Història a la carta

No és cap novetat que la Història sigui utilitzada en el combat polític, ni que tothom es vegi amb cor d’intervenir-hi per trobar en el passat arguments de legitimació per a les opcions del present. És una realitat omnipresent, accentuada en etapes com la que vivim els darrers anys a Catalunya. Es cerca en la història respostes senzilles i concloents, tot i que el passat —com l’actualitat— sempre sigui més complex i contradictori. Aquest és el veritable mar de fons del llibre Pseudohistòria contra Catalunya, obra coral que posa de manifest com el passat és utilitzat i adulterat a conveniència i que, en determinats àmbits, el coneixement històric és el que interessa menys. És obvi que les ciències socials admeten interpretacions, però sempre dins uns límits marcats per la versemblança i les proves documentals.

El que els autors d’aquest volum, coordinats pels historiadors Vicent Baydal i Cristian Palomar, han batejat com a pseudohistòria és el que queda fora d’aquests límits, i que, malgrat la manca de rigor, troba un notable ressò públic, ja sigui perquè és promogut institucionalment, ja sigui perquè explica el que alguns tenen ganes d’escoltar. A partir de l’anàlisi de casos concrets, els vuit universitaris que redacten el llibre repassen dos tipus de pseudohistòria. Una d’elles és la que anomenen “pseudohistòria espanyolista”, entestada a desdibuixar l’existència d’una realitat catalana de caràcter nacional (que sí que s’aplica a Castella/Espanya) a l’edat mitjana i l’edat moderna, reduint la dimensió del seu poder polític i afirmant la unitat immemorial espanyola, de matriu castellanista. Una línia interpretativa nacionalista espanyola de gran difusió, que es projecta cap a l’actualitat com un ariet per deslegitimar l’aspiració sobiranista d’una part de la societat catalana. La força d’aquest corrent és la capacitat de difusió reiterada de les seves tesis en grans mitjans, fonament d’un nacionalisme banal.

PSEUDO-HISTÒRIA CONTRA CATALUNYA

Vicent Baydal i Cristian Palomar, coordinadors

Eumo

464 pàg.

25 euros

L’altra pseudohistòria, impulsada per l’anomenat Institut Nova Història, és la que segurament apareix públicament com a més pintoresca, fruit d’una obsessió conspiradora per la qual Castella hauria eliminat sistemàticament dels arxius tot allò que pogués identificar grans personatges com a catalans, ja sigui Colom o fins i tot Marco Polo o Leonardo de Vinci; o que hauria traduït les obres del Segle d’Or espanyol del català al castellà per amagar-ne el veritable origen. La clau, doncs, seria la manipulació de les fonts, que els autors del llibre demostren com a impossible, sobretot perquè les fonts no castellanes tampoc donen la raó als impulsors de Nova Història.

L’anàlisi dels casos concrets il·lustra perfectament les manipulacions de les fonts, els usos parcials i interessats de dades inconnexes i l’ús de termes anacrònics, que només justifiquen les idees preconcebudes d’uns i altres. Una feina de detall que ens remet a consideracions generals: les dues pseudohistòries es retroalimenten de manera clara, en un joc de ping-pong que troba a les xarxes socials el seu ecosistema predilecte. L’ús intensiu d’aquests nous mitjans descol·loca una historiografia acadèmica que transita altres circuits i que no ha volgut entrar a discutir en aquests terrenys.

Tanmateix, i al marge de la visió historiogràfica, en clau catalana s’imposa una crítica als suports que ha rebut la pseudohistòria suposadament catalanista, com a mostra de la inconsistència i la manca de criteri de tots aquells que s’han vist temptats pels seus postulats. Després d’aquest llibre, els qui no en vulguin ser còmplices no poden esperar a fer autocrítica.