La gestió d’una pandèmia; què, quan, com i amb què

Per molt que ens haguessin ensenyat què és una pandèmia i que el primer que hem de fer és evitar-la actuant sobre la contenció en la fase d'epidèmia, ningú no estava preparat per fer-ho. Potser tampoc per creure que arribaríem a la dimensió actual del problema.

El que s'ha de fer no és més del que s'està fent: detectar i aïllar els afectats, tractar la malaltia en la mesura del que sigui possible i protegir la resta del contagi.

En el quan, com i amb què hi ha la seva adequada gestió. Aquí ens enxampa sense experiència prèvia. Decisions no fàcils per a ningú i no exemptes de risc. L'impacte sobre l'economia individual i col·lectiva de moltes de les mesures necessàries determina el risc d'una decisió exagerada. Però l'altre risc és encara més gran. Les conseqüències econòmiques tard o d'hora són recuperables en una situació global; la mortalitat, no.

El nostre sistema sanitari és robust i ho podrà aguantar. Tots coincidim en el discurs. Encara sabent que es troba estructuralment al límit per donar resposta a la demanda actual. Ha de respondre a l'increment de la població i de la seva longevitat més elevada, a què s’ha arribat gràcies a la qualitat dels serveis que presta i a la cronificació de moltes malalties abans de fatal pronòstic. No només els recursos pressupostaris mai no han crescut al ritme de les necessitats, sinó que encara pateixen, com tot el sector públic, la crisi econòmica recent. Només pot respondre, en realitat, deixant de fer allò que es pugui posposar per donar resposta a l'emergència que apareix bruscament. Però, a més, aquesta s'incrementa a cada moment. La contenció d'aquest increment llavors resulta indispensable. A tal final, la decisió del quan tenir totes les persones infectades identificades que es pugui es fa determinant per guanyar precisió en la intensitat del seu tractament i en el seu aïllament dels altres.

L'increment del nombre de casos determina la més o menys eficàcia del que s’ha fet i això no significa menysprear la complexitat de moltes de les mesures lligades al comportaments individuals o socials. Mai més ben dit: és a les mans de tots i a casa.

Aquest increment del nombre de casos també ens obliga a necessitar més recursos humans i materials, cosa que no és només una qüestió de diners, que també. La nostra demografia professional, especialment pel que fa a medicina i infermeria, ja presentava importants limitacions per donar resposta a les necessitats actuals, cosa que en molts casos s'ha de pal·liar amb més dedicació dels disponibles, ara exposats a haver d'abandonar per contagi. La mobilització d'estudiants i personal sanitari jubilat apareix com a opció.

Els recursos materials comencen per tenir més disponibilitat d'instruments de diagnòstic, més ràpids a oferir resultats i a l'abast de tota la població que es pugui per guanyar en anticipació, com proposa l’OMS. Al mig, tot el material de barrera necessari per al contagi, tant per a pacients com professionals sanitaris i de serveis essencials. Però també per al ciutadà corrent. La mascareta actua, a més de com a barrera de transmissió dels positius no coneguts, també com a signe de conscienciació. El proveïment de tot això ha de ser més eficaç que mai, no només pel que significa sanitàriament, sinó pel que emocionalment representa per als professionals i el respecte que se'ls deu.

Per als contagiats amb desenvolupament de la malaltia, són necessàries, en molts casos, l'hospitalització i les cures intensives amb el suport d'equipament precís com són els anomenats respiratoris. Tot el parc existent o reconvertible ha d'estar disponible més enllà de la seva titularitat, però també cal preveure’n la suficiència. Per això és substantiu insistir en l'eficàcia pronòstica que suposa conèixer la realitat del número de contagiats arribant al màxim possible de població practicant les proves necessàries.

La gestió és difícil i molts els contaminants que poden sorgir. S'ha de tractar una pandèmia amb els criteris generals exposats, però amb la necessària autonomia local en la gestió de la seva aplicació si es vol fer amb eficàcia. El què no suposa també el com, que és on hi ha l'eficàcia. És el cas de la gestió dels subministraments, que no han de prioritzar processos administratius centralitzats per molt racionals que semblin si disminueixen l'eficàcia que suposa que no es produeixin desproveïments.

Són moments en què hem de recórrer al refranyer: als grans mals, grans remeis.

No hi ha d'haver espai per pensar a preservar riscos polítics, statu quo de les administracions o, encara pitjor, a obtenir rèdits. Els únics resultats que valen són la regressió d'infectats i la reducció de la mortalitat. I si el pitjor encara ha d’arribar, hauríem de saber quan, com i per què per evitar-lo en la mesura del que sigui possible.

Boi Ruiz és metge, professor a la UIC i exconseller de Salut.