssim amb ella, una cosa que ara els és impossible de fer a tantíssimes persones. Tota la meva compassió cap a elles.

Fer càbales sobre què pensaria avui de la situació política o el feminisme no té sentit. El millor és que podem continuar llegint-la; revisar els més de 30 llibres que va escriure al llarg de la seva carrera. Va destacar amb els seus assajos sobre moda i política, però es va atrevir amb tota mena de publicacions: des de biografies i llibres de divulgació fins a contes per a nens i llibres d'humor; “Per què no hauria de fer-ho?”, es preguntava a El placer de ser mujer (Síntesi, 2005), un volum en el qual explica què li va generar satisfacció tant en l'àmbit personal com en el professional.

Un dels seus primers plaers va ser el dibuix. L'hivern del 1963-1964, va assistir a París a un curs de dibuix de moda i va treballar en un dels primers gabinets de disseny de prêt-à-porter que llançaria llavors a dues marques mítiques: Cacharel i Daniel Hetcher. Va ser aquí on va descobrir que “el plaer consistia a fer servir el talent propi en alguna cosa que ajudés en aquesta obstinació col·lectiva de crear una vida més amable, justa, fàcil i exigent amb l'esforç de cadascú”. No es pot descriure millor. El món de la moda li va obrir les portes del periodisme. Va fer de corresponsal per a la revista Marie Claire mentre continuava dibuixant: va vendre alguns dissenys de moda (algun d'ells a Toni Miró), va guanyar un concurs internacional de pòsters i va fer il·lustracions per a les revistes Telva i Fotogramas.

No es va voler perdre res. Va ser membre fundadora d'El Periódico, directora de l'Agència Efe a Catalunya, redactora del llibre de premsa i del programa de mà de les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, va dirigir i va presentar el programa de TVE Hablemos del amor el 1984, entre moltíssimes altres coses. “La realitat i la vida donen moltíssim de si: això és el que he descobert en la meva vida adulta”, afirmava.

Un total de més de 1.000 converses publicades a diversos mitjans la van convertir en una magnífica entrevistadora. “En cert sentit, ser periodista és estar constantment aprenent coses. I això és un gran plaer. He gaudit molt parlant amb la gent”, afirmava. El periodisme li va permetre conèixer persones molt diferents. Com m'agradaria que em tornés a explicar la nit que va acabar sopant entre Maradona i Julio Iglesias!

La seva vida laboral va ser, sens dubte, enriquidora, però la maternitat va canviar la seva manera de veure les coses: “Els fills ens situen en el nostre veritable lloc en la cadena humana i ens permeten entendre millor els pares. Ens ensenyen a veure el món amb uns altres ulls i eixamplen el nostre propi camp de visió”. No hi puc estar més d'acord. Sento tantíssim no haver pogut compartir amb ella aquest descobriment. Sort dels seus llibres que em permeten aprendre i recordar les coses que ja no li puc preguntar. En certa manera, llegir-la és reviure-la.

La seva mirada feminista va ser pionera. “Sempre he tingut la sensació que he anat fora de temps: he intentat fer coses que després s'han normalitzat amb tranquil·litat, però que a mi em va costar força aconseguir”, considerava. Als setanta, va donar a conèixer els anticonceptius amb el ginecòleg Santiago Dexeus. L'any 2001, es va atrevir amb la menstruació i em va convidar a reflexionar sobre aquest tema a El tabú. Madre e hija frente a la regla (Planeta), una publicació transgressora en aquell moment. “Totes dues vam voler proclamar el nostre desacord amb la hipocresia social que envolta aquesta qüestió i que afecta les dones: no es tracta d'exhibir la regla, sinó de transformar-la en una cosa mitjanament normal”, defensava.

Recentment, vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure el documental Nosotras que contamos: Josefina Carabias (RTVE, 2014), en el qual va participar amb altres pioneres del periodisme a Espanya. Em quedo amb unes declaracions seves que tanquen el reportatge: “Som una generació privilegiada. Hem viscut coses molt emocionants; hem vist l'evolució de les dones, de les periodistes… Però el sostre encara hi és i estic desitjant veure un bon equip de dones que no siguin com homes, que puguin introduir canvis en la valoració de la informació. Això seria la veritable revolució”. Em temo que la meva mare no ho va poder veure ni crec que jo ho faci, però espero que les seves tres netes puguin ajudar a fer-ho realitat.